MadridExplica Arundhati Roy (Shillong, 1961) que si no visqués constantment en una barreja de sentiments i sensacions, no podria ser escriptora. És la mateixa contradicció constant que va caracteritzar la relació amb la seva mare –una relació "fosca, brillant i valenta" alhora– , ja que va ser ella qui la va impulsar a escriure i alhora s'enfadava per com escrivia. L'autora índia, mundialment coneguda per El déu de les coses petites, la novel·la amb què va guanyar el Premi Booker el 1997, ha publicat Mother Mary comes to me, un llibre de memòries que en català l'editorial Ara Llibres ha traduït com El meu refugi i la meva tempesta.

Roy recorda que, quan era petita, veia a través del forat de la porta com la seva mare pegava al seu germà perquè treia notes "mediocres" a l'escola i, en canvi, a ella l'aplaudia pels seus resultats excel·lents. "Penso que en una altra habitació hi ha algú a la presó o que estan assassinant palestins a Gaza", reflexiona, per fer entendre que no pot tenir moments de felicitat. És una mena de preu a pagar per tenir un "sentit de la consciència" que la portava a "pensar en el món" i que en una trobada amb periodistes a Madrid admet que, en bona part, el va aprendre de la seva mare. Però no només. "També ve del meu propi creixement", puntualitza.

Roy va marxar de casa als 16 anys per la tortuosa relació familiar. L'admiració a la mare per com havia aconseguit innovar en l'àmbit educatiu i la seva lluita pels drets de les dones contrastava amb una "agressivitat de gàngster". "Jo vaig veure com es desplegava tota ella –amb tota la seva genialitat, excentricitat i amabilitat radical; el seu coratge militant, la seva manca de pietat, la seva generositat, la seva crueltat; la seva manera de maltractar els altres, l’olfacte per als negocis i aquell caràcter feréstec i impredictible– sense cap mena de trava", escriu al llibre.

L'obra neix arran de l'impacte que a la mateixa Roy li va suscitar el xoc per la mort de la seva mare el 2022, i admet que és una "manera de parlar-hi" i, alhora, de "compartir-la al món". Aquesta necessitat beu de la impossibilitat de parlar-hi, perquè cada vegada que ho intentava, com que era asmàtica, "em culpava que li agafaria un atac i hauria d'anar a l'hospital". És per això que no sap què pensaria ella del llibre –"jo no sabia mai què diria la meva mare en un moment o altre", assegura–, però tampoc li importa. "La meva mare no era horrible. Bàsicament, tenia una personalitat i prou. El sentiment de perdó no és un ingredient d'aquesta història", deixa clar.

Roy recela d'una "certa tendència" en la tradició occidental de culpar la mare, cosa que fa que les persones no creixin i, de retruc, afebleix el moviment feminista. En el fons, l'autora es mostra orgullosa d'haver "sobreviscut" –"podria haver fracassat, haver anat a la presó, haver sigut narcotraficant"– i haver escrit el llibre de la seva vida sense jutjar-la. "He aconseguit coses perquè la meva mare em va animar i perquè no em va animar", afegeix. La lliçó que deixa Roy és que empoderar-se és això, i també assumir conclusions aparentment senzilles com que "hi ha coses a la vida que no es resoldran" o que "hi ha moments que no tindrem resposta".