BarcelonaLa Bernat Metge és la primera col·lecció catalana viva centenària. Fa els 100 anys aquest octubre i ja ho va celebrar en un acte amb un homenatge als subscriptors que han fet possible el projecte impulsat el 1922 per Francesc Cambó i Joan Estelrich, amb la col·laboració d’intel·lectuals com Carles Riba o Pompeu Fabra, i que es va estrenar el 1923 amb la publicació de De la natura, vol. I, de Lucreci. Ha arribat fins aquí gràcies al mecenatge privat i a la tasca dels traductors, però "si ha aguantat 100 anys és perquè a l'altre costat hi ha hagut gent que ha esperat els llibres", diu Raül Garrigasait, president de la Casa dels Clàssics, que gestiona aquesta col·lecció de clàssics grecollatins.

Amb més de 440 volums de clàssics traduïts que "posen la cultura catalana al costat de la cultura francesa, l'anglesa, l'alemanya o la italiana", demostra que "podem fer qualsevol cosa que ens proposem". El projecte va néixer de l'entusiasme i ha sobreviscut malgrat les desavinences entre els fundadors, perquè "hi ha coses essencials que estan per sobre de nosaltres".

Dues dictadures, una guerra civil i una forta repressió contra la llengua i la cultura precedeixen l'aniversari d'aquesta col·lecció supervivent, que continua endavant: "Treballem amb la idea que d'aquí 100 anys es pugui celebrar el bicentenari. No hi serem, però és l’únic escenari que contemplem".

La permanència, una actitud

Els subscriptors són sovint fills i nets de subscriptors i tenen històries per explicar ambientades davant de les prestatgeries familiars que han anat canviant de casa. "Quan el meu pare es feia fer un abric o una americana es feia fer unes butxaques enormes molt superiors al normal perquè hi cabessin els llibres", explicava a l'acte Montserrat Camps, filòloga grega i subscriptora. També és el cas de Marina Espasa, que ha heretat la col·lecció, primer, del seu besavi, després, de la seva àvia i, finalment, de la seva mare. Ara és la seva filla de tres anys qui "agafa Xenofont i fa veure que llegeix en grec antic".

Més enllà dels mítics volums de fil, els uneix "una actitud": "donar valor a allò que perdura en el temps, a la idea de continuïtat, d'una certa lentitud", diu Garrigasait, que considera que en aquest món tecnològic, dominat per la immediatesa i que "promou la distracció i la pèrdua de l'autodomini del temps", hi ha una necessitat imperiosa de trobar "alguna cosa que té una certa permanència".

"Els clàssics no són un tuit que l'endemà no recorda ningú", afirma, i és per això que tenen un paper important també en l'educació de les noves generacions. I és que els clàssics han perdut pes en el món educatiu, tot i que n'han guanyat entre les persones amb interessos culturals, afirma l'hel·lenista i escriptor d'Els fundadors, que és optimista i que els vaticina bona salut entre el jovent aferrant-se a joves traductors de la col·lecció com Pau Sabaté, que ha traslladat al català la Ilíada.

La pregunta originària

Quants viatges de retorn a casa que són versions de l'Odissea hem vist i llegit? Els clàssics són "els fundadors del nostre llenguatge intel·lectual, dels conceptes que fem servir per entendre el món", sentencia Garrigasait, que comenta la vigència de les preguntes que plantegen aquests clàssics prologats per la col·lecció per acostar-los al present: si la llei ens diu una cosa i el nostre instint o la nostra moral una altra, a qui hem de fer cas? (Antígona, de Sòfocles.) Quina mena de vida val la pena viure? Fins a quin punt dir la nostra veritat pot ser més important que la nostra vida? (La defensa, també de Sòfocles.) Com mantenim la diversitat i la individualitat mentre construïm una idea comuna del bé i de la justícia? (Diàlegs, de Plató.)

Un dels últims volums publicats, la Política, d’Aristòtil, fa un dibuix dels règims polítics. "Per a ell, el que tenim no és una democràcia, que consisteix en la idea que tots els ciutadans poden participar en l’assemblea que pren les decisions de la ciutat", concreta. De fet, aquest filòsof grec i els seus coetanis "quedarien horroritzats si veiessin que els jutges, policies i alts funcionaris" no són càrrecs rotatius que assumeix la ciutadania, ja que el fet "que no hi hagués persones que permanentment representessin l’estat era una garantia que l’estat no era propietat de ningú", una més de les ensenyances d'aquests clàssics tan actuals escrits fa més de 2.000 anys.