El derrotisme amb la llengua no ens porta enlloc. El català està viu. La vida sempre és inestable. Serveix per a quasi tot: literatura, cinema, periodisme, educació, ciència, política... Presentant servei i batalla. El ràpid creixement demogràfic forà ha afeblit la seva posició relativa, però en termes absoluts hi ha més parlants que mai. El pessimisme, per tant, només està relativament justificat. L’optimisme com a mètode és més eficaç que el dramàtic fatalisme que ens està corcant, que ens paralitza. No es tracta de negar la complexa realitat ni les vistoses febleses (justícia, empresa, carrer), sinó de mirar-nos-ho amb uns altres ulls. De treure’ns de sobre la feixuga càrrega de negativitat victimista, per no dir catastròfica, la qual, en efecte, ens du a la catàstrofe.
Deixem que els joves (o no tan joves) escriptors, els periodistes i cineastes, els mestres i científics i polítics demostrin la vitalitat de la llengua, que li insuflin aires renovats i connectin amb el gran públic amb naturalitat i sense renunciar a la qualitat. Deixem que ens sorprenguin, que generin empatia i adhesions. Donem una nova oportunitat al català, una renovada il·lusió. És possible. I sobretot és desitjable. De fet, està passant, però ens neguem a veure-ho. Només veiem els problemes, que hi són. Fixem-nos també en el dinamisme.
En realitat, sempre ha anat així. El català s’ha anat reinventant, maldant per seduir. Com la democràcia, cal tenir-ne cura de forma permanent. De la mà de Narcís Garolera i el seu llibre Sis escriptors (Lleonard Muntaner), em referiré en especial als casos de Jacint Verdaguer i Josep M. de Sagarra. En moments socialment i políticament més convulsos que els d'ara, van ser dos autors cultes d’una esclatant popularitat, que van fer brillar la llengua i li van donar una dimensió ciutadana fabulosa.
Un Verdaguer joveníssim, de 20 anys, ja obtenia dues distincions als Jocs Florals del 1865 per dues poesies de tema patriòtic. Iniciava així una trajectòria brillant, que al cap d’una dècada (1877) donaria lloc a L’Atlàntida –elogiada pel qui després seria premi Nobel Frederic Mistral o per Menéndez Pelayo–, a la qual seguirien Idil·lis i cants místics, el montserratí Virolai –quan el papa Lleó XIII el 1880 va proclamar la Moreneta patrona de Catalunya–, l’oda A Barcelona (1883) i Canigó (1885), que, tal com diu Garolera, pretenia "contrarestar la suposada espanyolitat de la seva primera gran epopeia, L’Atlàntida". El 1888, any de l’Exposició Universal, arriba el recull Pàtria, amb poesies tan conegudes com L’emigrant. A la dècada dels 90 comencen els seus problemes: la deriva exorcista –que el distancia de la jerarquia eclesial–, els excessos amb les almoines –que el fan xocar amb el seu mecenes, el marquès de Comillas– i amb el temps l’opció d’anar a viure amb la vídua Duran i les seves dues filles.
Quan finalment el bisbe Morgades el priva de dir missa, Verdaguer li respon a la premsa, i aquí comença una nova dimensió de connexió popular de la seva obra. El seu articulisme polemista En defensa pròpia el fa en català en capçaleres en castellà i amb un estil directe, en primera persona, d’una absoluta modernitat. Fa servir "una llengua viva, natural, culta i popular a la vegada, inusual fins llavors en un mitjà de comunicació català", anota Garolera. És la meravella de la seva prosa apassionada. I així, enfrontat al poder, connecta encara més amb les masses populars. Envellit prematurament, quan als 57 anys mor, tres-centes mil persones acompanyen la despulla al cementiri de Montjuïc, entre ells el jove Pablo Picasso.
I Sagarra? Doncs el mateix. Contra el bandejament de la novel·la per part del Noucentisme, Sagarra venç la por a provar-ho. Poeta i autor teatral ja consagrat, a la quarantena escriu Vida privada, "la novel·la de la Barcelona actual", on surt tothom, des dels carlins fins als nudistes, i que s’obre amb una escena que és com un primeríssim pla cinematogràfic (des del 1920, quan va viure a Berlín com a corresponsal d’El Sol, s’havia interessat pel cinema). Modernitat! I un gran encert: escriure-la en un català planer, "viu, quasi col·loquial". Sí. Llavors i ara, el català segueix ben viu.
