Llegim 29/05/2021

Josep Murgades: "Tenim una literatura amb molta més vitalitat que la llengua"

7 min
Josep Murgades

BarcelonaAquesta setmana, Josep Murgades (Reus, 1951), catedràtic de literatura catalana de la Universitat de Barcelona, ha pronunciat la seva última lliçó al paranimf de la Facultat de Lletres, titulada Esbós d’escrits que ja mai no escriuré. En la línia del que va fer George Steiner a Els llibres que no he escrit (Arcàdia, 2009), ha exposat set aspectes que li han interessat al llarg de la seva trajectòria i que voldria que algú continués estudiant, entre els quals hi ha la relació entre literatura i identitat, l’estudi del gènere aforístic i la necessitat d’impulsar un manual de retòrica català. L’acte, que s’ha pogut seguir presencialment i també de forma virtual, ha sigut el comiat públic d’un dels professors més carismàtics del grau de filologia catalana. Murgades es jubila als 70 anys, després de gairebé cinc dècades dedicades a la docència.

La seva última lliçó ha acabat fent referència a la incertesa del futur de les humanitats.

— Explicar, llegir i escriure literatura pinta malament, en un país com aquest.

Què ha canviat, en tot aquest temps que fa que es dedica a ensenyar literatura?

— Els antropòlegs diuen que ens trobem en l'època de la fractura de la confiança. Mai diré que abans era millor que ara, però sí que hi havia uns implícits, no calia justificar-ho tot, estar-se sotmetent a motlles burocràtics que sovint no tenen res a veure amb les facultats de lletres. En el cas de la universitat catalana hi ha la dependència del motlle espanyol, però també un problema intrínsec de les lletres: al món universitari se les estan menjant les ciències. Paràmetres com la competitivitat i el rendiment de mercat no funcionen, en les nostres disciplines.

Quines conseqüències té aquesta burocratització?

— Molts col·legues no aguanten fins als 70. Ni tan sols fins als 65. Si poden plegar abans, ho fan. L'ensenyament crema molt. No només l'universitari: només cal mirar què passa als instituts.

Com s'ha transformat l'aproximació a la literatura des dels estudis de filologia catalana?

— Quan va començar a ser possible com a ensenyament reglat fa quatre dècades, la perspectiva va ser molt historicista i nacionalista. Ara ja no s'explica posant tant d'èmfasi en la teoria, sinó que és una mirada més aplicada. En això hem millorat. Ara bé, crec que seria convenient reliteraturitzar els estudis de belles lletres a casa nostra.

Què caldria fer?

— Desautorar, desobrar i desnacionar. Caldria ensenyar la literatura des d'un caire més literari, menys centrat en l'obra, l'autor i la nació. Fer-ho des d'un marc més proper a la comparatística.

Una de les assignatures que ha impartit fins ara portava per títol "Corrents i autors coetanis".

— Proposo una llista de set o vuit lectures per quadrimestre, de diversos gèneres literaris, de territoris també diversos. Homes i dones, esclar. És una assignatura pràctica. Llegim les obres en grups de treball i les comentem. Ens fixem en diversos aspectes. Aquest curs hem fet, entre altres, L'altra, de Marta Rojals (La Magrana, 2014), l'assaig Lletres de combat, de Josep Maria Quintana (Pagès, 2020), el dietari L'eternitat enamorada, de Josep Igual (3i4, 2020) i l'antologia Mig segle de poesia catalana, a cura de Vicenç Altaió i Josep Maria Sala Valldaura (Proa, 2018).

Quines novetats ha observat en la literatura catalana d'aquesta última dècada?

— Un fet important ha estat la irrupció de les autores. Un altre, el trencament de segons quins motlles noucentistes. D'una banda, hi ha obres amb una llengua molt bona, i de l'altra, n'hi ha que juguen a la mateixa lliga que les sèries de TV3.

La seva visió és més positiva que negativa?

— Tenim una literatura amb molta més vitalitat que la llengua. Això és positiu a mitges. La meva temença és que la llengua d'un determinat nivell s'acabi reservant només a l'expressió literària. Si mires el panorama actual, som una literatura homologable a molts altres llocs.

¿Els autors catalans tenen massa poca repercussió, encara?

— Hi ha la tendència a pensar que tenim més escriptors que lectors. La repercussió és insuficient. Ara bé, hi ha un altre aspecte que cal tenir en compte: un català que vulgui escriure, si es posa a fer-ho en espanyol, li costarà molt obrir-se camí. Si aposta, en canvi, pel català, té més possibilitats. Pot passar que a partir d'aquest relatiu èxit en català salti al món espanyol. Un cas paradigmàtic és el de Najat el Hachmi, que després de diverses novel·les escrites en català va rebre l'oferta del premi i va canviar de llengua.

Des d'Els Marges, revista de literatura a la qual ha estat vinculat des del 1974, i que codirigeix des del 1991, han promogut dos manifestos sobre la llengua. El segon va arribar el 2019, quatre dècades després del primer. Hi escrivia: "Fer objecció de llengua és (...) assentar les bases d’una convivència lingüística que garanteixi la preeminència de la llengua del país per sobre de qualsevol altra, però sense per això haver de renunciar a cap d’elles segons convingui en el sempre complex món de les interaccions personals i col·lectives". Quin balanç faria de l'estat de la llengua?

— En aquests darrers 40 anys, si analitzem la situació del català aïlladament, veurem que ara disposem de mitjans de comunicació, de la immersió lingüística i de moltes meravelles més. Aquesta anàlisi, però, l'hem de fer en relació a la situació de l'espanyol a Catalunya. Els avenços del català no han estat suficients per contrarestar els de l'espanyol, que s'ha nativitzat i tot. Si fem un balanç lingüístic d'aquests darrers 40 anys és agredolç. La supervivència del català no està garantida.

Última lliçó de Josep Murgades al Paranimf de la Universitat de Barcelona

Les tres últimes dècades de docència han estat a la Universitat de Barcelona, però el seu periple va començar a l’Autònoma.

— Vaig formar part de la primera promoció de l’Autònoma. L’octubre del 1968 va engegar amb dues carreres, medicina i lletres. Jo em vaig decantar per aquesta segona opció. De petit ja m’havia adonat que eren les lletres, el que m’interessava més.

Què va passar quan ho va explicar a casa?

— Em van dir que estudiés el que m’estimés més. Si acabava fent d’advocat els disgustaria, em van fer saber: però no s’hi oposarien. Per a mi, estudiar lletres volia dir aprofundir en la història. És el que em cridava més l’atenció, llavors, seguit de la filosofia, la llengua i la literatura.

Es va acabar especialitzant en aquesta última disciplina.

— Va ser quan em vaig adonar que en aquesta vida no tot és política. Quan vaig acabar la carrera el 1974, vaig començar a donar classes a l’Estudi General de Lleida, que llavors era una de les sucursals de l’Autònoma. Hi vaig arribar gràcies a la proposta de Joaquim Molas. Hi vaig ensenyar llengua i literatura catalanes durant dos anys. Llavors vaig marxar a la Universitat de Ratisbona, com a lector d’espanyol i català. Necessitaven algú amb coneixements de les dues llengües. També de literatura. I d’alemany. Jo n’havia estudiat, d’alemany, al Goethe Institut de Barcelona. M'ho vaig passar molt bé, a Alemanya. M'hi vaig quedar fins al 1980.

Quan va tornar de Ratisbona va traduir les Narracions completes de Kafka, El nebot de Wittgenstein de Thomas Bernhard i Els anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, de Goethe, mentre, al mateix temps, feia classes a Lleida.

— M'hi vaig quedar fins al 1991. Van ser uns anys en què hi vaig fer alguna cosa de llengua, però sobretot em vaig centrar en la literatura. Quan algú em proposava que provés d'anar a Barcelona els deia: "Més m'estimo ser cap de sardina que cua de lluç".

Com és que es va especialitzar en el Noucentisme?

— Els anys 60 i 70 del segle XX es va redescobrir el Modernisme i les avantguardes, que eren moviments rupturistes, de dissensió i de protesta. Això els feia simpàtics i agradables. El Noucentisme, en canvi, estava desassistit. A l'Autònoma havia tingut professors com Joaquim Molas, Josep Termes i Josep Fontana, tots ells propers al materialisme històric. Em va semblar que podia estudiar un moviment de dretes com el Noucentisme des d'una òptica d'esquerres.

Es va centrar en Eugeni d'Ors.

Eugeni d'Ors era una mena de papu del país. En Jaume Vallcorba, amb qui havia publicat la traducció de les Narracions completes de Kafka [1982], em va proposar que comencéssim a editar críticament l'Ors a Quaderns Crema. Li vaig dir que comencéssim per La vall de Josafat, que en català mai no havia aparegut en format llibre, només s'havia pogut llegir a La Veu de Catalunya. La vall de Josafat es va publicar el 1987, i fins al 1995 vaig treballar en diversos volums del Glosari, i en Lletres a Tina. Ens unia una grandíssima amistat, a en Jaume i a mi: era culte, sensible i exigent. El 1995 es va donar un motiu de discrepància entre ell i jo que va acabar amb la meva participació en aquell projecte de les obres completes d'Eugeni d'Ors. Ell volia que publiquéssim Lliçó de tedi en el parc, un títol que presentava molts problemes i dificultats, perquè n'hi ha moltes variants i edicions. M'hi vaig oposar, però ell va dir que s'havia d'editar de totes totes. Se'n va ocupar ell mateix. Més endavant Xavier Pla, de la Universitat de Girona, va reprendre el projecte. Van sortir més volums del Glosari, La ben plantada, Gualba la de mil veus i La curiositat. Però no es va completar. El Glosari arrenca el 1906 i arriba fins al 1921. Queden per publicar els volums dels tres últims anys.

Aquests últims anys ha codirigit, amb Vicent Salvador, l'obra completa de Vicent Andrés Estellés per a 3i4.

— El primer volum va sortir el 2014, i des de llavors n'hem publicat sis més. N'han d'aparèixer un total de deu. Hem deixat pel final els textos més esparsos. Els periodístics i els paratextos.

Ha endreçat els Escrits sobre llengua (Pagès, 2016), els Escrits sobre Fabra (Pagès, 2018) i Els escrits sobre Eugeni d'Ors (Obrador Edèndum, 2020).

— I puc avançar que l'any que ve apareixerà a les Publicacions de la Universitat de Barcelona el volum Escrits sobre Noucentisme. Recull una vintena llarga d'articles i intervencions en congressos i simposis. L'únic que no s'ha publicat mai abans és una ponència en un congrés sobre la Víctor Català del 2016. Hi explicava la valoració negativa que van fer els Noucentistes de la seva obra.

Quan hagi corregit els últims exàmens, quins plans té?

— Tinc ganes de mandrejar una mica, de deixar passar una temporada sense fer res. Voldria llegir més per devoció que per obligació, a partir d'ara. En totes aquestes dècades, els meus únics escrits de creació han estat aforismes. En vaig recollir uns quants en una miscel·lània en dos volums dedicada a Carles Miralles que es va publicar el 2014.

En recorda algun?

— Els puc anar a buscar. "Mira't l'ego; rellegeix-te". "En un país com aquest n'hi ha prou de fer-se un pet per ser reconegut com a especialista en tot l'aparell digestiu". "Saber-ho tot seria paralitzant".

stats