Els cinquanta són una edat molt perillosa

Un lustre després del seu últim dietari publicat, No sé què mor (Afers, 2021), Ramon Ramon (Catarroja, 1970) torna a fer públiques pàgines del seu quadern privat. És un escriptor dels de nulla dies sine linea, que és l’únic programa vàlid, però va espaiant els moments d’editar les seues pàgines. Va debutar el 2014 amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012). En aquell moment ja vaig fer notar la seua prosa treballada i dúctil. Un exemple: “Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins i tot un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”.

Però Ramon Ramon, a més de l’estil, ja revelava un pensament propi d’una certa complexitat. En el volum següent, Llum a l’atzucac (2018), restava fidel a les constants ja familiars per al seu lector: l’europeisme crític, la fidelitat al seu paisatge, una certa misantropia, certa afecció prostibulària, l’ambigu i polièdric sentiment de la paternitat…

En No sé què mor va confirmar la seua excel·lència i també la seua consideració d’outsider, que és la manera més habitual d’un escriptor de vàlua d’inserir-se en el seu temps. Ramon hi citava Hans Magnus Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. Aquest volum contenia notes sobre la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat d’una gran bellesa conceptual.

Si, com està convençut Ramon Ramon, tot escriptor és un pobre home, és entre línies, als seus quaderns, on descobrirem la música callada d’aquesta gran frustració, que alguns anomenen, de manera certament optimista, literatura. I ara, per reblar el clau, l’autor ens ofereix les pàgines que va escriure el 2020. Per què singularitzar un any concret? Per la pandèmia? Sí i no. El 2020, en efecte, el coronavirus va convertir els carrers en fantasmagòrics platós de cinema fantàstic. Però també és l’any en què Ramon Ramon va fer cinquanta anys.

Els cinquanta són una edat molt perillosa. Jo també vaig fer-ne un dietari, que després es va publicar amb el títol de Ser persona. El volum, miraculosament, va superar el cataclisme líquid de la dana d’octubre del 2024. I fins avui. Ramon no ha necessitat que els elements posen en perill el seu dietari. Ell mateix és la seua tempesta perfecta. Com a outsider, el judici que li mereixen els seus conveïns és cada vegada més sever. Però quan troba un ésser humà que li mereix respecte i admiració, s’hi aboca. Impagables els paràgrafs que hi dedica, per exemple, a rememorar la tia Estrella.

Quant a l’àrdua domesticitat obligatòria per la pandèmia, ell no nota res d’especial. Al capdavall, què hi fa que un escriptor siga obligat a restar a casa? Després, quan ja es permet passejar, farà diverses vegades la ruta Catarroja-València (tot just 8 quilòmetres) i passarà reiterativament pel Camí Reial, aquell que, segons Joan F. Mira (que hi va nàixer), es va construir sobre la Via Augusta.

El canvi de poble a ciutat no prova bé l’autor. Observa la destrucció del patrimoni arquitectònic –l’herència més visible del franquisme– i sent que la urbanitat és el subterfugi de la vilesa. De seguida que ix vol tornar al seu poble, a sa casa, amb la seua família. Només vol seguir omplint quaderns. I com el comprenc.