El capellà Lorenzo Milani va ser desterrat el 1954 a Barbiana, un poblet sense llum, telèfon, aigua corrent ni carretera asfaltada. Hi va fundar una escola, i el 1967, poc abans de morir, va preocupar-se perquè es publiqués el llibre escrit pels seus alumnes, Carta a una mestra. Ha esdevingut un clàssic. Els mestres jubilats Jaume Cela i Joan Domènech l’homenatgen ara amb l’assaig a quatre mans Educar és donar la paraula (Octaedro). Entre la utopia i el derrotisme, hi busquen el que Tomàs Moro en deia "eutopia", és a dir, "el bon lloc possible": una escola imperfecta oberta a tothom. "Només una escola perfecta es pot permetre el luxe de rebutjar la gent nova i les cultures diferents. I l’escola perfecta no existeix", escrivien, en defensa pròpia, els nois i noies de Barbiana.

Cela i Domènech no escriuen des del bonisme. Coneixen perfectament la crisi educativa i l’extrema dificultat pràctica a què s’enfronten molts mestres, la sensació de desemparament i fracàs. No viuen en una bombolla. També ells han hagut de lluitar i recomençar cada dia, com Sísif. Com Gramsci, es consideren pessimistes esperançats. Es proposen una escola que prioritzi els més desafavorits, aquells als quals alguns titllen d’ineptes o malparits. Esclar que hi ha nanos difícils, igual com els que es va trobar Milani a Barbiana. Esclar que l’administració no l’encerta, que moltes famílies passen de tot i que a l’aula el guirigall pot arribar a ser fenomenal.

Però l’escola no pot tirar la tovallola. Cal ser-hi, pell amb pell amb els adolescents més complicats, tossudament, sense humiliar ni excloure. "Hem de conèixer la vida dels nostres alumnes, hem de tenir en compte la seva realitat individual, conscients que el nostre camp d’actuació és limitat". Al llibre de Barbiana, una frase va fer fortuna: "La Scuola dell’obbligo non puo bocciare". Es va traduir per "l’escola obligatòria no pot suspendre". Però si ens agafem a l’etimologia, bocciare ve del joc de les botxes —bocce en italià—. Llavors, en lloc de suspendre seria més aviat rebutjar o rebotar.

L’alternativa, esclar, no pot ser aprovar tothom, regalar títols. Però Cela i Domènech rebutgen una escola que, ni que sigui de forma indirecta, obligui part dels alumnes a abandonar-la. Com es diu a Barbiana, seria com "un hospital que cura els sans i rebutja els malalts". El rebuig de l’escola fàcilment pot ser el primer pas del rebuig de la societat, el determinisme convertit en fatalitat. Allò tan obvi: aquell serà un delinqüent.

A patir de la idea que l’escola és, per sobre de tot, font de coneixement, Barbiana tenia un lema: "No hi ha ningú negat per als estudis". La igualtat d’oportunitats i de participació, els altres dos fonaments de la institució escolar, venen a cavall del coneixement. Per descomptat, Cela i Domènech reclamen més recursos per a l’educació i menys intervencionisme administratiu (des dels anys 80, una reforma cada any i mig). Volen més autonomia per als centres. Propugnem més atenció a les humanitats (llegir i escriure com a pilars) i més connexió amb els problemes reals de l’entorn. I advoquen per una renovació pedagògica que no sigui innovar per innovar, sinó basada en les experiències de la millor tradició, per exemple en Barbiana.

Més enllà del debat primari entre aprovar o suspendre, es fixen en la tasca crucial i la responsabilitat dels mestres, que han d’ensenyar el que saben i el que són. Amb la paraula com a eina principal: mantenint un diàleg constant amb els alumnes, els monitors, les famílies, els altres mestres. Motivant, donant sentit, trencant el mur de la indiferència i la desconfiança, sumant informació amb emoció, cadascú amb el seu mètode. Sobretot donant exemple: qui vol educar ha de mostrar moltes ganes d’aprendre, ha d’encomanar curiositat pel saber, l’art, la cultura, la ciència. I autoexigència. "Com podem demanar que tinguin ganes de llegir els nostres alumnes si nosaltres no manifestem la nostra passió per llegir?".