El darrer pirata català
Vinculat al tràfic d’esclaus, Pere Gibert, nascut a Altafulla, va ser el darrer pirata català. El 1832 va atacar el mercant estatunidenc Mexican, que havia partit de la població de Salem –la de la caça de bruixes del 1692–, a Massachusetts, i li va robar els 20.000 dòlars en plata que portava. Jordi Maluquer de Motes, catedràtic emèrit d’història econòmica de la UAB, ha reconstruït els successos verídics a la novel·la El darrer viatge de la goleta Panda (Editorial Base). Els fets principals que s’hi narren són reals i documentats.
Pere Gibert pot ser considerat no només el darrer pirata català, sinó l’últim d’Occident. Jutjat a Boston, aquest capità de la marina mercant va ser declarat culpable i executat públicament l’11 de juny de 1835. La premsa de l’època se’n va fer un ampli ressò. No era un bàrbar criminal amb un pedaç a l’ull i un braç de ganxo; era un home en la quarantena d’una formació i una cultura remarcables, que si a l’inici del judici va concitar les ires populars, al final va acabar despertant admiració i compassió a causa de la seva digna serenitat i dels dubtes sobre el procediment judicial al qual va ser sotmès, molt detalladament descrit per Maluquer.
La guerra entre Espanya i les antigues colònies continentals americanes havia donat lloc durant anys al corsarisme com a arma dels uns contra els altres. En cometre l’atac, Gibert va hissar la bandera colombiana. Amb la voluntat de no deixar rastre, va ordenar matar tots els tripulants del Mexican i incendiar-lo perquè s’enfonsés sense deixar rastre. Però les seves ordres no van ser obeïdes: els assaltants van tancar la gent del Mexican a les bodegues, però no els van matar. I els nord-americans van aconseguir sortir de la bodega, apagar els focs i, malgrat les destrosses, posar rumb de retorn a Salem. La notícia va arribar aviat a tots els racons del país.
Gibert, un cop conscient de la situació, va decidir canviar l’aspecte de la goleta en un port discret de la badia de Matanzas –el casc va ser pintat d’un altre color i es va canviar el mascaró de proa–, va carregar provisions i va posar rumb a l’Àfrica, per ampliar el botí al golf de Guinea amb el tràfic d’esclaus, que adquiriria dels reis africans a canvi d’armes, aiguardent i roba i que després vendria a altres vaixells per al seu transport a Amèrica. El preu havia pujat ja que britànics i americans, grans negrers durant segles, havien abandonat el tràfic per la prohibició als seus països. L’objectiu de Gibert era que el temps esborrés l’afer del Mexican i aprofitar l’espera per enriquir-se més i retirar-se. Tenia dona i dos fills a Altafulla que quasi no el coneixien i que l’esperaven.
Pere Gibert havia estudiat a l’escola de pilots de Barcelona i somiava a fer fortuna a Amèrica, com un oncle seu. Va acabar obrint un comerç a l’Havana, però la seva activitat principal va continuar sent la de mariner transportant sucre, melassa, rom, tabac i vins als EUA. També havia participat en alguna expedició negrera. A canvi de mantenir la tolerància amb el tràfic negrer i l’esclavisme, cada cop més prohibit arreu del món, Cuba no havia participat en la lluita bolivariana per l’emancipació.
L’únic problema –no menor– del pla de Gibert era l’esquadra de guerra britànica, molt activa contra el tràfic d’esclaus. Al llibre, és molt interessant tant la relació amb els pobles africans com la persecució dels britànics, jugant els uns i els altres al gat i la rata al mar. El pols entre el mariner comerciant català Gibert i l’aristòcrata escocès Henry D. Trotter esdevé obsessiu. El contrapunt el tenim en el rei dels orungu, Bango, i les seves tres-centes i escaig esposes amb les quals havia engendrat més de sis-cents fills. Bango ofereix a Gibert una filla perquè contribueixi a blanquejar la seva espècie. Fan una amistat interessada, esclar.
El triangle Gibert, Bango i Trotter acaba d’una manera poc previsible. El cas és que, al cap d’uns mesos, Gibert i part de la seva tripulació són portats presos primer a Anglaterra i després als EUA, on seran jutjats amb el resultat que Maluquer ja ens ha anunciat des del principi i que no resta emoció a una aventura dramàtica, no només per al protagonista, sinó per tot el que mostra del colonialisme i el tràfic negrer.
Capítol a part mereix el judici, que acaba esdevenint una farsa. Malgrat les febles proves contra Gibert i els seus i les deficiències processals, la sentència està escrita anticipadament, i l’alta política no hi té un paper menor. De nou aquí es nota la mà de Maluquer en l’anàlisi i contextualització dels fets. Paradoxalment, el defensor del capità català és el lletrat David L. Child, un jove advocat antiesclavista que, tanmateix, per pruïja professional, lluita fins a l’indicible perquè el seu client tingui un judici just. A través de la seva esposa, la poetessa Lydia Maria Child, arriba fins al president dels EUA, Andrew Jackson, perquè aquest concedeixi l’indult a Gibert. Tot i el convenciment del president que el judici no ha tingut les garanties necessàries, la raó d’estat contra la pirateria i l’esclavisme acaba prevalent. I Gibert mor a la forca. L'últim pirata català.
