No portem ni deu pàgines llegides de Xacona, el nou llibre del pianista i escriptor Jordi Masó (Granollers, 1967), quan un dels protagonistes escolta “una antiga gravació de L’art de la fuga de Bach interpretada per Glenn Gould” i en destaca el “talent de repetir-se i ser alhora infinitament divers” i n’assenyala “la unitat en la multiplicitat”. No és només una informació sobre els gustos i les aspiracions del personatge en qüestió. És, sobretot, una explicació implícita del que Masó ha fet amb el seu llibre, i un avís al lector del que s’hi trobarà. En realitat, l’autor ja n'avisa des del mateix títol: una xacona és una composició instrumental que es desenvolupa a còpia de variacions sobre un baix obstinat.

L’operació literària de Masó és alhora senzilla i sofisticada, seriosa pel que fa a l’ambició i l’esforç però militantment lúdica quant a la concepció i l’execució. D’entrada, presenta una situació narrativa i dramàtica prou convencional: un home, Gustau, acaba de morir i la seva vídua, mentre posa ordre als papers del seu despatx, descobreix una carta del que sembla ser una misteriosa amant, Clara R. A partir d’aquí, Masó desplega tota una xarxa de variacions, ramificacions, ampliacions, recurrències, duplicacions i rectificacions que converteixen l’obra en una mescla, tan entretinguda com desafiadora, de llibre de contes meticulosament obsessiu, de novel·la autàrquicament polièdrica, de proposta de work in progress susceptible de ser infinita.

Un llibre on cap de tot

Les variacions i ampliacions plantejades en cada nova versió del text originari són de tota mena i afecten tots els aspectes del text literari: l’argument, l’estil de la prosa, el gènere, els personatges, els recursos narratius, el to, l’atmosfera... Així, els tres protagonistes –el mort, la vídua i l’amant– són complementats per tot un seguit d’altres personatges –la filla, el gendre, el net, un inspector de la policia, un metge...–, i tots ells són mostrats, a mesura que va avançant el llibre, de maneres molt diferents. En Gustau tant pot ser un home gris sense libido com un professor faldiller obsessionat a seduir les seves alumnes o un poeta presumptuós i sense talent. El mateix val per a la seva vídua, que, segons la línia narrativa, és una vídua afligida, una vídua lasciva, una vídua abnegada o, fins i tot, una vídua negra.

Més enllà de les variacions en els arguments, en els personatges, en l’ordre temporal dels fets i en els punts de vista, allà on més gimnàsticament poden lluir-se el gust i el talent de Masó pel pastitx –homenatges, paròdies– és en les variacions de gènere literari i d’estil. El drama sentimental, la intriga testamentària, el conte de fantasmes, el noir policíac, el gore amb zombi, el relat eròtic, l’humorisme... Tot hi cap, a Xacona, de la mateixa manera que també hi caben gairebé tota mena de llenguatges i recursos: des de la carrincloneria romanticoide fins a la procacitat pornogràfica o la poesia ridículament pomposa, des del corrent de consciència a l’estil de Joyce fins als diàlegs teatrals o les majúscules irònico-emfàtiques del postmodernisme fosterwallacesià. Tot, esclar, sempre usat amb precisió i des de la més absoluta autoconsciència.

Costa de saber si un llibre com Xacona és la formalització d’una obsessió lúdica o bé és el resultat de convertir en joc literari un pensament i una creativitat de caràcter obsessiu. Això sí: com sol passar en aquesta mena de llibres, la planificació cerebral, el virtuosisme tècnic i la filigrana estructural produeixen un cert desajust entre fons i forma i els aspectes formals prevalen de tal manera que a la fi tot s’hi supedita.