Llegir Un llumí a la llengua, recull de poesia eròtica a cura de Nina Busquet i Anna Noguer, és un territori on el desig no s’articula com a metàfora, sinó com a matèria. Cada paraula és un risc en un món on sembla que la censura resclosida torna a fer acte de presència. L’erotisme hi apareix despullat de decorats: esclata i es conté, es rebrega i s’afina, amb aquella tremolor subtil que precedeix la combustió.

Tant l’editora, Laia Regincós —guanyadora en la categoria de trajectòria professional dels Premis Rosa Maria Garriga d’enguany— com les curadores deixen clar que prioritzen autors de llengua esmolada que proclamen la voluntat d’acostar-se a l’altre com qui passa la punta del dit per la vora d’un got: amb la consciència que un moviment mínim pot fer que es trenqui però també pot fer que canti. Els poemes avancen amb un equilibri òptim entre la tendresa i el rampell, entre la pell i el pensament, i juguen amb imatges que no busquen agradar, sinó encendre. L’erotisme no es planteja com a exposició: és una exploració dels límits —el lloc on el cos deixa de ser matèria física i es converteix en llenguatge, en promesa i en espina.

Carnalitat, intimitat i subtilesa

En molts poemes, l’ús de la primera persona és una gran aposta. No hi ha distància ni cortina: la veu poètica es mostra amb la mateixa insolència que un llamp. Però, alhora, la vulnerabilitat que filtra aquesta veu evita que l’erotisme caigui en la impostura o en la vulgaritat. És un desig que s’ofereix nu, però mai ingenu. El títol, Un llumí a la llengua, funciona com un símbol perfecte de tot el que s’hi cou: el risc d’encendre’s, la impossibilitat de pronunciar res sense veure com es consumeix una mica de la pròpia existència, la necessitat de llepar la ferida després del foc. El llibre no vol ensenyar res, no predica, només encén l’espai i ens deixa mirar com crema. Tampoc no demana permís: s’infiltra, perquè la poesia, quan es deixa anar, pot ser tan explosiva com un llumí a punt d’esclatar.

Un llumí a la llengua és un recull coral que s’encén perquè cada poeta hi aporta un tipus diferent de combustió. Idil·lis ha reunit veus que treballen el desig des de registres complementaris: la carnalitat explícita, l’erotisme suggerit, la intimitat emocional i la corporalitat simbòlica. El resultat és un mapa del desig fet de fogueres petites, guspires sobtades i brasers que cremen lentament: Adriana Bàrcia, Raquel Casas, Rosa Font Massot, Lídia Gàzquez, Toni R. Juncosa, Cecília Navarro, Laura G. Ortensi, Jaume C. Pons Alorda, Laura Ramos Cartanyà, Oriol Rissech, Maria Sevilla Paris i Adrià Targa. Per triar-ne quatre, Casas escriu l’erotisme com a fragilitat que tremola: un llavi que dubta, un gest que es contrau abans de gosar. Pons Alorda és l’exuberància del desig desfermat, de l’excés i el deliri lúdic. Targa presenta el desig com a arquitectura i pensament, com qui busca el mecanisme intern. Un erotisme intel·lectual que revela, sota cada plànol, una calidesa subterrània. La pell feta paisatge és mèrit de Rosa Font, que treballa el desig com a part de la natura que habita.