BarcelonaEl nom de la historiadora, dramaturga i escriptora Alana S. Portero (Madrid, 1978) va sonar amb força en l'última edició de la Fira de Frankfurt, quan es va convertir en l'autora revelació amb La mala costumbre (Seix Barral). Onze editorials de països com els Estats Units, el Regne Unit, França i el Brasil van quedar captivades per aquesta epopeia íntima i dolorosa d'una noia trans als anys 80 al barri madrileny de San Blas. Entre els estralls de la droga i l'esgotament perpetu de la classe obrera, la protagonista fa un viatge a la recerca de la bellesa, d'ella mateixa i de l'amor als altres mentre la violència física i psicològica posa la seva existència sota una amenaça constant.

T'has convertit en un fenomen mesos abans que el llibre hagi arribat a les llibreries. Com ho has viscut? 

— Ha sigut tota una sorpresa. Ho visc com un privilegi perquè és un privilegi. Procuro tocar de peus a terra, he estat llibretera molts anys i entenc com són les lògiques dels llibres. Prefereixo pensar que és una cosa sobre la qual no tinc cap poder. He escrit el millor llibre que he pogut. Ara la gent l’ha de llegir i que faci el camí que li toca. 

¿El vas plantejar com una autoficció o com una ficció total?

— Com una ficció. És obvi que està trenada amb elements que he conegut, com qualsevol altra novel·la, una mica a l’estil Thomas Mann, salvant les distàncies. Ell escrivia sobre homes de la seva classe social, de la seva edat, que visitaven els mateixos llocs que ell. Jo he intentat fer el mateix. És un retorn a aquells temps, que eren els meus temps, però amb la intenció de fer-ne literatura.  

La protagonista creix sense referents i quan en troba un, la Margarita, li provoca aversió. Per què?

— A moltes infanteses trans –i en realitat de qualsevol persona mínimament allunyada d’allò que entenem com a normatiu– els falten persones en qui es puguin projectar. Se les obliga a viure en un món interior que pot acabar sent una presó, un lloc d’on resulta molt difícil sortir, fins i tot a l’edat adulta. Els referents serveixen per aprendre a comunicar-se, per assenyalar algú i dir: jo vull ser això, jo m’assemblo a això. Sense ells s’entra en un procés d’incomunicació i de solitud. 

Dius que estar dins de l’armari genera por. Per què?

— És un fenomen psicològic duríssim que també necessita la seva exposició cultural. Estar dins de l’armari genera un terror sord, incomprensió i invisibilitat. És especialment terrible perquè des de fora no s’adonen quan una persona està dins de l’armari. Pot estar vivint un infern dins seu i que no se li noti gens. 

Un altre infern de la protagonista és la dualitat entre la seva identitat, femenina, i el cos, masculí. Com es gestiona això?

— Planteja un joc de tensions molt fort. Aquesta dialèctica del cos equivocat és una manera que ha tingut la ciència cis heterosexual blanca de catalogar-nos, tot i que en realitat és al revés: primer hi ha la categoria i després el cos. Aleshores tu aprens que el teu cos no és el que et pertoca, que el que et passa per dins no és el que la gent veu des de fora. Moltes de nosaltres, i per a això no fa falta ser trans, hem necessitat el contacte amb altres per acabar de definir i entendre els nostres cossos. 

Ella veu què ha de fer per semblar un home i comença a reproduir certs comportaments associats a la masculinitat per encaixar.

— Sovint a les persones trans se’ls exigeix una mena de camí vital que s’ha preconcebut: es pressuposa que els nens i nenes que juguen amb joguines que no els corresponen pel gènere seran trans. I no sempre és així. Per fugir d’aquest dolor alguns s’allisten a la marina, per exemple. Per a una dona que no pot ser vista com a tal, quina manera d’amagar-se li resulta més fàcil que performar la masculinitat de la manera més bèstia que trobi? Això suposa una ruptura en termes de salut mental de la qual no et recuperes mai. 

Has format part d’entorns purament masculins. ¿D’aquesta experiència se’n pot treure alguna cosa bona?

— És una tortura, però bé, qualsevol que es desenvolupi en aquests paràmetres extrems acumula una saviesa importantíssima. Enganxo abans els homes quan menteixen i quan diuen que no fan coses que sí que fan, perquè els he vist fer-ho. M’he criat en vestidors masculins, sé què fan els homes quan són dins del vestidor. 

Com veus ara la masculinitat?

— Estan fent l’exercici de posar-se davant del mirall, però han de responsabilitzar-se molt més del que ho fan. N’hi ha molts que encara es tanquen en banda. En el camí d’arribar a la maduresa els homes encara estan a la preadolescència, però comencen a ser conscients d’algunes coses. Ara hi ha converses sobre la taula que abans eren inexistents. Hi ha esperança.

El llibre arrenca amb una escena devastadora de maltractament dins la llar i enfila el final amb una pallissa igual de terrorífica. En tots els casos, els que exerceixen la violència sempre són homes.

— La masculinitat amb la qual he estat en contacte m’ha generat molta violència. No només l’he viscut com una violència òbvia i física sinó també soterrada. Els homes no es desenvolupen en la masculinitat, sinó que s’hi instrueixen. Les primeres víctimes de la masculinitat són ells mateixos. Es veuen obligats a participar d’una quantitat de litúrgies masculines absurdes, que no els venen de gust. Això té molt a veure amb semblar perillós, amb ser algú que ocupa molt d’espai, que marca el terreny. I en grup encara és pitjor. 

A l’altre plat de la balança hi ha la sororitat entre les dones trans que s’han prostituït per guanyar-se la vida i que arriben a la vellesa. ¿Se les ha reconegut prou?

— No. Volia posar-les al centre perquè són les dones que més han patit en els últims 50 o 60 anys de la història espanyola. Van ser castigades per la llei de perillositat social, les tancaven en presons masculines, on eren violades i utilitzades pels altres presos. Quan es va fer l’amnistia dels presos polítics elles es van quedar a la presó. Després van ser les que van sortir més malparades de l’epidèmia de la sida. Quan es diu que hi ha molt poques dones trans grans no és perquè els tractaments siguin perjudicials per al cos sinó perquè van morir de sida o perquè vivien en condicions terrorífiques. D’elles n'he après gairebé tot el que importa en aquesta vida.