Literatura
Llegim  /  Entrevistes 20/10/2023

Núria Cadenes: "Desfer-te de la mala fama és molt difícil"

Escriptora. Publica la novel·la 'Tiberi Cèsar'

7 min
Núria Cadenes

BarcelonaPer trencar amb la imatge marmòria que ens ha arribat de Tiberi Cèsar i de tants altres emperadors romans, Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha tingut durant anys al seu escriptori diverses imatges d'ell generades per intel·ligència artificial on torna a ser un home de carn i ossos. A Tiberi Cèsar (Proa), l'ambició de l'escriptora ha estat recuperar-ne la figura "amb totes les complexitats i foscúries", i alhora posar-la en relació amb els familiars, parelles, enemics i amb la Roma de l'època. La prosa plàstica i sinuosa de Cadenes rescata un tros de món de fa 2.000 anys que encara ressona en la societat actual.

Si fem una ullada a la teva trajectòria literària, res podia fer pensar que un bon dia dediquessis una novel·la a un emperador romà. ¿Què et va portar fins a Tiberi?

— Cada novel·la respon a una dèria i aquesta arrenca de molt enrere. Tinc una foto del 2014 mirant-me un bust d'ell a Roma. Diria que un punt que uneix molts dels meus llibres és l'atracció per la banda fosca, que Víctor Català va batejar com "la quarta banda". M'agraden els personatges foscos, però intel·ligents. M'interessen literàriament, no a l'hora d'anar per la vida.

Trobàvem aquesta foscor a El banquer (Edicions 1984, 2013), inspirada en el poderós Joan March.

— La vida no s'explica en blancs i negres, i aquests personatges complexos, difícils d'entendre i retorçats, tampoc.

Tiberi és un d'ells.

— Abans d'escriure Tiberi Cèsar no entenia el personatge, i potser m'hi vaig posar per intentar-ho. Però no faig novel·les per respondre preguntes, sinó per exposar interrogants o possibilitats i amb l'aspiració que cada lector agafi d'aquest personatge la imatge que se'n pugui fer.

És un personatge amb una naturalesa escindida, fill de Lívia Drusil·la, fillastre d'Octavi August, a qui va acabar succeint contra tot pronòstic. Un amant de la filosofia que va acabar sent sanguinari, com la majoria d'emperadors.

— Un dels punts que em va revoltar més d'entrada amb relació a Tiberi va ser la força del rumor. Ha estat una figura vilipendiada i menystinguda a partir sobretot de Vides dels dotze Cèsars, de Suetoni. Han anat passant els anys, els segles i els mil·lennis i tant de temps després encara continuem parlant dels rumors que, malintencionadament, i per qüestions polítiques, van associar amb ell.

Un bust de Tiberi Cèsar i la imatge generada a través d'intel·ligència artificial

És una figura bastant hermètica. El descrius al fris de l'Ara de la Pau Augusta com algú "que sembla completament aïllat del món i de la gent que l'envolta". Així i tot, desperta rumors de tota mena.

— Desfer-te de la mala fama és molt difícil. Com més morbosos són els rumors, pitjor, perquè perviuen amb més força. I si els desmenteixes, els alimentes.

Personalment, et va tocar conviure, des de molt jove, amb una acusació que et va portar a la presó, tot i que vint mesos després de ser detinguda encara no sabies de què se t'acusava.

— Som el que fem, el que hem viscut, el que llegim i mengem. Som el que parlem. Com més coses vius, les experiències quedaran reflectides en les obres que facis. Jo no soc Tiberi, però sempre que escric hi ha coses de mi que hi acaben sortint.

A Guillem (Amsterdam, 2020), que reconstruïa l'assassinat del jove militant Guillem Agulló, mostraves com la justícia es pot convertir en una cosa molt diferent.

— Sí, exacte. És una idea que m'ha preocupat des de fa molt de temps. M'agrada mirar què hi ha sota l'estora, sigui durant l'imperi romà fa dos mil·lennis, a la València de Guillem Agulló, o al barri del Turó de la Peira el 1992, com vaig fer a Secundaris (Comanegra, 2018): en ple furor olímpic jo em fixava en l'aluminosi i en el dolor de la pell i les presons.

Tiberi Cèsar està travessada per cites d'alguns dels autors de la col·lecció Bernat Metge. Horaci, Virgili, Tàcit, Homer... Recordes quin va ser el teu primer contacte amb els clàssics? T'hem d'imaginar a casa els teus pares, al Turó de la Peira, llegint la Bernat Metge?

— A casa n'hi havia uns quants volums i ja em cridaven l'atenció. Més endavant em vaig comprar la col·lecció que va sortir als quioscos. És la que va permetre que molts en tinguéssim una part important. No fa gaire vaig perdre el volum de Suetoni on hi ha la vida d'Octavi August i me'l vaig comprar de segona mà. Quan em va arribar, era el número 3 d'una edició de només cent exemplars. Aquestes coses m'impressionen.

A vegades, llegint la novel·la, he pensat que hi homenatjaves el català esplendorós d'alguns dels traductors de la Bernat Metge.

— Les paraules que fan servir i la cadència d'aquestes traduccions són meravelloses. He intentat deixar-me impregnar de la Bernat Metge sense que el resultat semblés impostat. La novel·la vol agrair el fet que la nostra cultura i la nostra llengua comptin amb una institució com aquesta, que ens ha permès des de fa un segle llegir els clàssics acarats amb els originals llatins o grecs. En la Bernat Metge hi ha una voluntat d'altura cultural impressionant. Llegir-la és una manera de dir: els catalans també som al món i vinga amunt. És un esperó per als que escrivim ara.

Al llibre hi llegim fragments com aquest: "Hi ha les roques clapejades de líquens i les cascades i les arrels retorçades en exposició i les falgueres i els arbres altíssims de fulles palmades i d'un verd tan viu que... pot ser que aquell tronc bategui lleugerament, Argyros, que ara li hagi vist petites ferides de sang encesa?" Aquestes ferides de sang són papallones.

— Molts textos de la Bernat Metge els he llegit en veu alta. I amb la novel·la he seguit el mateix mètode capítol a capítol. Llegia en veu alta per anar polint el llibre, trobar el to que buscava i seguir-ne la música. La literatura són els personatges i el que n'expliques, però també és la cadència i el ritme.

Tiberi Cèsar se centra en la casa Júlia-Clàudia. Hi surten els seus emperadors, però també les mares, les parelles i els fills. També hi ha rituals i cerimònies, i puntualment parles del dia a dia de ciutadans corrents.

— Roma són moltes coses. Era molt difícil abastar-la tota, però volia ampliar el camp de visió del que hem llegit en algunes novel·les històriques. Els aristòcrates vivien en un moment concret, i alhora convivien amb els avantpassats: el temps contemporani era el temps d'abans, necessitaven estar a l'altura dels que els havien precedit. De tant en tant també faig aparèixer la plebs. Encara que els aristòcrates en vivien allunyats, a vegades una realitat i una altra es tocaven.

Aquelles quatre pàgines sobre el barber que té un atac de feridura són molt bones.

— Parlo d'ell i de la seva dona, que l'ha d'acabar cuidant. Dos mil anys després encara ens hi reconeixem. La nostra civilització ve d'allà, de Roma i Grècia. Per Pasqua nosaltres sortíem fora de la muralla a fer un àpat fora de la ciutat. Els romans també sortien de la ciutat per fer els seus rituals i festes. Al llibre hi ha les petites coses i l'aspiració a la grandesa.

Per assolir aquesta grandesa és inevitable passar sovint per la guerra?

Tiberi Cèsar també és un assassí. Pot ordenar matances terribles. A vegades ens oblidem d'aquest costat en el nostre món pacificat occidental, però som les dues coses: som marbre i som sang, som la poesia i la massacre.

Tots els emperadors carreguen molts morts. També August, el fundador de l'imperi.

— Exacte, però Suetoni mig salva August perquè funda l'imperi, i als altres, Tiberi, Calígula i Claudi, se'ls carrega. Ells representen la degeneració i decadència de la nissaga. Suetoni escriu en època d'Adrià, per enaltir la seva dinastia, la dels antonins, i per bescantar la casa Júlia-Clàudia.

Les dones hi tenen un paper remarcable, a Tiberi Cèsar. Això tampoc és tan habitual, en la novel·la històrica, almenys fins a dates relativament recents.

— Hi ha figures molt interessants com la de Lívia, algú que va tenir molt de poder polític dins dels límits en què es podia moure ella, una dona intel·ligent i agosarada que ha passat a la història com una mena de bruixa de Blancaneu, algú que es dedicava a enverinar la gent.

A Júlia, segona parella de Tiberi, Octavi August la desterra per la seva conducta llicenciosa.

— Al darrere d'aquesta decisió hi ha també motius polítics. A Roma, l'obsessió pel poder es donava en dues direccions: d'una banda, hi havia una lluita ferotge cap enfora, conquerint, destruint i massacrant pobles sencers; de l'altra, també es donaven lluites internes, a dins de la mateixa família o entre els aristòcrates.

Tiberi va passar els últims anys de la seva vida retirat a Capri.

Vist des de fora, semblava que allà hi passés de tot, i els rumors no van deixar de créixer. Molt temps després, quan es van fer les excavacions pertinents, no s'hi van trobar cap de les sales de tortura que se suposava que hi havia a la Vil·la Tiberiana. Encara que la historiografia desmentís les sospites, el mal ja havia estat fet.

QUATRE LLIBRES DESTACATS DE L'AUTORA

1.

'Cartes de la presó' (Edicions 3i4, 1990)

Núria Cadenes va debutar mentre encara a la presó amb un llibre testimonial que inclou algunes de les cartes que va escriure privada de llibertat, la majoria de les quals adreçades a la seva àvia, Maria Domènech.

2.

'L'Ovidi' (Edicions 3i4, 2002)

Instal·lada a València des dels anys 90, Cadenes va dedicar una biografia a un dels seus referents, el cantautor i actor Ovidi Montllor. El llibre va arribar set anys després de la seva mort per reivindicar-ne la vigència del llegat.

3.

'El banquer' (Edicions de 1984, 2013)

Després d’El cel de les oques (Columna, 1999) i AZ (3i4, 2009), Cadenes es va deixar inspirar pel contrabandista i banquer Joan March, “maleït encantador de serps i mentider”, com diu un dels personatges de la novel·la.

4.

'Guillem' (Amsterdam, 2020)

L’assassinat de l’activista antifeixista Guillem Agulló i la causa judicial posterior, plena de deformacions, va motivar una novel·la d’impacte, mereixedora del premi Lletra d’Or i adaptada al cinema.

stats