BarcelonaTot i haver tingut una relació literària i personal amb Mèxic des de fa més de tres dècades, Lolita Bosch (Barcelona, 1970) no podrà viatjar a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara. La seva implicació en la denúncia del narcotràfic i en les seves implicacions financeres i polítiques a través de múltiples llibres, entrevistes i actes públics va fer que, a partir del 2012, comencés a rebre amenaces i que les seves visites al país hagin estat cada cop més complicades, fins al punt que ja no hi pot tornar perquè posaria en perill la seva vida. En parla a l'impactant Una vida normal (La Campana, 2025).

Abans d'arribar per primera vegada a Mèxic el 1993, ja havies estat en contacte amb la seva literatura, oi? Tinc entès que la lectura de Pedro Páramo va ser molt important per a tu.

— Sí. El meu pare em va regalar Pedro Páramo, de Juan Rulfo, quan tenia 16 anys. Em va impressionar moltíssim i vaig pensar: uau, d'això és capaç, la literatura? Va ser un xoc molt bèstia. Al cap de molt poc, un amic meu va anar a Mèxic i va tornar amb un llibre que havia editat Mexicana de Aviación per celebrar els seus 50 anys que es deia 21 cuentos mexicanos, on hi havia autors com Juan Vicente Melo i Carlos Monsiváis. Em va impactar tant que vaig anar a veure una tallerista argentina que vivia a Barcelona, Zulema Moret, per dir-li que volia escriure però que no podia pagar-li diners. Em va dir que li presentés un conte i que si li agradava podria fer el curs gratis.

Què vas escriure?

— Un conte que passava al desert de Mèxic i que estava protagonitzat per una dona que esperava tant de temps algú que acabava convertida en un cactus.

Vas aconseguir la beca?

— Sí! M'hauria agradat poder continuar en una escola d'escriptura, però en aquells moments, per molt increïble que pugui semblar, a Barcelona no n'hi havia cap. Tothom em va aconsellar que estudiés filologia, però jo no ho veia clar, perquè no volia regles, sinó eines per ser més lliure escrivint, i vaig acabar fent filosofia. Anys després, em vaig sentir molt identificada amb un consell que donava Constantino Bértolo: "Si algú et diu, durant una conversa telefònica, la paraula gramàtica, penges automàticament".

Com vas anar a parar a Mèxic?

— Després de la carrera continuava buscant una escola d'escriptura pràctica i en vaig trobar dues. Una era a l'Argentina i l'altra a Mèxic, i em vaig decidir per la segona. Hi vaig arribar a finals del 1993, amb 23 anys, i després de passar la primera nit en un hotel, vaig sortir al carrer i vaig tenir la sensació literal que jo era d'allà. Des de llavors dic que jo, culturalment, soc mexicana.

Per què?

— Hi vaig descobrir moltes coses, a Mèxic. La passió per la literatura i el respecte per la cultura, però també hi vaig descobrir l'amor. Vaig tenir una sogra que em va ensenyar a fer totes les coses de casa, des de les mandonguilles fins a la manera de rentar els vidres. Encara ara deixo una llimona amb aigua calenta a la pica perquè els plats facin bona olor.

Mèxic no va trigar a incorporar-se com a escenari en la teva literatura, oi?

— Abans de publicar res vaig tornar a Barcelona per motius familiars. Vaig encabir tota la meva vida en dues caixes gegants que van travessar l'oceà en vaixell des del port de Veracruz. Hi havia gots, coberts, roba, mobles... i uns 3.000 llibres. Mentre feia un doctorat de teatre vaig presentar-me a un premi de literatura experimental a Olot i el vaig guanyar. D'aquí va sortir Això que veus és un rostre [CCG, 2004], i al cap de poc Tres historias europeas [Caballo de Troya, 2004], Elisa Kiseljak [La Campana, 2005] i Qui vam ser [Empúries, 2006]. En aquest últim apareix Mèxic per primera vegada.

Des de llavors ha estat una constant en la teva obra.

— En castellà hi ha molts llibres –molts dels quals no s'han publicat aquí– i en català hi ha cinc llibres més, l'últim dels quals és Una vida normal, el meu llibre número 100, on explico tot el que ha passat perquè no pugui tornar al lloc més meravellós i alhora més terrible del món.

Quan van començar els problemes?

— Fa deu anys que no puc tornar a Mèxic perquè la meva vida correria perill. És molt bèstia el que m'ha passat. He passat moltíssima por. Amenaces hiperexplícites, persecucions... He vist molt de dolor i molta injustícia. El 2006, el president de Mèxic del moment, Felipe Calderón, va sortir a la tele i va declarar la guerra al narco. Jo, que m'havia anat conscienciant que els escriptors tenim una funció pública i hem de ser conseqüents amb els privilegis que tenim, quan va començar aquesta guerra vaig enviar un correu a 300 persones que tenien accés als mitjans, amb el títol Nuestra aparente rendición. Al cos hi preguntava: "Quants som i què podem fer?".

Nuestra aparente rendición es va convertir en una plataforma per la pau, oi?

— Va acabar sent la plataforma més grossa que hi ha hagut a Mèxic contra la guerra. Vaig acabar dirigint de manera voluntària un equip de 92 persones. Quan va sortir Campos de amapola antes de esto (Random House, 2011) –que en català es va dir Camps abans de tot això (Empúries, 2011)–, el llibre va tenir tanta repercussió que em vaig convertir en el que allà van batejar com a "mujer espejo de la guerra".

A Una vida normal expliques que l'espai que vau crear entre activistes, periodistes i víctimes us va "allunyar de tot el que quedava fora". Per què t'hi vas comprometre tant?

— Com li ha passat a tothom amb qui jo he treballat a la guerra, hi va haver un mort que em va afectar especialment. Va ser el Manuel, que venia tomàquets a la Central de Abastos, que és el que seria el nostre Mercabarna. El van matar d'una manera superviolenta, i com que vaig viure-ho de tan a prop, vaig decidir posar el meu cos a la guerra.

En un altre passatge del llibre recordes que fa un temps, una xamana catalana et va dir que "tenies el cos ple de joves morts". I va afegir: "Tens la panxa plena d'adolescents espantats que demanen ajuda".

— Per culpa de tant de patiment vaig acabar desenvolupant obesitat mòrbida i em vaig haver d'operar. També tenia una malaltia autoimmune. Això dels joves morts que portava a dins és literal, perquè he vist desaparèixer molts fills i moltes amigues meves. He vist morir molta gent. He vist molt acarnissament, molta crueltat... i al mateix temps et diria que gairebé no he vist maldat. Una de les úniques excepcions va ser la d'un capo que hi havia fa molt i que era un psicòpata.

No has tornat a Mèxic des del 2015. La primera amenaça et va arribar a finals del 2012, oi?

— Em van acabar posant un malnom, perquè a més de fer novel·les era periodista i activista en zona de conflicte. Quan et pengen el malnom vol dir que el govern sap qui ets, que els governadors ho tenen present –són els més perillosos de tots– i que el narco també et té fitxada. A mi m'ha passat de tot: des de l'amenaça d'un governador fins a aquell càrtel que es va posar en contacte amb mi per enviar-me informació xifrada sobre com s'estaven blanquejant diners a Barcelona. En vaig informar de seguida els Mossos i ells van aconseguir aturar coses. Des de finals del 2012 i fins al 2015 vaig anar tornant a Mèxic, però cada vegada era més difícil. Pagava una habitació d'hotel, però m'estava a casa d'un amic perquè no em poguessin localitzar... L'última sortida de Mèxic va ser una cosa espantosa. A l'aeroport, la policia em va fer un control d'explosius totalment desproporcionat. S'hi van estar tanta estona que els vaig dir que perdria l'avió, i em van respondre: "Només sortirà de Mèxic si nosaltres volem. Podria quedar-se aquí per sempre".

Per què vas deixar d'anar-hi?

— Vaig deixar d'anar-hi després que segrestessin la meva tieta. El segrest va durar disset hores i la vam aconseguir rescatar viva. Quan la meva família va ser testimoni, des del Maresme, del "cuarto de operaciones" que normalment fèiem amb periodistes i activistes a Ciutat de Mèxic em van dir: "Això no ho volem viure". En aquell moment vaig fer un clac i vaig arribar a la conclusió que era millor per a tothom que em quedés aquí.