Barcelona"Enamorar-se no és un argument de pel·li barata", diu un dels personatges de Nosaltres, després, la primera novel·la que Sílvia Soler (Figueres, 1961) publica a Univers després d'una llarga etapa a Columna, que inclou llibres com 39 + 1 (2005), L'estiu que comença –amb la qual va guanyar el premi Ramon Llull 2013–, Un any i mig (2015) i El fibló (2019). Encara que només han passat dos anys i mig entre aquella novel·la i la que ara presenta, sembla que faci molt més temps: entremig hi ha quedat la llarga pandèmia de covid-19 i la superació d'un càncer, que ha mantingut l'autora allunyada del periodisme i la literatura durant un temps. L'últim llibre de Soler posa contra les cordes els seus quatre protagonistes, dues parelles que voregen la cinquantena, però no a causa de la seva salut, sinó a causa d'un daltabaix amorós que els involucra a tots.

Quin va ser el punt de partida de Nosaltres, després?

— Feia molts anys que tenia al cap la idea d'escriure una novel·la protagonitzada per dues parelles i una cosa que els passa que val més que no expliqui... Vaig començar a pensar com eren aquests quatre personatges de petits i vaig escriure les seves quatre infàncies seguides. La infantesa és una etapa que m'obsessiona. Tenia tot això escrit el 2019 quan, a finals d'aquell any, em van diagnosticar el càncer. Llavors vaig deixar d'escriure i de pensar en el llibre. Me'n vaig anar totalment durant ben bé set o vuit mesos.

Al març del 2020, a més, va començar la pandèmia.

— Els dies que em trobava bé vaig tornar a agafar la novel·la. Estava convençuda que no la ressuscitaria. Em trobava molt lluny d'aquell món, però m'hi vaig posar i vaig descobrir que les estones que treballava en el llibre eren les úniques en què no pensava en la malaltia. No només vaig poder fer reviure la història i els personatges, sinó que vaig poder escriure la novel·la d'una tirada, partint del que tenia i alhora transformant-ho.

En aquesta novel·la, l'atzar i les coincidències són molt importants.

— Totalment. Per això hi ha un moment al final de la novel·la en què juguen al joc de l'I si...?, on els personatges imaginen com hauria sigut la seva vida si haguessin pres una decisió o una altra. Des de la maduresa hi reflexiones bastant: què hauria passat si no hagués anat a un lloc concret, si no hagués conegut a tal persona, si hagués tingut uns altres veïns o si m'hagués mort en aquell accident?

Les dues parelles de veïns es coneixen i és un fet que els canvia la vida.

— Sí. El fet de coneixe's implica que viuran moltes coses bones i moltes de dolentes. Per això es pregunten si ha valgut la pena passar per tot això o si hauria sigut millor no picar a la porta dels veïns.

Encara que la novel·la ens vulgui advertir de la imprevisibilitat dels girs de guió vitals, el balanç diria que és positiu.

— Sempre intento desesperadament anar cap al drama, però tinc tendència a la positivitat. Diria que això va amb el meu caràcter. He passat pel moment més difícil de la meva vida, però ni així he perdut l'optimisme. A Nosaltres, després hi ha un canvi de registre en relació a les novel·les anteriors: abans creia que, malgrat tot, la vida sempre és positiva.

I ara?

— Ara penso que la vida és molt bèstia, però val més reconciliar-s'hi. A mesura que ens hem anat fent grans, ens hem tret de sobre les coses supèrflues i ens hem quedat amb el que és important. Però resulta que, per als personatges de la novel·la, el que és important és una cosa tan anodina com que estan bé durant una nit concreta d'estiu, tots junts, en una casa de l'Empordà.

Podem dir que durant aquests dos últims anys també has passat per una reconciliació vital?

— Reconciliar-se amb la vida vol dir alliberar-se dels prejudicis i del que pensin els altres. Durant aquests dos últims anys m'he tret moltes manies de sobre.

Encara que han patit, els personatges no estan dominats per l'amargor.

— Tots quatre arrosseguen una ferida d'infància. La que ho acusa més és la Marta, que perd una cosina, l'Adela, quan tenen deu anys. La Rita i en Jim són més vitals, apassionats i impulsius. La Marta i en Guillem són més assenyats, tenen un pòsit de tristesa important.

¿Et cauen bé els quatre, no?

— Sí, no puc evitar estimar-me els personatges. A la Marta és a qui li costa més reconciliar-se amb la vida, potser per això és qui porta el missatge de la novel·la, si és que se'n pot dir així. No suporto la paraula perdó, m'envia directament a les monges: m'agrada molt més reconciliació. Els quatre personatges de Nosaltres, després s'han de reconciliar entre ells, amb el seu passat i amb les seves vides.

Abans em deies que a la novel·la hi ha un canvi de registre. Més que un canvi, jo hi veig una evolució lògica en relació amb els llibres anteriors.

— Sí, es pot veure així, en tot cas per a mi és un pas. Els escriptors sempre estem escrivint la mateixa novel·la. Els que no ho sembla és perquè ho saben disfressar més. En el meu cas no tinc cap intenció de disfressar-ho. Això comporta un risc, perquè algú pot pensar que he escrit una altra novel·la sobre famílies i amics, però l'assumeixo. Admiro molt els autors que volen experimentar. Durant un temps em vaig sentir acomplexada per no fer-ho, però el cos no m'ho demanava. Em sento còmoda en aquest registre, i els lectors que tinc sembla que també.

En un món com el d'ara, em sembla que els lectors agrairan que a la novel·la no estigui tot perdut.

— Des de fa un temps sembla que tot se'n vagi a pastar fang... El que ens queda és estar bé en moments concrets i poder adonar-nos-en.

Què diries que pesa més, entre l'amor i l'amistat, al llibre?

— Tot són diverses cares del mateix. Pots estimar una mateixa persona de diverses maneres, com a amant o com a amic. Però, com deia Emily Dickinson, "l'amor és tot el que hi ha".

A vegades, aquest amor és comparat amb un combat de boxa.

— Hi ha un moment de la novel·la que cadascú és a un costat del quadrilàter perquè cal defensar-se. La vida et pot fer molt de mal. A més del càncer, en l'últim any i mig se m'han mort dos amics... Ha sigut un període brutal, en aquest sentit.

Ramon Llull ajuda a reorientar la vida d'un dels personatges. Quina relació has tingut amb la seva obra?

— La meva mare [Carme Guasch] té un poemari, Amat i amic, que va escriure quan es va morir el meu pare. És ple de poemes de dol, religiosos i d'amor, i en aquells moments [el llibre es va publicar el 1985] jo encara no havia llegit Llull i m'hi vaig posar. Des de llavors sempre l'he tingut molt present. Va haver-hi un moment que vaig pensar que aquesta novel·la s'hauria de dir Amat i amic perquè estava parlant precisament d'aquest tema: l'important és estimar-te algú, i ho pots fer de diverses maneres, totes són vàlides.

La mare ha estat una influència important.

— Si ella no hagués escrit, me'n recordaria igual i l'enyoraria de la mateixa manera, però no podria rellegir-la. Els seus llibres me la fan molt present. Crec que no he escrit mai cap novel·la en què en algun moment no hagi agafat la poesia de la meva mare i l'hagi rellegit. Sempre m'ha inspirat.

Llull diu que l'amor "és mar tribulada d'ondes e de vents". En un altre passatge de la novel·la escrius que "el primer amor és, o sol ser, com una onada que no has vist venir". Nosaltres, després recorre l'amor des dels 20 anys fins a la cinquantena. Com canvia, al llarg dels anys, l'amor?

— El primer amor és aquesta onada que t'arrossega, que és juganera, que et fa esgarrinxades però que forma part d'un joc. L'amor, quan es fa adult, és molt més que les onades del començament. El mar fa molta por: quan hi ha mar de fons i quan està alterat, hi ha molt de risc. L'amor madur té molt de risc i et pot fer patir.

Una de les opcions que els personatges insinuen per haver-se estalviat patir tant és la possibilitat de provar el poliamor.

— És un tema pel qual es passa de puntetes, és la primera vegada que surt en un llibre meu. Estic convençuda que el poliamor anirà a més: l'amor ho lliga tot, accepto totes les formes de viure'l. Si la meva generació no ha posat més en pràctica el poliamor és perquè hem sigut educats d'una manera que fa que sigui difícil de concebre. Jo, en qualsevol cas, no ho veig tan difícil, penso des de fa molt de temps que és factible.

La novel·la aborda també l'adulteri. El neguit que acompanya qui el practica és "una barreja de por i de plaer".

— Tant el plaer com la por són dos motors importants, en l'adulteri. Una infidelitat pot ser un suplici, no només per al que traeix, sinó per al que ha sigut traït. A la novel·la volia mirar-m'ho des dels dos punts de vista.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per comprar Nosaltres, després a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.