Una novel·la d'una lucidesa ferotge i que neteja com un àcid

Sabem que hi ha viatges que travessen geografies i viatges que travessen consciències. En l’un, la mirada fixa el destí; en l’altre, més profund i silenciós, el pensament evidencia el desenllaç del món, un món fosc i ocult que es va revelant a cada passa. Extinció és una immersió a l’univers bernhardià, en un paratge profund on la lucidesa i el vertigen es confonen. Quan Thomas Bernhard (Heerlen, Holanda, 1931 - Àustria, 1989) publica Extinció. Un enfonsament l'any 1986 ha portat la seva escriptura fins al límit. És la seva última novel·la, la més extensa, la més radicalment tancada i asfixiant, com una cambra sense finestres on l’aire s’ha anat consumint lentament. Que avui la puguem llegir en català és mèrit de la traducció de Clara Formosa Plans, i de l’aposta de Quid Pro Quo Edicions per autors exigents que enriqueixen el nostre esperit.

L’obra consta de dues parts: El telegrama i El testament. A la primera, Franz-Josef Murau, autoexiliat a Roma, rep un telegrama: “Els pares i el Johannes morts en accident. Caecilia, Amalia”. La notícia de la mort dels pares i el germà en un accident banal fruit de l’atzar no li suposa aparentment cap gran catàstrofe, però l’obliga a tornar a Wolfsegg, el castell familiar, lloc on l’esperit és destruït amb eficàcia metòdica. El retorn esdevé una condemna i desencadena una allau mental de records, judicis, insults, culpes, retrets i odis. Murau es lliura a una retòrica obsessiva inextingible amb un únic propòsit: fer servir la llengua com a eina d’extinció.

Wolfsegg no és només una finca rural aristocràtica decadent, sinó una màquina de destrucció de la ment i de submissió, on es tanquen amb pany i clau les cinc biblioteques de què disposa, un refugi per a caçadors nacionalsocialistes catòlics subvencionats. Wolfsegg és Àustria mateixa, amb la seva noblesa caduca i el seu nacionalcatolicisme opressiu. Quan Murau decideix destruir simbòlicament Wolfsegg, no hi ha redempció, només el gest final d’un condemnat.

Parlar per destruir

Murau parla. Parla per destruir. Però cada frase que vol alliberar-lo l’encadena més profundament a allò que odia. I aquí cal considerar els personatges. La mare, administradora ferotge del ressentiment domèstic, és una manipuladora fanàtica catòlica. El pare, un oportunista polític, un industrial poderós i simpatitzant nacionalsocialista. Johannes, el germà, un ésser anodí i obedient, destinat a perpetuar la comèdia. I les germanes Amalia i Caecilia, emblemes de la decadència familiar, que són còpies sense original. Encara trobem un cunyat, el fabricant de taps d’ampolla de vi, un petitburgès que amb la seva insubstancialitat i debilitat mental es passeja per Wolfsegg durant el sepeli. D’altra banda, tenim l’arquebisbe Spadolini, l’alt funcionari de la cúria vaticana, admirat i odiat, que representa la versió sofisticada i internacional del poder religiós. Un funcionari de l’esperit. Per fortuna hi ha l’estimat i admirat oncle Georg, el mentor del narrador, el guia que allibera Morau d’aquest món fastigós i opressiu. I també Gambetti, l’alumne romà del narrador, amic i únic interlocutor. I Maria, la poeta brillant, una transfiguració literària d'Ingeborg Bachmann, amb qui manté una relació d’admiració i dependència.

L’autor empra la figura de Gambetti com a conversador, però de fet no hi ha diàleg. Bernhard ja havia portat al teatre aquesta estructura, tant a Ritter, Dene, Voss (1984) com a Plaça dels herois (1988), imposant una veu central que parla davant presències que no poden contradir-la. Extinció, doncs, assumeix la forma d’un escenari nu, amb un sol actor sota el focus, un focus que crema i no s’apaga. I com sempre, l’amàs d’un estil narratiu inigualable: la repetició obsessiva, el ritme circular, la frase que retorna una vegada i una altra sobre la mateixa ferida, convertint la prosa en una música hipnòtica despietada. Una llengua que avança com una serradora. Aquesta és l’obra més despullada de l’escriptor, la més desproveïda de cortinatges narratius i més pròxima a l’acte de pensar contra un mateix. Només una comicitat subterrània, seca i cruel, impedeix que el text s’enfonsi en la pura desesperació.

Per llegir Thomas Bernhard cal acceptar una disciplina: renunciar a l’entreteniment i suportar la inclemència d’un pensament cru. Perquè amb ell no hi ha catarsi ni consol, només una forma de claredat terrible, una lucidesa ferotge que neteja com un àcid i que obliga el lector a examinar-se a fons, sense possibilitat de tornar a mirar l’origen amb innocència. Extinció, doncs, no és una novel·la per ser estimada, sinó una obra escrita per abolir l’autoengany.