Joan Baptista Peset Aleixandre va ser un prestigiós metge valencià, catedràtic de medicina legal i rector de la Universitat de València, afusellat pel franquisme el maig del 1941. Procedia d’una brillant nissaga liberal de metges i intel·lectuals valencians (son pare va ser un dels presidents d’honor del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, el 2013), i va ser candidat del Front Popular en les eleccions del 1936, integrat en el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana.

La seua excel·lència científica anava aparellada amb una gran popularitat, però no deixava de ser, als ulls d’alguns, un home d’extracció burgesa fent de company de viatge de les forces proletàries que van fer front a l'Alzamiento. D’una manera o altra, va ser jutjat després de la guerra i inicialment absolt, però en un segon judici se’l va condemnar a mort, no per cap delicte de sang, sinó per un discurs en què defensava obertament la República espanyola. Un crim intel·lectual, molt en la línia del “Muera la inteligencia” dels partidaris de la barbàrie.

Martí Domínguez ha volgut aprofitar la peripècia de Peset per explorar, amb una perspectiva polifònica, les seues últimes hores abans de l’afusellament. És així com anem assistint al testimoni dels diferents actors que envolten Peset de camí a la fossa: el capellà que el confessa, el director de la Presó Model de València, el metge que ha de signar el certificat de defunció, els companys que moren amb ell...

Una memòria parcialment recuperada

Després de La sega (dedicat als maquis de les muntanyes dels Ports) i L’esperit del temps (sobre la col·laboració dels científics alemanys amb el nazisme), Domínguez tanca amb Ingrata pàtria una ambiciosa trilogia sobre les guerres del segle XX i la seua herència. Cal dir que Peset Aleixandre va veure recuperada la seua memòria després de la dictadura: un hospital, una avinguda important i un col·legi major el commemoren a la ciutat de València. Però fins no fa gaire algun dels qui el van delatar (els seus propis col·legues acadèmics), com ara el sinistre Marco Merenciano, també formaven part del nomenclàtor toponímic urbà. Merenciano va col·laborar amb el tristament famós Antonio Vallejo-Nájera en la recerca del suposat “gen roig”, allò que identificava inequívocament els caràcters propicis a professar idees “marxistes” (sic).

Per sort, la vigent llei de memòria històrica ha posat fre a aquest disbarat. L’antic carrer Merenciano, a prop de l’avinguda Peset, ara porta el nom d’un activista veïnal. Així s’escriu –també– la història.