Ferran Sáez Mateu no perd el temps a les xarxes socials. Es dedica a llegir i escriure, a tocar i escoltar música, i a caminar. Viu a la manera clàssica, antiga, presencial. Dorm poc, somnia despert. Ara ha escrit una novel·la inquietant amb títol d’assaig: L’altra hipòtesi (Electa). Un malson. El narrador és un home vell, de 141 anys, al qual no li queda gaire temps abans d’encarar l’estat de LFV (Límit Físic Vital), fixat als 150 anys, per després passar a ser un EPV, és a dir, una persona enquadrada en l’Estat Virtual Permanent, amb el cervell digitalitzat, sense cos biològic. Al final del segle XXII, la mort ha mort: és una categoria obsoleta.
En aquesta situació, en la trista soledat d’una residència d’ancians —"els meus fills no em truquen des de fa anys"—, el protagonista comença a escriure un dietari en què repassa la seva vida, en especial l’episodi de joventut en el qual va participar i que el va marcar tant a ell com a la Humanitat sencera. Aquest fet va passar el 2075 i va consistir en el trasllat 400 metres al sud, pedra per pedra, de la Gran Muralla xinesa (té 6.260 km de llargària), una iniciativa que va mobilitzar milions de voluntaris d’arreu del món. El record d’aquells dies memorables, que van suposar un abans i un després en la Història, li retorna una vegada i una altra.
Aleshores tenia 22 anys i es va presentar al Pas de Jaiyu, a la part més occidental de la Gran Muralla. Va anar-hi com a voluntari, convençut que un gest col·lectiu d’aquella mena "contribuiria a millorar el món" i a mostrar que la Xina, ja aleshores la primera potència mundial a molta distància de les altres, "no era un imperi basat en la coerció ni en les amenaces, sinó el país que sense renunciar al seu passat volia oferir al món una lliçó d’humilitat". Va ser un de tants joves idealistes europeus seduït per aquell repte que havia de regenerar un planeta devastat per La Gran Pandèmia del 2051 que havia delmat la població del planeta a gairebé la meitat.
Al món del 2194 les universitats, reducte d’un vell elitisme destructiu, han estat clausurades (la recerca la fan les grans empreses); les sèries són gratuïtes per a tothom; l’opinió pública la modelen influencers amb milers de milions de seguidors; la doctrina de l’evolució d’"un tal Marwin o Darbin, o alguna cosa així" ha estat prohibida i inclosa dins l’Índex de Temes Supervisats; el poble s’ha autodeterminat a través de La Xarxa única deixant enrere "la ridícula il·lusió de la democràcia que tant va seduir els nostres pares i els nostres avis", els quals estaven enganxats al que "encara anomenaven cínicament mitjans de comunicació"; i la NIA (Nova Intel·ligència Artificial) ho regeix tot.
El nostre home, Josep Duran, segueix l’influencer HH00, segons el qual "la coherència només és un prejudici, i la incoherència et farà créixer com a persona resilient": "Demostra't a tu mateix que pots demostrar-te coses a tu mateix, però sense haver-ho de fer si no et ve de gust. No visquis segons el que penses". Però la qüestió que preocupa al Josep no és com viure, sinó com morir, ara que el seu germà Llucià, una mica més gran, no veu clara l’entrada a l’estadi d’EPV: "Potser era millor la manera com es moria abans".
La distopia de Ferran Sáez està escrita un 2025 en què les democràcies liberals occidentals semblen haver agafat el camí de l’autodestrucció, en què la Xina no fa sinó guanyar terreny i influència, en què el món universitari i acadèmic està en profunda crisi, en què la gent fa més cas a l’últim influencer juvenil que a cap veterà periodista expert i en què la intel·ligència artificial ha irromput amb una força inusitada. L’altra hipòtesi, doncs, sembla bastant plausible. El camí està desbrossat. Avui hi ha molts pensadors que ens alerten d’un retorn al feixisme. Sáez ens posa al davant d’un temps encara més pertorbador.
