BarcelonaLa felicitat de Sílvia Soler (Figueres, 1961) es refugia en els racons de la infantesa, en la música i les lectures, en les trobades amb amics a la fresca, en les festes de Nadal. A les seves novel·les hi apareixen sovint aquestes postals, que són instants de llum i d'alegria per als personatges. Però ara Soler les ha volgut estampar en el seu primer llibre de no-ficció, L'alegria de viure (Univers, 2022), que recorre els indrets més bonics de la seva memòria per fixar-los en la literatura. "Tot és veritat malgrat que la memòria deformi coses. L'he construït a partir de records i de moments que m'han explicat", assenyala Soler. L'alegria de viure forma part de la col·lecció La Joie de Vivre d'Univers i arriba només nou mesos després de la publicació de la seva darrera novel·la, Nosaltres, després (Univers, 2021).

L'alegria de viure arrenca amb la mirada de l'autora sobre tots aquells llibres que li van despertar la passió pels llibres quan era adolescent. Enid Blyton, Lisbeth Werner, Maria Marcela Sánchez Coquillat i Ana María Matute, entre moltes altres, la transportaven als internats anglesos i a les aventures d'un grup d'infants mentre ella les llegia d'amagat de la seva mare. Des d'aleshores, la literatura l'ha captivat. "Un moment especial per a mi és anar a la llibreria, tornar a casa amb llibres nous i començar-los a llegir. És tot un ritual", explica Soler. Al llibre també relata la seva relació amb l'escriptura i es defineix com una autora de literatura popular. "Des que em dedico a escriure, la meva vida ha estat més feliç –subratlla–. Defenso la meva manera d'escriure perquè defenso la literatura popular, que pot agradar a molt tipus de gent. No cal que el públic sigui un lector molt exquisit. Escric perquè com més gent em llegeixi i en pugui gaudir, millor".

La nostàlgia dolça

Una part de la felicitat de Soler està feta de records que condueixen el llibre cap a la nostàlgia. Però L'alegria de viure no és un plany perquè el passat ja no tornarà, sinó més aviat una manera de posar en valor tot allò que l'escriptora ha viscut. Hi parla, per exemple, de totes les cases per on ha passat, de la mort del pare i la mare quan eren encara joves i del dol amb els germans. "Normalment, la nostàlgia s’entén com una cosa negativa, que convida a la tristesa –explica Soler–. En el meu cas fa tants anys que m’enyoro que he aconseguit convertir-la en una nostàlgia dolça. Em ve de gust recordar el pare i la mare, i no em fa mal. Tinc la casa plena de fotografies antigues dels meus avantpassats, em fan companyia". El llibre també l'ha conduït a fer-se preguntes sobre ella mateixa i els seus germans: "Tots som molt nostàlgics, i em sembla que aquí hi juguen un paper important els pares. Eren empordanesos, tota la vida van trobar a faltar Figueres. Diria que nosaltres n'hem heretat l'enyor. També es van morir molt joves i això ens ha pesat per ser tan nostàlgics. Però hi hem donat la volta, ho vivim sense drames". 

Soler atribueix més a l'edat i menys al confinament aquest anhel de mirar enrere i visitar els instants més bells de la vida. "Des que he fet 60 anys, em venia molt de gust. Bona part del llibre l'he escrit confinada i convalescent del càncer que he patit. Quan se m'acudia un record o una història, em posava a escriure", diu l'escriptora. El procés de creació no ha estat com el de les seves novel·les, "en què cal una disciplina", i això ha fet que s'ho passés molt bé escrivint. "Ho he gaudit tant que no descarto en absolut tornar a fer una cosa similar", aventura Soler. De moment, però, avança que ja està treballant en la seva pròxima novel·la.