BarcelonaPer al jurat del premi Princesa d'Astúries de les lletres, Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) és "un proveïdor de felicitat". Aquest divendres el mateix Mendoza ha reconegut durant la cerimònia de lliurament del guardó a Oviedo que és "el millor elogi" que ha rebut. El discurs d'agraïment de l'escriptor ha sigut una mostra de l'humor que caracteritza moltes de les seves novel·les. "Per a mi aquest premi ha sigut una sorpresa, un honor, una alegria, i un incentiu, perquè si no em miro al mirall encara em considero una jove promesa de la narrativa espanyola", ha afirmat Mendoza durant el discurs. "L'últim que es perd a la vida no és l'esperança sinó la vanitat", ha subratllat. Entre els agraïments, ha recordat els amics, els mestres i les persones que estima i els lectors, aquests últims per "la lleialtat, la complicitat i l’afecte". "Si els he donat alguna felicitat, ells me l’han tornada amb escreix", ha dit.

L'autor de La ciudad de los prodigios ha reconegut que la seva obra és la suma de molts factors, entre els quals hi ha "la sort de néixer envoltat de llibres" i de comptar amb familiars i amics que li van fomentar l'hàbit per la lectura posant al seu abast les seves biblioteques. "Vaig rebre una educació estricta, tediosa i opressiva –ha dit Mendoza–. Tossudament, em van inculcar les virtuts de la feina, l’estalvi i el decòrum, gràcies a la qual cosa vaig sortir gandul, malgastador i una mica poca-solta, tres coses dolentes en si, però bones per escriure novel·les".

Un altre dels factors que han marcat la literatura de Mendoza és Barcelona, que ha descrit com "una ciutat càlida i assolellada, tranquil·la i treballadora, però també portuària, viciosa i canalla". En un to més seriós, ha advertit que no li agrada el món tal com el veu actualment. "He tingut la sort de viure una llarga etapa excepcional de relativa pau, estabilitat i benestar. A la meva edat, preferiria gaudir del que hi ha i no queixar-me del que falta, però em sembla que no podrà ser", ha lamentat.

Els vuit guanyadors del premi

A més de Mendoza, els guanyadors del premi Princesa d'Astúries d'enguany són el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han (comunicació i humanitats), el sociòleg nord-americà especialitzat en migracions Douglas Massey (ciències socials), la fotògrafa mexicana Graciela Iturbide (arts), la tenista nord-americana Serena Williams (esports), la genetista nord-americana Mary-Claire King (Investigació científica i tècnica), l'economista i expresident del BCE Mario Draghi (cooperació internacional) i el Museu Nacional d'Antropologia de Mèxic (concòrdia). Cada premi està dotat amb 50.000 euros.

Després de la intervenció de Mendoza, Byung-Chul Han ha advertit que la seva feina consisteix en “desvetllar” la societat. “Els meus escrits són una denúncia, de vegades molt enèrgica, contra la societat actual”, ha afirmat, al considerar que “alguna cosa no va bé”. Així mateix, ha advertit que l’autoexplotació moderna és “més eficaç que la dominació externa, perquè genera una falsa sensació de llibertat”. I ha carregat contra la digitalització i la IA que, segons ell, amenacen de convertir l’ésser humà en “esclau de la seva pròpia creació”. “És l'smartphone el que ens utilitza a nosaltres, i no a l’inrevés”, ha dit, abans d'alertar sobre la "creixent pèrdua de respecte" en les democràcies actuals.

Els guanyadors dels premis Princesa d'Astúries van sortir de 354 candidatures de 60 nacionalitats diferents. Després de Han, ha arribat el torn de Graciela Iturbide, que s'ha definit com "una ciutadana del món" i ha fet una ferma defensa del "mestissatge". "Per fortuna, l’art fotogràfic no coneix fronteres, ni té passaport, ni necessita visats, per més que alguns homes poderosos pretenguin limitar el lliure trànsit entre els països i coartar la llibertat de pensar i de crear", ha dit Iturbide. A més, ha explicat que, “com la majoria dels mexicans”, ella és el resultat de “la fusió entre dues cultures” que són “dues visions gairebé sempre enfrontades” del món.

L'últim dels guanyadors a parlar ha sigut Mario Draghi, que ha defensat que "el futur d’Europa ha de ser un viatge cap al federalisme". Aquest federalisme ha de ser "pragmàtic, flexible" i "capaç d’actuar al marge dels mecanismes més lents de presa de decisions de la UE". Però ha admès que actualment no existeixen les condicions polítiques per a aquest federalisme i que calen unes "coalicions de persones disposades a fer-ho al voltant d’interessos estratègics compartits, reconeixent que les diverses fortaleses que existeixen a Europa no requereixen que tots els països avancin al mateix ritme".