Compartir la vida i les ferides en una habitació d'hospital

Blanca Busquets (Barcelona, 1961) proposa a Habitacions compartides una novel·la d’aparença discreta que treballa amb una ambició emocional considerable: explorar què passa quan les vides i les ferides s’encavalquen en espais íntims, físics i simbòlics. El títol no és només una indicació escenogràfica, sinó una declaració poètica i moral: compartir una habitació vol dir assumir la presència de l’altre, però també exposar-se, negociar silencis i redefinir els propis límits. De fet, n’hi ha dues, d’habitacions protagonistes a la planta de traumatologia de l’hospital on passa la història: la 271, on hi ha la Montserrat, i la 269, on jau en Riqui. Al començament, quan es creuen pel passadís, tots dos pensen que es coneixen, però no saben de què. El misteri està servit, i en aquest punt la novel·la adopta un mínim serrell de thriller.

La Montserrat és una llibretera jubilada que es recupera d’una intervenció cranial i d’una operació de maluc i té una filla que es diu Susanna. En Riqui, quarantí, marit de la Natàlia i pare d’en Pol, es troba immobilitzat després d’una caiguda contundent en què es va trencar les cames i algunes vèrtebres. Tots dos conviuen amb el passat propi i amb el dels altres, i aquesta superposició genera incomoditat, però també una forma de reconeixement. Busquets demostra que la proximitat pot ser tant un refugi com una amenaça, i que el desig de cuidar sovint conviu amb la por de ser absorbit. El contratemps és que els personatges tenen un registre, un to i un llenguatge massa semblants, i es podrien haver diferenciat molt més malgrat el seu vincle comú amb els llibres.

Busquets opta per una escriptura clara, sense ornaments innecessaris, que confia en el gest mínim. És una prosa que no busca lluir-se, sinó sostenir els personatges, acompanyar-los. Aquesta contenció resulta eficaç en una novel·la que parla de fragilitats, de dols larvats des de la infantesa i de vincles sense nom. No hi ha grans girs argumentals ni efectismes narratius, sinó una acumulació de moments, de petites revelacions, que acaben dibuixant un mapa emocional dens: el pare absent d’en Riqui, per exemple, un maltractador que s’ho gastava tot en droga mentre la mare netejava pisos, o l’amiga de la Montserrat, la Núria, que patia assetjament escolar. L’autora aconsegueix construir tot aquest mosaic en una narració que comença un dimarts i acaba el dimarts de la setmana següent.

Fer sentir el pes del temps

Habitacions compartides avança a un ritme pausat, gairebé respiratori, el de dos monòlegs interiors dels dos narradors en primera persona que s’uneixen en un mateix present. Aquest tempo pot desconcertar lectors acostumats a trames més tenses, però és coherent amb la voluntat de la novel·la: fer sentir el pes del temps, la manera com els canvis reals rarament són sobtats. Potser el risc del llibre és aquesta aposta per la subtilesa. Hi ha moments en què el relat sembla contenir-se massa, i d’altres en què s’allargassa innecessàriament amb la reconstrucció dels fantasmes d’infantesa i joventut dels narradors, com si l’escenari (i la solitud) donés peu a recordar. Busquets ha escrit una novel·la ben travada que dosifica el misteri i parla d’una intimitat sense estridències, un relat que entén la literatura com un espai d’escolta i que no ofereix respostes tancades, sinó una experiència de lectura que interpel·la des de la quotidianitat i des de l’emoció continguda. Confirma l'habilitat de l'autora per narrar allò que sovint queda fora del focus: les zones grises de les relacions, el pes dels traumes, allò que compartim sense acabar de saber què cedim ni què guanyem.