Noia de classe baixa aspira a escriure

“Si faig servir la primera persona del plural és perquè la genealogia de les filles de la perifèria espanyola no s'està escrivint sola”, ens diu la periodista Noelia Ramírez (Esplugues de Llobregat, 1982) a Nadie me esperaba aquí, que porta per subtítol Apuntes sobre el desclasamiento. I cita, entre d’altres, a la madrilenya Alana S. Portero i la seva excel·lent La mala costumbre. Perquè aquesta genealogia l’estan escrivint autores que venen de classes subalternes que ens brinden els seus testimonis de vida, en clau autobiogràfica o de ficció, ficció sempre arrelada a la realitat.

Quan Ramírez –que en el cognom ja delata els seus orígens immigrants, i amb molt d’orgull– era adolescent somniava a treballar asseguda, cosa que significava no fer una feina de les que embruten. El seu pare treballava en una fàbrica i la seva mare, que valorava la independència econòmica i li deia que no depengués mai d’un home, feia feines a la zona alta de Barcelona. La seva és una de les moltes històries de “filles dels tendals verds de l'extraradi i del 'desarrollismo' franquista". Joves que són les primeres de la família a trepitjar la universitat i que accedeixen a llocs de treballs que els seus mai haurien somniat.

El desclassament, un viatge d'anada i tornada

En els darrers anys el seu testimoni està enriquint la nostra literatura, aquest organisme viu que s’eixampla a mesura que les veus es multipliquen. Finalment, hi ha qui pot donar la veu als que no l’han tingut mai. Ramírez llegeix Brigitte Vasallo –que reivindica els fills de la immigració, els “txarnegos”– i ens explica que, a diferència d’Annie Ernaux, ella no escriu per venjar la seva raça. "La meva trajectòria com a intrusa en una esfera que no semblava feta per als meus podria veure's com una traïció de classe, però jo he après a veure el desclassament com un viatge d'anada i tornada".

Servint-se dels seus referents culturals, denuncia la trampa de l’ascensor social mitjançant l’esforç educatiu i l’engany de la meritocràcia. Ens explica els seus intents per assimilar-se a la universitat, amb companys de procedència diversa a la seva que llegien Bukowski i veien cinema coreà. És el mateix que li passa, per cert, a la protagonista de Listas, guapas, limpias, d’Anna Pacheco, un dels primers llibres d’aquesta temàtica. Ens diu que les persones que es mouen en ambients que de manera natural no els pertanyen es veuen obligades a desplegar un carisma extra. Un mecanisme semblant a l’esforç doble que hem de fer les dones per arribar als mateixos llocs que els homes, però en clau de classe.

L’autora experimenta també el sentiment d’impostura de què parla Sara Ahmed, els moments d’humiliació i la capacitat de capgirar la ràbia: "Totes les vegades que m'he sentit humiliada pel meu origen han servit per a construir-me –escriu–. D'aquesta ràbia i impotència, d'aquesta ferida, encara que cogui, neixen les meves millors idees". Ha estat una pensada, escriure aquest text fet amb el fetge i una mica a manera de catarsi. Hi ha moments, fins i tot, en què Ramírez evoca pel seu to la Teoria King Kong de Virginie Despentes, perquè ens arriba i ens commou.

Nadie me esperaba aquí és un llibre per ressignificar el desclassament i, així mateix, per demostrar el dret a escriure després d’aprendre a llegir “sin libros ni historias como las nuestras”. Però també és un llibre sobre el dol per la mort de la mare víctima d’un càncer. D’aquella mare que no va anar a l’escola, que tenia la cuina com a temple i que es va esllomar perquè ella pogués, algun dia, publicar aquest llibre.