BarcelonaEl dia del funeral de la seva mare, l'escriptora Arundhati Roy estava desfeta. Res sorprenent, fins que explica que també estava desconcertada i una mica avergonyida per trobar-se en aquest estat. El seu germà, l'LKC, li va dir: "No entenc la teva reacció. Ets la persona a qui pitjor tractava." Roy escriu: "Potser tenia raó, però a mi em fa l'efecte que qui ostentava aquest mèrit era ell". Tot això ho explica al primer capítol d'El meu refugi i la meva tempesta (Ara Llibres, amb traducció d'Imma Falcó), una mena de llibre de memòries que ella recomana llegir com si fos una novel·la, i és que hi ha una barreja constant de ficció i realitat, tamisada pels records.

És un llibre fascinant, que et porta per la vida de l'autora a partir, sobretot, de la figura de la seva mare, perquè la va marcar profundament. Roy diu que a les seves obres l'ha fet aparèixer en diferents versions, però que "l'ella de debò no l'he escrit mai". Res del que us expliqui en aquest article de "l'ella de debò" us prepararà per a la lectura d'aquest llibre que, d'altra banda, us recomano amb entusiasme. El títol ja dona pistes, El meu refugi i la meva tempesta, i hi ha una frase del llibre que il·lustra molt bé per on va la història: "De seguida vaig aprendre que el lloc més segur pot ser també el més perillós." Des de petita, l'autora índia va desitjar que la seva mare l'estimés, però no ho va tenir gens fàcil: descriu una mare cruel, que li pegava i els humiliava, a ella i al seu germà, a qui va arribar a dir "ets lleig i estúpid. Jo, si fos tu, em suïcidaria". Roy descriu una relació traumàtica, però alhora posa en valor la seva mare. Separada, resilient i molt forta, va aconseguir canviar una llei de successions que no donava cap dret a les filles. També va fundar una escola modesta que es va acabar convertint en referent i que va ser particularment revolucionària. Al llarg del llibre, l'autora retrata la realitat de la societat índia, masclista i patriarcal. La seva mare, a més d'educar els nois en la igualtat, va ajudar moltes noies: "Els va donar força mental, els va donar ales, les va fer lliures". Curiosament, explica que a ella també la va ajudar a ser lliure, però d'una altra manera: els alumnes rebien la seva llum, i la seva part fosca era per als fills, que l'havien d'anomenar "senyora Roy", com els altres, per no fer diferències. Encara avui, la seva mare és la senyora Roy, però l'escriptora agraeix la foscor i la considera un regal. "Va resultar ser, també, un camí cap a la llibertat".

Als divuit anys, va marxar de casa. "Si vaig deixar la meva mare no va ser perquè no l'estimés, sinó per poder continuar estimant-la". L'escriptora explica la seva vida a partir d'aquí, els retrobaments amb la senyora Roy, però també les seves experiències personals i professionals. Parla molt d'escriptura, i els fans d'El Déu de les coses petites gaudiran molt del que explica. També la identitat és molt important en aquest llibre lúcid, gens sentimentalista, i alhora emotiu i sorprenentment divertit en alguns moments. Roy ha trobat el to i la distància perfectes per acomiadar-se de la seva mare. "Potser, més que una filla que plora la mort de la seva mare, la ploro en tant que escriptora que ha perdut el seu tema més fascinant", assegura.