BarcelonaAlbert Pijuan ha fet 40 anys en plena forma creativa: ha guanyat el Crexells amb la seva última novel·la, La Gran Substitució (Angle, 2024); ha coescrit, amb Victoria Szpunberg, una de les sensacions teatrals de la temporada, La tercera fuga, estrenada al TNC, i ara mateix treballa en dues obres escèniques més, l'adaptació de Permagel, d'Eva Baltasar, i una història ambientada en un restaurant. Aquesta tardor, a més, acaba de presentar Pel carril del mig (La Segona Perifèria, 2025), una "peça única, fundacional i radical d'assaig polític-viari", segons es pot llegir a la contracoberta del volum, o també una proposta textual divertida i extrema narrada per Felip Roda, un eixelebrat de poble que aspira a aconseguir que els conductors catalans redueixin la velocitat al màxim permès mentre ocupen el carril del mig d'una autopista o una autovia amb finalitats martirològiques.

Reconec que has aconseguit fer un llibre sobre el qual costa fer preguntes.

— A mi segurament em costarà respondre-les.

El lector podria pensar que és perquè hi abordes un tema delicat, però no és ben bé el cas.

— El tema és tan estúpid, i m'interessa tan poc, això de conduir pel mig de la carretera, i els cotxes, en general...

Però hi has dedicat tot un llibre. Per què?

— En Miquel Adam, editor de La Segona Perifèria, em va escriure un correu fa més d'un any amb una proposta. Em deia que feia temps que tenia un rum-rum que li corria per dins relacionat amb el fet de conduir pel carril del mig de l'autopista. Va arribar a provocar una polèmica per Twitter, perquè ell assegurava que conduir pel carril del mig era el més prudent, i les feres se li van llançar al damunt. Fins i tot hi van acabar intervenint els Mossos d'Esquadra. El cas és que em va fer aquell correu per proposar-me escriure un llibre sobre aquest tema. Li semblava la persona ideal per fer-ho. Com més absurda sigui la proposta, més m'engresca. Tres dels temes que desperten més opinions entre els catalans són el trànsit, la meteorologia i la cuina.

L'any anterior havies escrit un assaig sobre el capitalisme que portava per títol Per què no repensem el canibalisme? (Medusa, 2023). Aquí, amb l'excusa del carril del mig, acabes parlant de la societat catalana.

— Veia que la punta d'anàlisi política era clara i directa. Per què els catalans tenim una relació d'amor-odi amb conduir pel carril del mig? Hi ha una massa social molt forta que creu que és l'opció més assenyada, però a la vegada desperta la ira de les persones més pacífiques, entre les quals, jo mateix. Soc dels que poden tornar-se folls al volant, si hi ha algú al carril del mig obstruint el pas. Veus que el carril de la dreta i el de l'esquerra estan lliures i algú que va pel mig... La violència creix dins meu quan hi penso.

Després d'una dotzena de pròlegs, Felip Roda analitza en un pamflet entre victimista i incendiari el drama de ser catalans.

— Vaig llegir molta teoria política catalanista i catòlica d'autors com Josep Torras i Bages, Josep Ferrater i Mora, Jaume Vicens Vives... I, sobretot, aquell llibre que va escriure Jordi Pujol mentre era a la presó, Des dels turons a l'altra banda del riu. Té un to molt específic, d'una falsa modèstia que put a quilòmetres, un aire pietós, aquella cosa tan catalana d'estar carregat de dignitat, les ànsies d'esdevenir un màrtir, però amb interessos ocults.

Diries que l'estil recargolat i victimista de Felip Roda imita el de Pujol?

— No sé si hi dialoga o n'és una paròdia, però abans de posar-me a escriure Pel carril del mig llegia deu o quinze pàgines d'aquell llibre, i moltes d'aquelles metàfores estranyes les he acabat reelaborant.

Com ara quines?

— Hi ha un moment que Roda diu que serà el capità del batalló més ínfim. Això ve de Pujol. O aquesta cosa d'anar repetint que, tot i que ell no és escriptor, té la voluntat d'arribar al país.

Felip Roda escriu: "Un dels aspectes en els quals necessitem millorar com a poble és la tria dels nostres emblemes nacionals. En aquest punt sempre hem estat poc curosos, desafortunats també, maldestres fins i tot. Enric Marco. Pau Claris, el primer botifler. El genocida Cristòfor Colom. Víctor Amela, la màcula de La Vanguardia. Francesc Cambó, el gran trànsfuga. O Neus Català".

— Aquest Felip Roda té posades les ulleres de la derrota, que són una mica com les ulleres del post-Procés. Té una visió absolutament negativa de la situació actual. Ell creu que ens han vençut, que no hi ha esperança, un estat d'ànim molt català. Parodiant aquesta actitud pots pensar que en realitat seguim al mateix lloc de sempre, que no estem pitjor que abans...

Tenim el creixement –o puixança, per fer servir el vocabulari de Felip Roda– d'un partit com Aliança Catalana.

— Com que el corrent postconvergent se sent en hores baixes, tot el país s'hi ha de sentir; és encara una tendència que ve del pujolisme. Una part de la resposta al derrotisme posterior al Procés la trobem en l'esperit d'Aliança Catalana, que proposa un retorn a l'essencialisme simplista i mal entès. Moltes de les veus que intervenen al llibre, perquè hi ha la de Felip Roda però també la dels prologuistes i la del postfaci, les podríem alinear amb Aliança Catalana per aquest to anarcocarlinista que tenen, que en realitat és nacionalcunyadisme.

Parla'm d'això del nacionalcunyadisme. He llegit la paraula a la contracoberta del llibre, però no sé què vol dir...

— Cada una de les veus està construïda sobre uns quants llocs comuns que podem associar a alguns personatges públics o personatges que coneixem del nostre entorn.

Hi surt, per exemple, un tal Martí Ginorell, un escriptor que ha fet d'home del trànsit durant uns anys però que vol que oblidem aquesta etapa professional seva.

— Aquest és un dels casos. A cadascun li associo un seguit de prejudicis i preconcepcions. També de manierismes lingüístics. El repte tècnic més difícil del llibre era aconseguir que cada veu tingués la seva personalitat, i aconseguir-ho, en la majoria de casos, en molt poques pàgines.

Pel carril del mig és el teu novè llibre de narrativa, però has escrit molt de teatre.

— Cada autor té una sèrie de facilitats i una sèrie de mancances i intenta agafar-se al que creu que domina. Diria que em dedico al teatre perquè tinc traça per a les veus. Ara estic adaptant Permagel amb Victoria Szpunberg i també estic escrivint una obra que passa en un restaurant. Amb aquesta última està començant a sortir la meva part oculta.

Per què ho dius?

— Perquè vaig fer de cambrer durant tretze anys. A Barcelona, a Calafell...

Havia sentit per alguna banda que havies fet de cambrer, però no tants anys. I també que havies estat professor d'escriptura creativa. Ara com et guanyes la vida?

— Vaig combinant les col·laboracions amb Victoria Szpunberg amb revisions de novel·les, xerrades, clubs de lectura, alguna conferència... I també amb els bolos de DJ que faig molts caps de setmana.

D'això no en tenia cap notícia.

— M'ho passo molt bé, fent de DJ. Em dedico sobretot a punxar pel territori. La setmana passada vaig punxar a Calafell, la nit de Halloween. Faig una mica de tot: xiringuitos, esdeveniments, bodes, festes dels 40 anys...

Pel carril del mig ha arribat justament coincidint amb el teu quarantè aniversari. Em fa l'efecte que els teus llibres són cada vegada més delirants; no és, necessàriament, un comentari negatiu.

— Una de les crítiques més negatives que van sortir quan es va publicar la traducció castellana de La Gran Substitució a Sexto Piso deia que la novel·la era un despropòsit perquè m'hi havia esforçat molt. Acabava dient que, tot i que tenia un gran domini tècnic, el que havia de fer era asserenar-me.

Potser no t'asserenes perquè el món que ens envolta és progressivament més absurd i desenfrenat.

— A mi em sembla cada vegada més absurd, però si li preguntes a algú de 20 anys potser et dirà que li sembla tot normal. Vivim en un deliri constant que sembla impossible de superar fins a l'endemà. Les meves novel·les són delirants perquè acompanyen una determinada visió de la realitat que és la meva, tot i que potser és també un tema generacional.

Ho dius per l'omnipresència de les xarxes socials, per la relació obsessiva de molta gent amb el mòbil, per les múltiples derives de la política, catalana i global?

— Hi ha un mantra neoliberal molt individualista, que ens aïlla en una bombolla, ens desconnecta dels altres. Tot això fa que es generin una mena de subjectes autistes o solipsistes on cadascú està atrapat en la seva absoluta paranoia específica, no?

Com trenques, amb aquesta bombolla, personalment?

En primer lloc, escrivint des d'altres veus. Intento no repetir la meva, de veu, sinó adoptar-ne d'altres per entendre altres punts de vista. Encara que no tingui xarxes, tinc una vida social molt activa. El grup, la comunitat propera, és una cosa importantíssima. Fujo tant com puc dels dogmes neoliberals de l'eficiència. Aquest discurs empresarial filtrat en el món humà es troba a l'arrel d'aquest deliri col·lectiu en què tothom està atrapat en una pel·lícula i li és cada vegada més difícil entendre la pel·lícula que viu el del costat.