Montse Virgili: "Em pregunto si les dones no som gossos que ens hem enamorat de la corretja"

BarcelonaLa periodista Montse Virgili (Tarragona, 1976), presentadora del programa Les dones i els dies de Catalunya Ràdio, debuta a la literatura amb Els moixons (La Magrana), una novel·la sobre les dones que l'han marcat. Des de la peixatera a qui faltava mig braç i la pastissera que li donava caramels sense demanar res a canvi fins a l'àvia quasi analfabeta que escrivia en castellà, Virgili confegeix un collage narratiu que capta amb precisió la infantesa dels anys 80 i és, alhora, un ferm homenatge a les dones silenciades pel patriarcat.

El llibre capta, des dels ulls d'una nena que viu a Tarragona als anys 80, les vides d'una sèrie de dones que formen part del seu entorn. ¿Vas plantejar-te'l com una novel·la o com un llibre de memòries?

— L’inici de tot va ser una pregunta: "Quines són les dones que m’han marcat?" Vaig adonar-me que les dones que em van ensenyar primer com era el món van ser aquelles que m’envoltaven, les que estan a la perifèria i no els donem el reconeixement ni el respecte que es mereixen. A partir d’aquí vaig anar construint el text, que per a mi és una novel·la, però no des d’un punt de vista clàssic. Té un punt d’autobiografia, però en comptes de parlar de la meva vida parlo de les d’aquestes dones que, quan jo encara no sabia res de la vida, em van mostrar el món. 

A les figures de totes aquestes dones t’hi aproximes des dels records, però també des del present, quan ja són molt grans i algunes estan a punt de morir. Per què vas necessitar retrobar-t'hi?

— Quan som petits no ens atrevim a preguntar i quan som grans les intuïcions de la infantesa es revelen d’una manera o d’una altra. Tornar a elles era comprovar que tot va ser com jo m’imaginava. També m’interessava reflectir el viatge de nena a adulta i mostrar com aquestes intuïcions que jo tenia de petita han anat evolucionant. Anar-les a veure quan elles ja eren grans, algunes a punt de morir, no em va entristir; al contrari. Em va alegrar comprovar que no totes les velleses són iguals, que fer-se gran vol dir tenir alguns dols però també guanyar coses bones. Estic orgullosa d’elles.

Per què les bateges com "els moixons"?

— Els moixons són els ocells petits als quals no donem importància. En realitat el llibre va en contra d’això. A aquestes dones tampoc els hem prestat prou atenció, però totes tenen històries molt interessants que ens poden explicar com és el món. El llibre és una crida a una conversa entre gent de diferents generacions i, alhora, una lectura per als homes, perquè mirin a la veïna, a la dependenta. Tots estem molt més imbricats del que ens imaginem, com en aquest estol de moixons de la portada.  

Quina mirada fas de la infantesa?

— És la mirada d’una infantesa que molts compartim, d’unes criatures que no estaven amb els pares tothora. Ara se’ls pregunta: "Vols anar al parc o et vols quedar a casa?" Abans, te n’anaves amb el pare al mercat i no hi havia preguntes. Era el que tocava. Si hi havia dinar d’adults i eres l'única nena, et menjaves les tres hores de dinar d’adults i callaves. És la infància d’uns nens que s’avorreixen molt, que estan al món dels adults i que tenen molt temps per escoltar. No sé si és bo o dolent, però si ho comparem amb ara, aquella és una infantesa molt menys consentida.

La protagonista passa bona part dels seus dies al pis, a Tarragona. Com la condiciona això?

— Vaig ser una nena de pis, i no em diferencio tant d’una nena de pis de l’Eixample, de Lleida o de Girona. El llibre també parla de la por amb què ens crien a les nenes: "No vagis aquí, no parlis amb desconeguts, truca quan siguis a casa…" Això ens ho han dit a totes. La nena de la novel·la habita en aquest món tancat que és també el de les cures, perquè als anys vuitanta les dones no anaven a treballar com ara. Hi havia moltes mestresses de casa i, per tant, molt contacte amb les veïnes. I els pares, els homes, són figures gairebé mitològiques, absents. 

En el relat de la protagonista hi ha una fugida, de Tarragona cap a Barcelona, travessada també per la consciència de classe. 

— A mi em van fer creure que el que jo era i d’on era no valia per a res. És allò que diu l’Annie Ernaux, d’escriure per venjar la meva raça. Vinc d’una família de pagesos, de paletes, d’una casa on no hi havia llibres ni portes de servei. Per a mi Barcelona era el lloc de la literatura. Recordo que vaig anar al Guinardó i vaig pensar: "Aquí Marsé va escriure aquella novel·la, aquí vivia Matute, per aquí va passar la Rodoreda". Estava fascinada, anava pel carrer amb un vestit nou. Vaig créixer amb la idea que Barcelona ho era tot, després ja se’m va trencar el cor una mica.

"Arribem tard a estimar el que som, d'on venim", escrius. ¿La novel·la funciona com un reconeixement als teus orígens?

— Totalment. No he sentit vergonya de classe, però sí que he sentit que no tenia accés a determinades coses, i això em feia ràbia. Quan vaig estudiar dret anava a classe amb els fills de moltes de les grans famílies de Barcelona, que tenien un despatx i després ja hi anaven a treballar. Parlava amb gent que em deia que el seu pare li llegia l’Eneida abans d’anar a dormir. Mare meva, el meu pare em deia bona nit i tapa’t, saps?

També defenses el dret de les dones protagonistes a ser presumides "com a acte de resistència". Per què?

— Sembla una frivolitat, però aquelles dones estaven tota la setmana treballant amb la bata i les sabatilles de retaló. Tenien poca cosa, però els diumenges es volien arreglar per estimar-se una mica, per fer-se un regal a elles mateixes. És una manera de dir: "No m’heu dit res en tota la setmana però soc aquí, me’n vaig a l’espai públic". Moltes vegades les dones, per existir, hem hagut de sortir al carrer amb la màscara, el maquillatge. Hi ha aquesta reivindicació, però alhora em pregunto si no som gossos que ens hem enamorat de la corretja. ¿Ens crea esclavitud, això? 

La novel·la retrata un món que ja s’acaba, de veïnes que parlen de finestra a finestra i de dones que prenen la fresca. 

— I també de dones que es critiquen molt. Era un món on no hi havia filtres, on el patriarcat era una màquina que teníem totes a sobre i ningú qüestionava. Anava a la perruqueria i sentia aquelles dones parlant d’altres dones d’una manera terrible. Tot era molt més violent, més bèstia, els homes deien a les dones grans barbaritats. Si ho comparem amb avui, és un abisme. Era un món on es xerrava molt però es callava més, encara. Amb el silenci de totes aquelles dones podries cremar Catalunya.