Llegim 13/04/2021

Viatge a la intimitat de Mercè Rodoreda

Mercè Ibarz i Carme Esteve ressegueixen els llocs on va viure l'autora al llibre 'Rodoreda paisatges'

4 min
La bústia de Mercè Rodoreda a l'última casa de Romanyà de la Selva

Barcelona"La meva feina no és aturar-me, sinó anar sempre endavant: continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats", escrivia Mercè Rodoreda en una de les proses de Viatges i flors (1980). L'escriptora vivia retirada a Romanyà de la Selva, última etapa del llarg periple que la va portar des de Barcelona als exilis –el francès, el suís i l'austríac–, i d'allà a tornar a una ciutat i un país que la guerra i el franquisme s'havien encarregat d'esborrar.

"Els paisatges són eloqüents en tothom i en una escriptora nòmada com ella ho van ser per força", recorda Mercè Ibarz, una de les dues autores del volum Rodoreda paisatges (Institut d'Estudis Catalans, 2021), que proposa un viatge a la intimitat de l'escriptora a partir dels escenaris que va habitar entre el 1908 i el 1983, dates del naixement i la mort. "Fa 30 anys que vaig publicar Mercè Rodoreda. Un retrat [Empúries, 1991], llibre que va iniciar un llarg diàleg amb ella que no s'ha interromput en tot aquest temps, i que va impulsar la meva pròpia literatura", recorda Ibarz.

Polaroid de Mercè Rodoreda on es veu l'autora al pis de Ginebra

Una gran lluitadora

Mercè Ibarz ha fet ara una tria de textos de Rodoreda i d'altres de relacionats amb ella, a més d'intercalar-hi les seves pròpies aportacions. S'acompanyen de les fotografies de Carme Esteve, que ha viatjat amb Ibarz a tots els espais on va viure l'autora de La plaça del Diamant i ha aconseguit aportacions de gran valor, com la de la vista des de la petita golfa que Mercè Rodoreda i Joan Prat van compartir des del 1946 al número 21 del carrer Cherche-Midi de París. "Em vaig enamorar de les cortines i les finestres d'aquell espai –admet Esteve–. Rodoreda paisatges és un llibre on hi ha moltes finestres: volia transmetre la visió que l'autora tenia des de les diverses cases on va viure". La fotògrafa explica que ha defugit intencionadament incloure gaires persones a les seves imatges. "Aquesta absència busca la presència de Rodoreda –continua–. Després de molts viatges i de molta feina, diria que al final la vam trobar. Personalment diria que he descobert la dona valenta, la que va lluitar per continuar vivint i la que va patir molt emocionalment. Rodoreda va ser una gran lluitadora".

Nascuda el 8 d'abril del 1908 a Barcelona, Mercè Rodoreda va viure a la capital catalana "tres etapes decisives", recorda Ibarz. La primera, acompanyada de la família a la torre del carrer de Sant Antoni –ara Manuel Angelon– al barri de Sant Gervasi, és la "infància i primera joventut en una ciutat que es busca a si mateixa tant des del cantó social i polític com en el cultural". La segona, "els anys brillants i complexos de la República, quan comença a publicar novel·la i practica el periodisme", instal·lada ja al número 16 del carrer Saragossa, al Farró, amb el seu marit, Jordi Gurguí –que era el germà de la seva mare–, amb qui el 1929 havien tingut un fill. La tercera, "la guerra i la pèrdua del país natal, que la condueixen a l'exili". Mesos abans d'haver de marxar a França, l'escriptora havia publicat la primera versió d'Aloma (1938), cinquena novel·la. Quan va marxar tenia tot just 30 anys.

Recordar un món desaparegut

L'experiència a França va tenir diverses etapes, començant per l'estada a Roissy-en-Brie amb un grup d'escriptors exiliats, entre els quals hi havia Anna Murià –una de les seves millors amigues– i la seva futura parella, el crític literari i poeta Joan Prat, que signava amb el pseudònim d'Armand Obiols. D'allà passaria per Llemotges i Bordeus abans d'instal·lar-se a París. "La petja nazi a Bordeus és encara visible –explica Ibarz–. La base submarina, la més gran que van aixecar els nazis, és ara un centre cultural". Si per a Ibarz la vida de Rodoreda es resumeix en dos triangles, el primer té com a vèrtexs les ciutats de Barcelona, París i Ginebra. En aquestes dues últimes va acompanyar Prat i va escriure-hi, entre altres, La plaça del Diamant, Jardí vora el mar i la inacabada La mort i la primavera. Les visites a Joan Prat, que treballava a Viena des del 1957, apareixen només al pròleg de Quanta, quanta guerra, on fa referència a l'hivern del 1971, en què es va anar a acomiadar d'ell, "malalt molt greu", i va tenir un somni angoixant.

Polaroid de Mercè Rodoreda del pis del carrer Balmes

Una mica abans, el 1968, Rodoreda havia comprat un pis a la cruïlla de Balmes amb el parc de Monterols, a Barcelona. "Es troba just al davant de la torre familiar desapareguda, on hi havien col·locat un pàrquing –diu Ibarz–. Era una bona manera de recordar-se que la Catalunya i la Barcelona de la seva joventut ja no existien". Potser per aquest motiu es va fer una casa amb jardí a Romanyà de la Selva, on s'instal·laria a finals del 1978. Ginebra, Barcelona i Romanyà són els vèrtexs del segon triangle vital de l'autora. "L'actual propietària de la casa de Romanyà ha conservat el jardí tal com el va concebre Rodoreda –diu Carme Esteve–. A l'entrada encara hi ha la bústia de Rodoreda, amb la seva lletra, i a dins s'hi conserva una salamandra de ceràmica. Em va emocionar veure-ho". "La salamandra era un animal important per a Rodoreda –recorda Ibarz–: era un signe de transformació".

stats