Hi ha episodis icònics de la lluita antifranquista: el moviment obrer del Baix Llobregat (de la vaga de la Siemens el 1946 a la general de trenta anys després), la senyera penjada durant l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947, la vaga dels tramvies del 1951, la manifestació de capellans el 1966, etc. Entre aquests episodis hi situaríem la defenestració d’un bust del general Franco i de la bandera espanyola des d’una finestra de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) de la mà d’uns 150 estudiants que, després d’una assemblea al Paranimf, havien ocupat el rectorat el 17 de gener del 1969.

Lluny de quedar-se en una anècdota, la rellevància dels fets es va fer immediata. D’una banda, es constatava un canvi generacional en el moviment estudiantil opositor, que, a redós dels aires revolucionaris del 1968, deixava enrere els plantejaments més sindicalistes, gradualistes i unitaris dels seus majors (representat pel SDEUB) en favor d’una constel·lació de grups més radicals i ideologitzats. De l’altra, el franquisme es feia a la idea que la universitat s’havia convertit en un terreny hostil, renunciava als intents d’enquadrament (havia dissolt el SEU el 1965) i apostava únicament per la via repressora: tancament de facultats, expulsió d’estudiants, persecució judicial, multes...

Molts són els treballs i els testimonis sobre aquest moment concret. La mateixa UB organitzava una exposició arran del cinquantè aniversari, encara recuperable en la seva versió online al web de la institució. Ara bé, potser només per a l’activista Cristina Farré (Barcelona, 1948) aquella jornada va marcar de forma tan contundent la seva vida i trajectòria. Filla de la menestralia vençuda i catalanista, urbana però encara amb lligams rurals, de caràcter fort i inquietuds polítiques, el seu pas per la universitat va vincular-la amb el sindicalisme i el maoisme i amb les primeres experiències amoroses i militants. Aquest “cursus honorum” de l’antifranquisme de l’època es capgira aleshores, amb un punt de no-retorn que l’aboca a la clandestinitat, a la fugida, a la detenció i la tortura primer a Espanya i, posteriorment, enllaçant lluites a Algèria (sobretot), Colòmbia i Cuba.

Una trajectòria marcada per la militància

Aquest fort compromís impacta en la seva vida privada –família, amistats i amors—, condicionada per les limitacions de la militància i per la submissió de tot horitzó propi als principis ideològics. Així, tindrà dos fills amb el líder del partit Manuel Valverde, vint-i-tres anys més gran: “No em vaig enamorar de l’home. Em va enlluernar el dirigent comunista, el líder carismàtic”. Tot el llibre està travessat d’una interessant i necessària mirada crítica –amb ressons paral·lels amb Teresa Pàmies i el cas del PSUC– sobre les contradiccions entre el discurs i l’acció respecte del tracte donat a les dones per part dels companys de partit.

De fet, són potser aquests fragments més reflexius i emotius els més agraïts per al lector, així com alguns detalls sobre el funcionament intern i els retrats (de les altres preses, dels altres militants). Més qüestionable, en canvi, resulta l’esforç per atorgar coherència i lògica a una trajectòria desencadenada per una militància primera acrítica. Malgrat la simpatia personal, el lector no pot deixar de veure-hi un dogmatisme tan perillós com aquell que inicialment –i encara avui sota altres màscares– assegura voler combatre. Sense trair l’exemple d’individus concrets i sense renunciar a allò de salvable en els ideals inicials, hauria de ser possible reconèixer els errors d’una part de l’antifranquisme. Perquè, contradient un proverbi algerià recollit per Farré –“No et deixis guanyar per la còlera”–, no sempre ni els mitjans ni les finalitats ho justifiquen tot.