La novel·la com un gran teatre d'idees i passions

Almenys durant tota la seva llarguíssima primera part, El príncep negre, d’Iris Murdoch (Dublin, 1919-Oxford, 1999), fa pensar en una inversió de la premissa del Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Així com Vladimir i Estragó es passen l’obra sense moure’s d’on són perquè esperen en va algú que no arriba, Bradley Pearson, el protagonista de la novel·la de Murdoch, inspector d’Hisenda jubilat, escriptor ambiciós però ple de manies, complexos i frustracions, passa més de tres-centes pàgines volent escapar-se al camp per consagrar-se a escriure l’obra mestra que porta anys volent escriure, però no aconsegueix anar-se’n perquè una cadena d’incidents en què estan involucrats amics i familiars li ho impedeix. Al Godot no arriba ningú; aquí, en canvi, arriba tothom. Tot plegat dona a la novel·la un aire i un ritme de frenètic vodevil tragicòmic o de comèdia d’embolics sofisticada, amb constants anades i vingudes, situacions dramàtiques abordades amb seriositat i també amb humor (agressions domèstiques, adulteris, temptatives o anuncis de suïcidi, borratxeres), compareixences inoportunes, trucades de telèfon intempestives. Murdoch és una virtuosa de la reflexió filosòfica fonda i transcendent i també del tremendisme còmic i desgavellat, i encara és més virtuosa combinant-los. No podria ser més britànica.

Tot i que és òbviament una novel·la, amb el seu argument i les seves subtrames, amb un protagonista narrador i amb tota la galàxia de secundaris que el molesten, s’hi relacionen, hi discuteixen i l’acompanyen, El príncep negre –publicada en anglès el 1973– té un component teatral nuclear, com si per a Murdoch cada situació fos una escena representada dalt d’un escenari, de la qual els personatges en surten o on hi entren, i mentre hi són intercanvien opinions, estats d’ànim, sentiments, invectives, declaracions d’amor i d’amistat, o temors, insults i retrets. Així, la novel·la es va construint com un poderós i riquíssim devessall de loquacitat i de fluència –la traducció de Jaume C. Pons Alorda permet apreciar-ho–, que en cap cas pretén explicar o demostrar res en concret, sinó simplement reproduir els funcionaments i expressar les interioritats d’això que hem convingut a anomenar la condició humana, amb tots els seus plecs i matisos, mancances i plenituds, necessitats i esperances, canvis de comportament i contradiccions. Diria que Murdoch concep la novel·la com un gran teatre de les idees i les passions. No és d’estranyar, per tant, que el referent –explícit, profusament comentat– de la novel·la sigui el Hamlet de Shakespeare.

Dramàticament, narrativament, tota la novel·la pivota al voltant de la relació competitiva, travessada de recels i enveges, entre el protagonista narrador, Bradley Pearson, a qui li costa molt escriure i té una concepció sublim de l’art, i el seu rival literari, Arnold Bafflin, més jove, més banalment comercial, i amb una facilitat ofensiva per escriure. La galeria de personatges secundaris que els complementa és fascinant –la dona i la filla de Bafflin, la germana deprimida de Pearson, l’excunyat torracollons i paràsit...–, i a través d’aquests secundaris Murdoch vehicula una mirada perspicaç i intensa sobre el desig amorós, la lleialtat, les ganes d’estar sol i la necessitat de companyia. És en la relació entre Pearson i Bafflin, però, que l’autora dona les mostres més brillants del seu talent. Potser el secret literari d’Iris Murdoch és justament que va saber compaginar les millors virtuts dels seus dos personatges, i per això va fer una literatura densa d’idees i plena d’emocions vives, i va aconseguir ser una escriptora extraordinàriament prolífica, exitosa i respectada.