BarcelonaSílvia Soler ambienta l'acció de 'L'estiu que comença' en un poble fictici, Sorrals, situat entre el Maresme i La Selva: "Si situava els personatges en un poble concret, m'hauria trobat amb una sèrie de servituds que volia esquivar. El paisatge on jo col·loco els personatges és suau, fa companyia i no crida l'atenció, no hi ha muntanyes altes ni penya-segats". En aquest entorn hi creixen els dos fills que les dones s'imaginen al principi de la novel·la: "Un d'ells és un home sensible i molt equilibrat, que s'ha dedicat a fer de bibliotecari a Sorrals, interessat sobretot a tenir una bona vida familiar. A la noia, en canvi, li costa trobar l'equilibri i la vocació clara. Estudia psicologia, i a mesura que en va aprenent també comença a autoanalitzar-se. Una de les preguntes que em vaig fer a l'hora de començar a escriure el llibre va ser si l'amistat es podia heretar d'una generació a una altra".

En relació al caràcter esperançador de la novel·la –present ja des del títol, 'L'estiu que comença'–, Soler ha afirmat: "La meva filosofia de vida és tossudament positiva. Vaig viure dues pèrdues importants quan era molt jove. Això em va permetre adonar-me que a la vida hi hauria tempestes, que no seria una mar plàcida vista des de lluny. Des de llavors em dedico a intentar trobar l'equilibri entre el desconsol de les pèrdues i la felicitat. I m'he adonat que de vegades els millors moments neixen a partir de coses petites, com pot ser un sopar o el brindis amb uns amics".