"Sant Jordi era un maltractador d'animals que segurament no sabia llegir"

BarcelonaQuan va acabar Transbordo en Moscú, últim lliurament de Las tres leyes del movimiento, Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) creia que havia arribat el moment de retirar-se. "El millor que podia fer era plegar, perquè ja havia escrit tot el que volia –recorda a la Casa del Llibre de Barcelona–. Llavors em vaig començar a avorrir i vaig pensar que faria alguna cosa més sense deixar d'oblidar que estava en temps de descompte". D'això fa cinc anys i, des de llavors, Mendoza ha publicat Tres enigmas para la Organización (2024) i, aquesta setmana mateix, La intriga del funeral inconveniente, totes dues a Seix Barral, com la resta de la seva obra. "L'Eduardo s'ha plantejat moltes vegades deixar d'escriure i ho ha arribat a anunciar, però tenim la sort que després ha fet el contrari –admet Elena Ramírez, la seva editora–. L'any passat va ser molt agitat, per a ell, amb tot el que va comportar la concessió del premi Princesa d'Astúries i diversos viatges, entre els quals hi va haver el de la Fira del Llibre de Guadalajara. Res podia fer pensar que estigués treballant en una nova novel·la".

Encara que hagi guanyat premis com el Planeta (2010) i el Cervantes (2016) i que estigui traduït a més de 25 llengües, Eduardo Mendoza continua escrivint els llibres en secret, sense comentar-ho a ningú fins que en té un d'acabat. "Treballo cada dia, però de cada deu idees que començo només una acaba prosperant –afirma–. Fer-se gran té algun petit avantatge. Si les coses no et funcionen, per exemple, tant se val, perquè pots passar a la següent. L'edat també m'ha millorat l'estat d'ànim: molta gent es torna rondinaire quan es fa gran, però jo cada vegada estic més content".

Barcelona, la barreja perfecta

A La intriga del funeral inconveniente rescata un dels seus personatges més emblemàtics i esbojarrats, el del detectiu sense nom. L'acompanya des de fa gairebé cinc dècades, quan va donar a conèixer el seu primer cas, El misterio de la cripta embrujada (1978). "Des de llavors no tinc la sensació d'haver-lo abandonat mai, tot i que ara fes un temps del llibre anterior, El secreto de la modelo extraviada [2015]: no era conscient que ja havia passat més d'una dècada entre un i l'altre", reconeix l'autor. Si el marc d'aquella novel·la era la comparació de la Barcelona preolímpica amb la del boom turístic, en aquest cas a la capital catalana hi abunden la gentrificació i els expats que practiquen aquell àpat tan poc barceloní del brunch. "Com que he viscut molts anys a fora, tinc una visió diferent de la dels terrícoles que viuen aquí –diu–. Si teniu la temptació de creure que les coses van malament, compareu el que passa a Barcelona amb altres ciutats, i veureu que no és tan terrible. Barcelona és la barreja perfecta entre civilització i canallisme. Encara que hi hagi problemes, té un bon clima, els preus són relativament raonables, s'hi menja bé, la gent és amable i els serveis funcionen prou bé".

La intriga del funeral inconveniente arrenca amb una crònica desafortunada per part d'un periodista acabat d'arribar a la professió que desencadena la investigació d'una trama financera d'alt nivell. "Encara que per Barcelona les coses siguin millors que quan vaig començar a escriure, globalment ens trobem en un moment molt dolent –reconeix–. Hi ha tota una sèrie de gent al poder que no inspira gaire confiança. Quan determinat president pot arribar a dir «destruiré una civilització» em quedo molt parat".

L'únic moment en què Mendoza sembla perdre el sentit de l'humor en la presentació en societat de la seva última novel·la és quan es refereix a la proximitat del dia 23 d'abril: "Estic fent una campanya perquè es deixi de relacionar amb sant Jordi –assegura–. Per a mi el 23 d'abril és el dia del llibre i punt. Sant Jordi era un maltractador d'animals que segurament no sabia llegir. No és el patró dels escriptors ni res d'això. És un paio que s'ha apropiat de la festa".