BarcelonaCarlos Ruiz Zafón, autor de L'ombra del vent, una de les novel·les més venudes i traduïdes de les últimes dècades –publicada el 2001 a Planeta–, ha mort als 55 anys a conseqüència d'un càncer a Los Angeles, ciutat on vivia des de mitjans de la dècada dels 90.

Nascut a Barcelona el 1964, Ruiz Zafón havia volgut ser escriptor "des que era molt petit", però tal com explicava el 2016, quan va aconseguir posar punt final a la tetralogia d'El cementiri dels llibres oblidats amb El laberint dels esperits, "no podia penjar un cartell a la porta que digués novel·lista" i guanyar-se la vida des de jove, així que després d'estudiar ciències de la informació es va dedicar al negoci de la publicitat. "A la dècada dels 80 hi havia molts diners i la feina em va servir d’escola per treballar el llenguatge i la imatge i per conèixer gent molt brillant. Però pensava que perdia el temps perquè no escrivia", deia.

Va ser el 1992, als 27 anys, quan va decidir deixar la feina i dedicar-se únicament a la literatura. Amb la primera novel·la, El príncipe de las tinieblas, va aconseguir el premi Edebé el 1993 (com bona part de la seva producció, té traducció catalana, El príncep de la boira, tot i que l'autor sempre va escriure en castellà). Des del seu debut, el barceloní va decidir instal·lar-se a Los Angeles, ciutat que sempre li havia cridat l'atenció per la seva afició al cinema, i des d'allà compaginava l'escriptura de guions amb la de novel·les. Durant la segona meitat de la dècada dels 90, Ruiz Zafón es va anar consagrant com un dels valors de la literatura per a joves, amb novel·les com El palau de la mitjanit (1994), Les llums de setembre (1995) i, especialment, Marina (1999), que era un dels seus llibres predilectes.

Un èxit planetari

Tot i així, el gran canvi en la vida del novel·lista va arribar el 2001, quan va publicar L'ombra del vent a Planeta. "Els lectors sempre m’han rebut amb una disposició molt generosa –assegurava el 2016, quan va presentar el seu últim llibre a la premsa (hi van anar un centenar de mitjans de tot l'Estat) al Tibidabo–. Hi ha hagut moments en què la noció de l’èxit internacional ha fet que el folklore local em considerés d’una altra manera. Em sabria greu si la gent d’aquí que estima els llibres m’ignorés. Ara bé, quan surts a la palestra, que et critiquin forma part del joc".

Ruiz Zafón s'havia presentat al premi Fernando Lara amb L'ombra del vent l'any 2000, però el va guanyar Ángeles Caso amb Un largo silencio. Planeta va decidir publicar-la –a instàncies de les recomanacions insistents de Terenci Moix i Carlos Pujol, entusiastes de la novel·la des que l'havia llegit– i la novel·la es va convertir en un fenomen de boca-orella que va anar guanyant-se els lectors amb una història ambientada a la Barcelona de la postguerra. La premissa és la descoberta d'El Cementiri dels Llibres Oblidats al barri Gòtic barceloní –inspirat per un magatzem de llibres de Los Angeles i les llibreries de vell de Ciutat Vella– per part d'un nen, Daniel Sempere, acompanyat del seu pare. Daniel s'emporta la novel·la L'ombra del vent, de Julián Carax, i es va sentint atret progressivament per la història misteriosa d'aquest autor, fins al punt de posar en perill la seva vida mentre investiga.

De L'ombra del vent, que ha sigut traduïda a gairebé 40 llengües, se n'han venut més de 16 milions d'exemplars des del 2001. El primer periodista que en va parlar, a principis de juny de l'any en què es va publicar en castellà va ser Sergi Doria, de l'ABC. "El vaig començar atret per la coberta de Francesc Català Roca en què es veu un pare i un fill avançant per un carrer boirós de Barcelona -comenta-. Pensava llegir com començava i vaig quedar atrapat 250 pàgines". Per a Doria, l'èxit de Ruiz Zafón és degut a una combinació llavors poc habitual d'ingredients en una novel·la: "Venia del món de la literatura juvenil, i dominava com atreure l'atenció dels lectors, però com que li agradava molt el cinema, combinava també la potència de les escenes, molt cinematogràfiques, amb el gust per la tradició clàssica i també pel gòtic: dos dels seus autors preferits eren Charles Dickens i Stephen King".

Ha aconseguit convertir-se en supervendes de països com Itàlia, la Xina, Alemanya, Austràlia i els Estats Units. Va aconseguir el premi dels lectors als Països Baixos i el dels llibreters al Canadà, va ser considerada la millor novel·la estrangera a França el 2004 i va ser Booksense Book of the Year –llibre per a recordar– de la prestigiosa Biblioteca Pública de Nova York. Del llibre de rutes literàries sobre aquesta i altres novel·les de Zafón que va publicar Sergi Doria el 2008 (Guía de la Barcelona de Carlos Ruiz Zafón) se'n van arribar a fer set traduccions.

El 2014, Penguin Classics va escollir L'ombra del vent com a última de les 26 obres seleccionades per representar la història de la literatura universal. El barceloní feia companyia a Jane Austen, Marcel Proust i Charles Dickens, entre d'altres.

Un fresc narratiu de 2.500 pàgines

El que els lectors no sabien quan va aparèixer L'ombra del vent és que es convertiria en el primer de quatre volums dedicats a explorar la Barcelona del segle XX, que Ruiz Zafón batejaria amb el nom de l'espai "gairebé mític" d'El cementiri dels llibres oblidats. L'autor definia la seva tetralogia com un "híbrid capaç de combinar tots els gèneres possibles: hi ha tragèdia, amor, sàtira, aventures, crims..." Tot i així, per a ell L'ombra del vent es decanta més cap a la "novel·la d'aprenentatge", El joc de l'àngel (2008) s'aproxima "a la novel·la gòtica", a El presoner del cel (2011) hi abunden "les aventures" i, finalment, El laberint dels esperits és una "novel·la guiada pel misteri i la intriga".

"Recordo que a finals del 2000, quan vam començar a treballar en l'edició castellana de L'ombra del vent, el Carlos em va explicar el pla sencer del quartet, i quan vaig poder llegir l'última novel·la quinze anys després, no havia canviat gens", explica Emili Rosales, que va editar des de Planeta les quatre novel·les. "El Carlos ha estat com un germà gran, per a mi: la nostra amistat ha durat gairebé 20 anys -explica, amb la veu entretallada-. Haver pogut editar les seves novel·les ha estat una experiència fascinant. Un regal. Era un autor molt meticulós. La cosa que més li agradava del món era estar tancat a l'estudi, escrivint, o bé sentint música". També component-la: L'ombra del vent té la seva pròpia banda sonora, encara que l'autor hagi vetat qualsevol pel·lícula o sèrie inspirada en els seus llibres perquè són "un homenatge a la literatura". "Els lectors van sentir-se identificats amb el seu univers per la força plàstica de les descripcions i caracteritzacions -diu Rosales- però també per la descoberta del Cementiri dels llibres oblidats, símbol del llibre i la lectura, un lloc de pervivència de la memòria davant del vendaval que ha representat la història del segle XX".

La Barcelona desapareguda de l'autor

El 2016, després de 2.500 pàgines i gairebé dues dècades de dedicació, Carlos Ruiz Zafón va publicar el quart i últim dels volums. "No sabia quant temps trigaria a acabar el quartet de llibres –deia llavors–. El laberint dels esperits ha sigut el més difícil i laboriós de tots. Després de la feinada em sento tranquil i il·lusionat: un projecte com aquest només es fa un cop a la vida. Ara mateix em sento més que mai enamorat de la meva professió, potser perquè em vaig fent gran i intento gaudir de la feina que faig".

En aquesta última novel·la, l'escriptor recuperava personatges de la saga com Daniel Sempere –convertit en llibreter– i el seu ajudant, Fermín Romero, afegint-hi una nova creació, Alicia Gris, que és salvada pel Fermín durant el bombardeig del 1938 quan és una nena i, vint anys després, dirigeix una investigació sobre Mauricio Valls, antic director de la presó de Montjuïc i ministre franquista que ha desaparegut. Paral·lelament a la investigació d'Alicia hi ha una sèrie de crims a la part alta de Barcelona. Aquí entra en joc l'inspector Vargas, un home "que va fer carrera durant la dècada dels 40 i dels 50 al cos policial franquista" que "intenta redimir-se".

Un dels punts en comú dels quatre llibres és l'exploració del mal que hi feia Carlos Ruiz Zafón. Era un dels temes que més preocupaven a l'autor: "No m’he trobat amb un mal sobrenatural, perquè no crec en fantasmes, dimonis ni esperits –deia–. La meva tendència és ser molt escèptic, però no puc descartar que hi hagi un mal que escapa la raó. El mal real és trivial, no és literari. Ve de l’enveja i de la cobdícia... Si he intentat reflexionar sobre el mal és perquè el podem trobar en el nostre món. Tots portem el dimoni dins nostre".