Durant decennis les classes dirigents espanyoles es van estimar més un estat incompetent i barat que no el contrari. Sobretot perquè l’eficiència equivalia a un sistema impositiu amb un impacte directe i proporcional sobre les rendes més altes. Escapolir-se dels impostos era ahir –i, per desgràcia, sembla que la cantarella insolidària retorna– justificat i, fins i tot, encoratjat per certs discursos. A més, el caràcter espantadís dels diners s’accentuava davant de qualsevol de les incerteses polítiques contemporànies. Ja fos per la proclamació de la Segona República, per l’inici de la Guerra Civil, per uns primers passos dubitatius de la Transició o per una possible declaració unilateral d’independència, les fortunes sempre són les primeres a prendre el camí del paradís fiscal més pròxim.

Tampoc el suposadament patriòtic franquisme va escapar-se d'aquesta dinàmica. Al contrari, la suïcida i ideològica autarquia imposada durant la llarga postguerra va incrementar el volum de capitals fugats cap a l’exterior per escapar al control d’Hisenda, per disposar de divises –tant imprescindibles com fiscalitzades per la dictadura— o per garantir-se recursos (qui diu recursos, diu deixes) a l’estranger en cas d’un nou canvi polític o un daltabaix econòmic. Davant d’aquesta creixent demanda de serveis opacs i confidencials, ràpidament va sorgir una oferta equivalent, amb el seu epicentre primer a la ciutat lliure (i llibertina) de Tànger i, després, a la Suïssa consagrada al secret bancari. Lluny encara del món digital i interconnectat d’avui, això requeria desplaçaments no sempre possibles pels dipositaris espanyols i, per tant, sol·lícits representants van començar a viatjar de forma puntual i estable per retre comptes, fer operacions i intercanviar informacions amb la seva lucrativa clientela local.

El final de la discreció

Per a sorpresa de gairebé tothom, aquesta discreció va saltar pels aires el diumenge 30 de novembre de 1958, quan agents de la Brigada d’Investigació Criminal de Barcelona detenien el suís George Laurent Rivara a les portes del seu hotel a Barcelona cap a Madrid i el País Basc. Els dos territoris, juntament amb la capital catalana, concentraven la majoria dels seus clients o, millor dit, dels clients de la Société de Banque Suisse. Aquest detonant va desencadenar tot un seguit d’inèdites conseqüències internes i externes que Enrique Faes (Gijón, 1975) reconstrueix en un documentadíssim llibre d’història que no defuig una aproximació detectivesca al cas concret i una caracterització capaç de definir una època. Autor del previ i recomanable Demetrio Carceller (1984-1968). Un empresario en el Gobierno (Galaxia Gutenberg, 2020), l’historiador asturià enriqueix la nostra comprensió de la dimensió econòmica de la dictadura.

De seguida, el cas Rivara va merèixer l’atenció internacional com a símptoma de la corrupció del règim a la premsa estatunidenca i amb aprehensió per part de les autoritats suïsses que veien trontollar el sagrat secret bancari. Amb tot, són les derivades internes les més rellevants, ja que per sorpresa, el 9 de març de 1959 el BOE va publicar els noms dels 872 implicats, juntament amb les multes dictades en primera instància pel jutge de Delictes Monetaris (algunes acabarien sent rebaixades o revocades) i els valors dipositats a l’estranger. L’escàndol ja no distingia en gradacions –entre els assenyalats hi havia súbdits estrangers no subjectes a pena– i, com relata Faes, evidenciava les baralles internes dins del règim, mostrava com l’Estat, inclosa la policia, incorporava talent i mitjans i, a més, il·lustrava l’acceleració dels canvis legislatius respecte a la circulació de capitals a redós del pla d’estabilització. Ara bé, el dubte persisteix: quants més Rivara hi havia? Quants més n'hi ha avui?