BarcelonaQuan fa vint-i-cinc anys del seu debut com a novel·lista amb Postal de Krypton, Jordi Cabré (Barcelona, 1973) publica la reflexiva i delicada Tu amb la nit (Proa, 2025). El punt de partida del llibre són les setmanes transformadores que l'autor va passar a la residència Ledig House la tardor del 2022. Cabré, que anteriorment ha guanyat premis com el Sant Jordi (Digues un desig; Univers, 2019) i el Ciutat de Palma (El virus de la tristesa; Proa, 2006), es nodreix aquesta vegada de l'autoficció per transmetre els lectors les incerteses i seguretats d'un home que s'acosta a la cinquantena quatre anys després d'haver-se separat.

Com era l'escriptor que va debutar amb Postal de Krypton i com és el que voldries ser ara?

— Vaig començar a publicar gràcies a haver perdut un premi, l'Enric Valor, però com que vaig quedar finalista, els membres del jurat van recomanar a Edicions del Bullent que publiqués la novel·la. Això va fer que l'Isidor Cònsul, llavors editor de Proa, es fixés en mi i em preguntés si estava fent res més, i d'aquí va sortir La pregària del diable [2003], una història de bruixes ambientada a Viladrau al segle XVII. Si comparo el jo d'ara amb el de llavors és que abans m'atrevia més a volar amb la fantasia, a escriure ficció pura, i en canvi ara tinc la sensació que als meus llibres prenen més pes tant la realitat com l'experiència vital.

És un camí que vas començar a explorar obertament amb Hi ha algú altre (Univers, 2023). Per descriure aquella novel·la deies que era "la vida tal com raja". Aquí ens retrobem amb aquesta mateixa veu d'un home separat que, en aquesta ocasió, agafa un mes d'excedència per anar-se'n a escriure a Nova York. A Tu amb la nit, aquest home recorda que als 10 anys ja tenia la necessitat d'escriure novel·les...

— Escrivia llibres de deu pàgines amb la meva Olivetti i esborrant els errors amb típex. Les enviava al cosí del meu pare, en Jaume Cabré, que em deia: "Molt bé, nano, no paris". Jo sabia que en Jaume em perdonava la vida perquè aquelles històries eren infantils i tenien poca substància. Va ser molt generós, animant-me així.

Que algú com Jaume Cabré et donés suport devia ser molt encoratjador.

— En Jaume devia detectar aquest impuls, aquesta dèria que no he pogut reprimir mai. Encara ara, malalt, en Jaume té un prestatge amb els meus llibres i quan el vaig a veure, després de passar una estona junts em diu que me'ls emporti, però jo li responc que no, perquè encara que els hagi escrit jo, són seus. També va ser l'oncle qui em va advertir, en relació amb l'escriptura: "No t'oblidis mai de la pastisseria Foix". Amb això volia dir que no m'havien de caure els anells per seguir fent d'advocat, de periodista o de polític, perquè J.V. Foix va ser un gran poeta de Catalunya, però cada dia obria la pastisseria.

Continues fent d'advocat.

— Sí, al despatx de Gonzalo Boye.

Però va ser la política el que gairebé acaba amb la teva carrera literària: entre Després de Laura (Proa, 2011) i Digues un desig (Univers, 2019) va passar gairebé una dècada.

— La política absorbeix molt. Pots continuar escrivint, però més a poc a poc, perquè amb la política no tens horaris, has d'estar connectat les 24 hores. Durant aquells anys vaig escriure cinc versions de Digues un desig, fins que creia que ja no hi podia fer més feina. Llavors em vaig presentar al Sant Jordi i el vaig guanyar.

Vas deixar la política un any abans del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. El narrador de Tu amb la nit reflexiona de tant en tant sobre el desencís català actual.

— El 2017, Catalunya va fer un salt al buit, i en paral·lel, sense que ho tingués programat, jo també vaig fer un salt al buit personal: em vaig separar. En tots dos casos era inevitable, però no podia estar planificat al 100%. La sensació era que si em quedava al lloc on era seria dolent per a mi i també per als altres. El que va passar a Catalunya no va sortir del tot bé, però penso que ha creat un precedent, i això és important. La batalla no està perduda.

A Tu amb la nit, el protagonista que ens parla en primera persona ja fa quatre anys que s'ha separat. No només segueix sol, sinó que busca una solitud més gran: marxa a Nova York i s'instal·la, sense cap conegut a prop, en una residència literària.

— Al principi de la separació, comences un monòleg amb tu mateix. Quan ja ha passat un temps, pots mirar de sublimar la solitud com vaig fer jo marxant als Estats Units un mes: Nova York i la residència literària són com l'espai exterior, perquè t'has d'enfrontar constantment amb l'inesperat, pots conèixer altra gent, i t'espera sempre la pàgina en blanc d'aquella novel·la que encara no escrius perquè primer l'has de viure.

Fins a quin punt ets tu, les coses que li passen al protagonista de la novel·la t'han passat a tu?

— No hi ha cap capítol que no estigui basat en fets reals. El que passa és que en alguns hi poso una mica més de sal, de pebre o de sucre perquè funcioni. Vaig cuinar una truita de patates per a tots els escriptors de la residència. Això va passar. No va passar tant que mentre cuinés la truita de patates tingués la mateixa conversa amb la Sarah. Això va passar a mitges. És a dir, aquí allargo la conversa d'una manera que potser no va succeir del tot.

Se't va enganxar la truita, almenys?

— Sí, sí. Però la culpa era de la paella, no meva!

Tu amb la nit és una novel·la sobre la possibilitat de tornar a fer amics i fins i tot d'enamorar-te?

— No només això, sinó que a més a més, i per això al llibre hi ha tantes referències a les improvisacions del jazz, quan menys t'ho esperes, l'amor torna a la teva vida. El meu personatge es troba la Carla sense pretendre-ho durant les 24 hores que passa a Nova York, i després, a la residència, coincideix amb la Sarah, de qui se n'havia comprat una novel·la autobiogràfica a l'aeroport, i que encara no ha llegit. Jo em trobava en un moment vital sense el guió marcat. Tot era possible, igual que en una cançó de jazz.

El personatge arrossega un equipatge vital a estones dolorós, com ara la pèrdua de la mare o del germà.

— La primera vegada que em vaig morir tenia 20 anys. Quan perds algú tan proper com un germà, hi ha un abans i un després. Ell tenia només 18 anys! Va ser el meu primer salt al buit. La mort de la mare va ser més tard, cap al 2018. En aquells moments ja m'havia entrenat a morir-me.

Però devia ser un tràngol complicat.

— Sí. La mort de la mare no tocava. Va ser un càncer. He volgut venjar-me de la mort del meu germà i de la de la meva mare. Saps com? Vivint. La mort és una desgràcia, però té un punt de bellesa i agraïment, pensar que tot això ha existit. Quan se'm va morir la mare vaig tenir la mateixa sensació que si em deixés la nòvia.

Tu amb la nit excava en la solitud per sortir-ne.

— Exacte. La novel·la va sobre aprendre a estar sol i, al mateix temps, sobre la necessitat de renéixer i de no caure en l'egoisme. Podia haver-me tancat en el cinisme d'algú que visita les coves de jazz i escolta música prenent whisky, tot sol, però prou content amb si mateix per no relacionar-se amb ningú més. Podria haver-me quedat amb els meus solos i filigranes. Vaig optar per un altre camí: que el meu instrument dialogués amb un altre.

¿Continuaràs treballant aquesta mateixa veu narrativa al pròxim llibre?

— És la meva intenció. Però he de trobar un prisma, un context i una trama diferents. Quan vaig acabar Tu amb la nit i la vaig donar a la meva agent, l'Anna Soler-Pont, li vaig dir que tenia la sensació que no m'havia costat prou, i ella em va respondre: "T'equivoques. T'ha costat 50 anys". Tenia raó. Despullar-me com he fet en aquestes dues últimes novel·les m'ha semblat necessari. Vull continuar explorant la visió de l'home sensible. La trobo a faltar en altres autors i és font de malentesos.

Per què?

— Sembla que els homes tinguem prohibit ser sensibles, que ens hàgim de limitar a ser pràctics, a no aprofundir massa en nosaltres mateixos o a reservar-nos molt. Tots els homes som sensibles, però la majoria ho amaguen. Vull expressar-me a cor obert, amb les fragilitats però també amb les seguretats que han donat sentit a la meva vida.

A la novel·la dius: "Vinc de dos fills que em van donar llum, ells a mi".

— Sí. Més enllà de la independència de Catalunya i de qualsevol riquesa, el que dona sentit a l'univers és que els meus fills existeixin.

En un marc més polític, elogies que algú com Pau Casals plantés "no una bandera sinó un violoncel a l’ONU".

— Els catalans som, bàsicament, una llengua, i quan anem pel món portem documents que no ens defineixen. El meu passaport i el meu DNI són falsos. Si algú té interès acaba sabent que la meva identitat no és oficial, sinó secreta, com la de Clark Kent. Podem canviar de sexe sense cap problema al DNI, però no se'ns permet dir la veritat sobre la nostra nació. Això ens fa segurament més interessants, als catalans, i com que no podem portar banderes a l'ONU hi plantem un violoncel.