BarcelonaEl punt de partida de Qui salva una vida, amb la qual Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha guanyat l'últim premi Proa de novel·la, és una xarxa real d'evasió d'aviadors aliats, jueus i fugitius del nazisme a la Cerdanya de la qual va formar part un besoncle de l'autora, Joan Domènech. A partir de la reconstrucció de les alegries i el patiment d'aquest familiar, Cadenes aixeca una història coral, on narra com alguns perdedors de la Guerra Civil van ser capaços de col·laborar en accions heroiques que calia, això sí, mantenir en secret per evitar la repressió del règim franquista.

Llegint aquesta novel·la arribes a la conclusió que jugar-se la vida pot valdre la pena.

— És una novel·la sobre persones que actuen amb coratge. Anava a dir persones valentes, però no sé si ho són o no: en tot cas, els defineixen aquests actes coratjosos.

Alguns se'n surten, però en altres casos paguen l'atreviment amb la vida.

— És molt fort, però és així. En Melitó, que està inspirat directament en un home que va existir, Melitó Sala, va acabar detingut per la Gestapo i va morir en un camp d'extermini el 1945. Aleshores, la seva família, que ja formava part de les xarxes de resistència, en comptes de deixar-ho córrer, va continuar salvant vides.

Remarques la bondat de molts d'aquests personatges. Va lligada a un moment històric molt concret: la continuaríem trobant, al present?

— Tenim llibertat d'actuar i capacitat de decisió, fins i tot en les circumstàncies més terribles. A Qui salva una vida s'explica el cas i, d'alguna manera, l'exemple, de persones que exerceixen aquesta capacitat d'actuar ajudant els altres. Els personatges de la novel·la es van jugar la vida, alguns per ideologia, d'altres per convenciment, d'altres per la confiança en la persona que els ho demanava... i alguns fins i tot sense saber per què, però ho van fer.

Encara que sigui una novel·la coral, hi despunta el personatge d'en Joan Domènech, inspirat en un besoncle teu. Qui salva una vida comença amb una pallissa que rep a la rectoria per "comunista" i perquè és "el traïdor de la medalla francesa". És una de les primeres històries que et va explicar?

— Ell no me'n va explicar mai cap. Va morir quan jo tenia 14 anys. Si parlava de tot això ho feia amb la mare o amb l'àvia, encara que mai va presumir de res. Resulta que el besoncle Joan, el mateix home que jo veia a casa amb sotana, s'havia jugat la vida per salvar altres persones. La seva història no era cap secret: hi ha un llibre que en parla, té la Legió d'Honor francesa i la Medalla de la Resistència. Però hauria sigut molt fàcil que no s'arribés a saber, com en molts altres casos. Quantes persones hi deu haver que no han parlat mai del seu paper durant aquells anys, però no per amagar-se'n, sinó per no vantar-se'n?

Et resisteixes a dir que són herois.

— Sí, perquè quan posem l'etiqueta d'heroi ens imaginem una persona excepcional o inabastable, però a la novel·la són persones de moltes menes i d'ideologies diverses. No són especialment heroiques, encara que es comportin amb heroïcitat. Hi ha més gent així del que sembla.

Una de les últimes vegades que ho vas comprovar va ser durant la dana del 29 d'octubre del 2024, que va deixar 229 víctimes mortals i va devastar milers de llars.

— El dia de la tempesta i les inundacions hi va haver veïns i veïnes que es van jugar la vida per salvar gent que l'arrossegava el corrent o que estava en perill. La dana va ser terrible, però també em va omplir d'esperança.

La dana et va acabar de decidir a acabar d'escriure aquesta novel·la? Has explicat que feia temps que hi donaves voltes.

— Quan vaig publicar Tiberi Cèsar [Proa, 2023] ja tenia la carpeta oberta, tot i que encara no m'hi havia posat. L'origen va ser una sèrie de reportatges sobre terres de frontera que havia escrit per a la revista El temps. Quan em va tocar la Cerdanya, vaig parlar de la xarxa de mossèn Joan a través d'alguns testimonis que encara eren vius i fins i tot, si la memòria no em traeix, d'un fill d'en Melitó.

Recuperaves els teus pares en un dels relats d'En carn i ossos (Ara Llibres, 2025), oi?

— Era la primera vegada que escrivia sobre ells. Potser la història de mossèn Joan formi part del mateix procés creatiu, no hi havia pensat fins ara.

En altres novel·les que has escrit has agafat fets històrics o personatges de renom i els has baixat del pedestal. En ressaltes la humanitat.

— La història també és això. A Qui salva una vida faig una barreja literària de realitat i ficció. Igual que quan pastes aigua amb farina en surt una cosa diferent, mesclant realitat i ficció passa una cosa similar: hi ha uns fets que són comprovables, però els explico a través d'uns personatges que volen ser tan complexos com ho som els humans.

Si a El banquer (Edicions de 1984, 2013) excavaves en la foscor, aquí proves de trobar la llum a través de la constel·lació de personatges que envolten mossèn Joan. Per a ell, la història de Job de la Bíblia és molt important. Per a tu també ho és?

— Encara que sigui atea, hi ha uns quants episodis de la Bíblia que em commouen. El llibre de Job parla d'una humanitat molt descarnada, viva i real, de carn masegada i tot. M'agrada molt quan, després de patir tant, Job interpel·la Déu i li demana que el jutgi. Està convençut que no ha actuat malament. Per això se sent capaç de desafiar-lo. Aquesta novel·la també va d'això: encara que m'esclafis, em mantindré fidel als meus principis.

Qui salva una vida mostra la cara i creu de l'Església: mossèn Joan salva vides, però hi ha una part de l'Església que actua de forma molt diferent.

— Una part de la jerarquia de l'Església catalana es va unir estretament amb la dictadura franquista. Es va dedicar a perseguir els seus, tot i que en realitat tinguessin una manera molt diferent d'entendre l'Església. És la que m'interessa: l'Església de comunitat, de poble, la que va a favor dels desvalguts. Comparteix, de fet, el missatge de l'Evangeli i de Jesús.

Hi ha aquella escena que el bisbe de la Seu d'Urgell cita mossèn Joan i l'ha d'esperar durant molta estona, tot sol.

— El deixen sol i passant fred i no li ofereixen ni un got d'aigua. No ho tenen pas prohibit. Avançar-te als desitjos del teu amo és d'una gran baixesa. L'ésser humà pot ser tan cruel com per negar-te un got d'aigua.

A Qui salva una vida hi ha també molt de patiment i dolor. Penso, per exemple, en la història d'en Francesc, que és de la FAI i viu al carrer de l'Aurora fins que el detenen.

— En Francesc no va voler fugir perquè deia que no havia mort ningú i que, per tant, no se'l podia acusar de res. Vivia amb la família al número 1 del carrer de l'Aurora, molt a prop d'on van assassinar el Noi del Sucre, un lloc que ja no existeix: el van enderrocar quan van fer la rambla del Raval. Amb una amiga que també té arrels a la Cerdanya hi vam anar un dia, i vam descobrir que hi ha una taverna que mira directament on devia haver-hi el bloc de pisos d'en Francesc. Vam entrar-hi, vam demanar un vermut i vam voler brindar per ell.

A la novel·la ens anem trobant amb fragments de la policia i fins i tot del comandant del piquet que ha d'aplicar als condemnats "l'última pena".

— La vida dels condemnats anava passant d'un funcionari a un altre. És horrible, però ho feien així de sistematitzat, amb aquesta fredor burocràtica anaven assassinant persones. En Francesc va acabar executat al Camp de la Bota.

També hi ha l'experiència de camps de concentració com el de Ribesaltes, on la infermera Friedel pren la decisió de salvar tothom qui pot de la mort.

— Els fragments del dietari que cito són reals. Em van impressionar molt. Escriu: "Tan sols veig ulls immensos en rostres marcats pel sofriment i l'amargor, ulls i més ulls, ulls en desfilada, davant meu, com en un film". Explica tan bé el que ella observa i com se sent! El que em va deixar de pedra va ser que, tot i estar desesperades, aquelles persones preguntaven sempre pels familiars. Eren els altres, qui els preocupaven. Perdona, ara m'estic emocionant...

Em fa l'efecte que en molts moments deus haver escrit aquesta novel·la amb llàgrimes als ulls.

— Quan escric sovint acabo plorant. I més tard, quan llegeixo en veu alta el capítol per comprovar si el ritme funciona i per evitar repeticions, també ploro. Hi ha molts fragments d'aquesta novel·la que no els podré recitar en públic perquè no podria evitar les llàgrimes.

Recordes quin va ser el primer conte o novel·la que et va fer plorar d'empatia pel que els passava als personatges?

— Hi hauria de pensar una mica.

En el meu cas tinc bastant clar que va ser La noieta dels llumins, de Hans Christian Andersen. No podia suportar que la nena acabés morint enmig del carrer, congelada.

— Hi ha un conte de Txékhov d'un nen que escriu una carta que és terrible. És un nen orfe que han enviat de servent en una casa i el maltracten. El nen aconsegueix un full de paper i escriu una carta al seu avi perquè el vingui a buscar. Però quan l'envia t'adones que el nen no té l'adreça d'on viu l'home i només hi posa "el meu avi".