Jordi Masó: "La idea d'un sistema d'adopció d'avis me la va donar la mare d'una amiga"

BarcelonaJordi Masó (Granollers, 1967) compagina la feina de professor a l’Escola Superior de Música de Catalunya i al Conservatori de Granollers amb la d’escriptor. Sense ser tan prolífic com en la faceta de pianista —ha gravat més de seixanta discos—, ha publicat fins a set reculls de relats i, a l’editorial Males Herbes, les novel·les L’hivern a Corfú (2020) i Xacona (2023), amb la qual va obtenir el Premi Llibreter. Ara suma a la bibliografia un nou recull de contes, també a Males Herbes, titulat Jo això ja no ho veuré. Hi aplega nou relats amb tècniques d’escriptura poc convencionals (dos d’ells escrits a manera de dramatis personae i d’agraïments, perquè se’n faci una idea el lector). El que els uneix és la temàtica: s’ambienten en futurs pròxims opressius o catastròfics. El mateix autor ens confessa que el títol alternatiu per al volum era Artefactes distòpics.

Com es compagina la faceta de pianista i la d’escriptor?

— Bé, ho vas fent. Ja m'he acostumat a tenir una activitat regular com a pianista, que t'exigeix cada dia unes hores. És com qui fa gimnàstica, per estar una mica en forma. I després, quan tinc alguna cosa a escriure, l’escric. Puc estar uns dies o una setmana sense escriure i no passa res. El piano sí que no el puc deixar. Però, vaja, és molt agradable fer les dues coses que t'agraden.

I per la literatura de gènere com t’hi interesses?

— Des de jove que l’he seguit. Com que m’agrada molt fer paròdies, aquests esquemes rígids, amb personatges típics, donen molt marge per buscar una manera de girar-ho. El típic inspector o el típic alienígena donen molt joc.

De fet, a Jo això ja no ho veuré hi ha dos contes que s’apropen al gènere policíac, El dossier DZO i Filigrana.

— Sí, i també a la ciència-ficció. A l’hora de fer aquest llibre, em va moure el fet que d’adolescent llegia molta ciència-ficció. I quan feia contes, els feia sempre del gènere. Després, ho vaig abandonar bastant i ara llegeixo poca ciència-ficció. De tant en tant algun autor m'interessa, però no soc un fan del gènere. El llibre és un retorn a aquesta literatura que em va atrapar de jove.

Dos contes ja els vas publicar. Dramatis personae va aparèixer a la revista Freakcions i relata un mercat d’òrgans d'humans capaços de regenerar-los. I whorehouse.com va aparèixer a El meu primer llibre porno (Males Herbes, 2024) i recull ressenyes de prostíbuls cíborgs.

— Tenia aquests dos contes i vaig dir “per què no fer un llibre amb aquestes dues condicions? Futurs distòpics i experimentació formal”. Volia fer contes que fossin distopies, visions del futur, i que no seguissin el sistema tradicional d'una història narrativa, sinó que tinguessin una aparença molt diferent. No és cap novetat, ho ha fet molta gent, però el meu repte era aquest.

Quina és la idea que tens de distopia?

— Un món feliç, 1984, Nosaltres… Històries que plantegen un futur on la societat s'ha muntat d'una determinada manera i el repte per a l’escriptor és fer-ho creïble i veure sobretot els pros i els contres. El conflicte que crearà aquesta societat que t'inventes. Em semblava que podia donar joc per a un llibre. Com que tinc la sort de tenir uns editors fidels, em puc permetre pensar en llibres. Quan no tenia editor, només pensava en els contes un per un.

El primer conte, Dramatis personae, sobre humans capaços de regenerar els òrgans, dona per a una novel·la i una pel·lícula de Hollywood.

— O el segon, Dossier DZO, en què una mena de policia es dedica a jubilar els qui es neguen a incinerar-se als 65 anys. De totes maneres, potser m'avorriria. A més, vinc de fer Xacona, que també tenia una forma una mica innovadora i era una història que s’anava repetint. Va ser un any i mig de centrar-me només en allò i pensar en una història i les variacions possibles. Aquí la sort és que un conte en pocs mesos està fet i després te'n vas a una altra cosa completament diferent.

Pere Calders i Manuel de Pedrolo, a Trajecte final, també tenen contes sobre estats totalitaris que atorguen una data de mort prefixada.

— De Calders ho he llegit tot des dels 13 anys. Quan era viu, comprava i llegia el que anava publicant. I Trajecte final de Pedrolo és fantàstic. Va ser una de les coses que vaig imitar quan tenia 14 o 15 anys. Em sembla el millor que va escriure. El Mecanoscrit no és un llibre que m'agradi. La supervivència m’avorreix molt. Les històries postapocalíptiques no m'interessen gaire. I això que n'he fet una [el conte Noranta-nou visions de l’apocalipsi del recull]. Però la meva és apocalíptica, no postapocalíptica. 

Dossier DZO també recorda molt Blade Runner.

— Philip K. Dick va ser una de les meves passions. La pega és que va escriure massa. No era un escriptor polit, era un escriptor d’una imaginació extraordinària. Escrivia un llibre cada tres o quatre mesos i així és impossible esforçar-s’hi. Les pel·lícules que s’han fet són interessantíssimes, però no m'interessa una prosa tan funcional com la seva. No és el tipus d'escriptor que busco, però vaig empassar-me com xurros les seves novel·les amb 16 o 17 anys.

El conte Un avi a casa, sobre un sistema d’adopció d’avis, està escrit com un guió documental. El títol no apareix fins a la tercera pàgina.

— És una còpia dels documentals. A vegades comencen amb unes declaracions i després surt el títol. Amb aquest conte van patir els editors per com quedaven els paràgrafs, perquè hi havia doble columna. M'ha semblat boníssim escriure un documental. Ho vaig copiar directament de Ted Chiang, que té un conte així. Tinc entès que és el conte que menys li agrada, però curiosament és el que més m’agrada a mi.

En el text, mantens els trets d’oralitat de la parla.

— Sí. Vaig intentar que no fos gramaticalment correcte, però que la manera de parlar de cada persona fos creïble, amb els seus tics. Va ser una cosa bastant treballada i va ser molt divertida de fer. Normalment, treballo vigilant cada frase, que sigui melodiosa i no repeteixi paraules. Aquí, en canvi, la gràcia era fer el contrari: que la llengua no sonés bé, que sonés com parla la gent.

D’on va sortir la idea d’un sistema d’adopció d’avis?

— Me la va donar la mare d'una amiga, que li havia dit a la seva filla: “A veure si algú m'adopta algun dia!”. I vaig dir “hòstia, aquí hi ha tema”.