Pierre Lemaitre: "Vinc d’una família obrera i sento la necessitat de fer les coses bé"

BarcelonaPierre Lemaitre (París, 1951), l’escriptor francès més venut del segle XXI, segueix a ple rendiment. Amb 56 anys va fer el salt a l’escriptura professional per insistència de la seva dona Pascaline, i el 2014 va obtenir el prestigiós Premi Goncourt per la novel·la Ens veurem allà dalt (Bromera), que el va catapultar a la fama i es va convertir en la primera part d’una trilogia sobre el període d’entreguerres. Quan la va acabar, l’autor va començar una tetralogia dedicada al període dels Trenta Gloriosos. La va iniciar amb El gran món (Bromera, 2023), la va continuar amb El silenci i la ràbia (2024) i Un futur radiant (2025), i ara la tanca amb Les belles promeses (Bromera), traduïda per Núria Busquet Molist.

“Les belles promeses és la quarta entrega d’una sèrie que cobreix el període que a França anomenem els Trenta Gloriosos, que van del final de la Segona Guerra Mundial al 1975 —explica Lemaitre—. Durant aquests anys, el capitalisme francès rutlla molt bé i molts francesos confien que la vida dels seus fills serà millor que la seva. Això feia pensar que tot França anava bé. Tanmateix, com a escriptor vull mostrar que també hi havia moltes famílies que quedaven excloses de l’ascensor social”, aclareix.

Per mostrar la realitat de la població que “es queda enrere”, l’autor recorre a una família espanyola del sector de l’agricultura. “Mostro les dificultats que tenen per integrar-se, com tots els immigrants, i explico com la mirada cap a la immigració era molt colonial”, diu Lemaitre, que ha escollit una família espanyola per dues raons. “La primera és que França ha tingut diverses onades d’immigració (de polonesos, portuguesos, espanyols...) i em semblava que els espanyols eren els més pertinents. Volia explicar la situació d’uns immigrants de segona generació”, diu. La segona raó és més personal: “La meva primera parella era espanyola, es deia Soledad, i, com més gran em faig, més sento la nostàlgia del passat”.

A més, les sagues familiars són una tradició literària consolidada. “Crec que sovint els escriptors s’han sentit fascinats per les famílies —diu Lemaitre—. Són societats en miniatura on es desenvolupen totes les passions i, esclar, per a un escriptor és molt més fàcil parlar d’una família que d’una societat sencera”.

Un altre element molt simbòlic és el cotxe. “Per il·lustrar l’esperit de l’època jo buscava un objecte emblemàtic, com ara els polígons industrials —diu Lemaitre—. El cotxe em semblava un objecte perfecte: representa la independència, la llibertat, la mobilitat... I marca perfectament l’ascens de classe: qui es podia comprar un cotxe demostrava cert poder adquisitiu”, rebla.

La novel·la és un fresc del París dels anys 60. Aleshores, Lemaitre era un adolescent, una etapa de la vida que compara amb la França del moment. “En l’adolescència mires el futur amb esperança i gaudeixes del present de manera salvatge, sense pensar en les conseqüències. França en aquell període era això i, per exemple, no tenia en compte el desastre ecològic”, diu.

Lemaitre fa anys que treballa de bracet amb la historiadora Camille Cléret i amb aquests llibres ha volgut iniciar una “genealogia” que expliqui com s’ha arribat a la França actual. Per això anuncia una nova trilogia que s’ocuparà dels anys 1970-1990, en la qual incorporarà l’auge de l’extrema dreta. “Trigo aproximadament 18 mesos a fer cada llibre. Per tant, calculo que els tres llibres els puc tenir en 4 o 5 anys, quan jo en faci 80. No sé si és un càlcul ambiciós o realista”, diu l’autor. I afegeix: “Vinc d’una família obrera i sento la necessitat de fer les coses bé. Tot i que no he acabat, estic alleugerit d’haver fet el 70% de la feina”.