Ingeborg Bachmann (1926-1973) és una escriptora en llengua alemanya que conrea la poesia, la novel·la, el relat, l’assaig i el teatre radiofònic. Per primera vegada es presenta la seva Poesía completa. Es tracta d’un esdeveniment literari: la crítica sempre l’ha col·locat al nivell dels grans autors com Goethe, Holderlin i Rilke. Quan l’any 1953 va debutar amb El tiempo aplazado, va tenir una recepció molt important malgrat la seva joventut i el fet de ser una desconeguda. Poc després va publicar Invocación a la Osa Mayor (1956) i ja es pot parlar d’una poeta amb una gran força expressiva, que no defuig la problemàtica històrica que ha viscut (el nazisme, la cultura patriarcal) i que es caracteritza, sempre segons la crítica més rigorosa, per una gran audàcia metafòrica. Conrea les formes clàssiques i practica la rima però, més endavant, també el vers lliure. Aquesta edició presenta uns 100 poemes, escrits del 1948 al 1967. Són els dos llibres esmentats i uns poemes que l’autora va pensar que es podrien publicar (aquí se segueix la primera edició de les obres completes del 1978).

En general es tracta d’una poesia de “pensament”, de reflexió, sobre la problemàtica moral i que pretén una certa transcendència: “ Lo que es verdad no echa arena en tus ojos, / por la verdad sueño y muerte te piden perdón, / lo que es verdad mueve la losa de tu tumba, / en lo más profundo, aconsejado por tus penas. / …” (“Lo que es verdad”). Poesia que té una certa estructura en comú -relativament- amb l’obra d’altres grans autors: la que cerca i postula l’exigència de l’absolut. Aquesta necessitat també la tenia el poeta Paul Celan, amb qui Bachmann va mantenir una important i accidentada relació. Per a Celan, la poesia era “una manera de tornar a respirar: una proclamació des de dins, de la mateixa mortalitat, del que és etern”. Llavor, d’aquest sentit d’eternitat i alhora de transcendència, que ens recorda el que deia el místic i teòsof Jakob Böhme quan afirmava que “el cel i l’infern es manifesten a l’interior de la nostra ànima”. Els dos grans principis concentrats en nosaltres mateixos. El Bé i el Mal, l’Amor i l’Odi -de reminiscència del filòsof i metge Empèdocles, el dels quatre elements-, el llenguatge i l’estructura simbòlica del llenguatge són les columnes damunt les quals Bachmann basteix el seu món poètic. Malgrat hom pugui pensar que la poeta, tal vegada, “vol escriure alguna cosa que serà oblidada per sempre”, no és pas així. I en el moment de fixar la recepció, la importància de l’obra en el concert comunitari i cultural és quan arribem a un punt bàsic d’aquesta Poesía completa : la traducció.

Treball d’orfebreria

Deia Theodor W. Adorno a Notes de literatura que en no poder llegir una poesia en llengua original, el mecanisme d’adaptació (la traducció) fa del tot impossible comprendre-la adequadament. L’estudiós Stephen Reckert ens diu a Más allá de las neblinas de noviembre que “qualsevol poema autèntic és pràcticament intraduïble”. De l’autenticitat de la Bachmann en donen testimoni els seus versos: “ ¡Vosotras, palabras, adelante, seguidme! / Y aunque ya nos hayamos ido lejos, / demasiado lejos, seguimos todavía / más, hacia ningún final vamos ” (“Vosotras palabras”). Finalment, Goethe -que era un gran traductor i coneixia moltes llengües-, referint-se a la importància de la pròpia llengua i de la seva traducció a d’altres, deia: “Aquell qui no coneix llengües estrangeres no coneix pas res de la seva pròpia”. Cecilia Dreymüller ha fet cas al gran autor i ha desplegat un treball d’orfebreria a l’inrevés: de la llengua materna a la llengua estrangera. El resultat en aquest cas de poesia lírica és, a més, de la “fidelitat semàntica” de la qual parla la traductora, com dirien a Roma -ciutat on visqué i morí la poeta-, un lavoro ben fatto. Un prefaci entenedor i senzill introdueix l’obra poètica de la Bachmann.

Qui pensi que la poesia, a part de comunicar, el que fa és expressar i de vegades revelar -de retruc, però, és un acte de comunicació- trobarà en la poesia de la poeta austríaca una pila de versos per a la reflexió: “ La tierra quiere un salvoconducto al universo, / cada día desde la noche, / para que amanezcan mil y una mañanas / en la joven gracia de la antigua hermosura ”. (“Salvoconducto”).