Llegim 23/09/2021

Miquel Adam: "Llegir ens fa millors? La resposta és que no"

7 min
Miquel Adam, aquesta setmana a Barcelona

BarcelonaLa primera novel·la de Miquel Adam, L'amo (L'Altra, 2021), es llegeix amb inquietud i, a estones, amb el cor encongit. El catàleg d'humiliacions laborals que detalla el seu protagonista, cap de premsa en una petita editorial de prestigi, resulta més angoixant que divertit tot i la vocació satírica que esquitxa les seves pàgines. Ambientada a Praga, la història radiografia amb una mirada inclement el món del llibre a partir del testimoni de Ludvik Slaby, que ha d'aprendre a convertir el ressentiment en alguna cosa que li permeti sortir del túnel professional que ell mateix ha ajudat a cavar als seus companys d'oficina, que alhora són els seus principals enemics.

Tenint en compte que la teva trajectòria com a editor és llarga -vint anys- i que has passat per projectes com Laertes, LaBreu, Edicions de 1984 i el grup Som, es fa inevitable preguntar-te quina relació té la novel·la amb la teva pròpia experiència. També si has volgut passar comptes amb alguna de les editorials on has estat.

— Aquesta novel·la parla de coses que he vist, que he viscut i que m'han explicat. Escrivint L'amo no tenia la intenció de passar comptes amb ningú, sinó investigar una veu que explora el ressentiment. Per què està tan ferit de mort, el personatge? Li dono veu perquè expliqui la seva versió dels fets. Si el llibre no tingués una dimensió literària no l'hauria escrit ni publicat. Això és tot el que m'interessa dir sobre aquest punt.

"El món del llibre i en concret el món de la literatura se sosté sobre la mentida i la hipocresia estructural", diu el personatge. Podries explicar-ho una mica més?

— La literatura és com la resta, no és millor que la indústria càrnica o la farmacèutica. És feina. En Ludvik es rebel·la contra la pàtina bonista o salvadora de la humanitat que té el món del llibre. Llegir ens fa millors? La resposta és que no. La mirada del protagonista està intoxicada perquè en una relació tòxica acabes pensant com aquell que t'intoxica.

Per poder entrar a formar part de l'editorial de prestigi de K, calen atributs com els següents: "La paciència, l'obediència, el silenci -saber callar-, la resignació" i "la submissió". ¿Volies impugnar característiques en general ben valorades en el món de l'empresa?

— No sé si totes aquestes paraules expliquen la nostra societat actual, sinó un tipus de cultura del treball que està sent superada. Hi ha un concepte de l'antropòleg David Graeber que vaig descobrir després d'escriure la novel·la i que encaixa amb el que intento explicar. És la idea de les "feines absurdes", que cal diferenciar de les "feines de merda" [el seu assaig més conegut és Feines absurdes, Descontrol, 2019]. Una feina de merda està mal pagada i mal considerada, però alhora és útil. Pensa per exemple en els missatgers de Glovo: tenen una funció encara que el sou sigui baix i les condicions de treball siguin dolentes. Una feina absurda, en canvi, es pot fer en un lloc privilegiat i estar ben pagada. Difícilment te'n pots queixar... però és una feina inútil.

El narrador i protagonista del llibre, Ludvik Slaby, fa una d'aquestes feines absurdes. El defineixes com a majordom, lacai i cavall de tir.

— A aquest editor li prometen que podrà editar al seu nou lloc de treball, però de seguida el degraden. Aparentment fa de cap de premsa, però sempre supervisat per l'amo de l'empresa. Per això dic que el seu càrrec és el de cap de Res.

Se sent fora de lloc i humiliat però continua treballant a l'editorial.

— Perquè sap que si no triomfa en aquesta feina la seva presència al món editorial s'acabarà. Llegint sobre el món laboral he descobert també el "trauma de la influència fallida". El pitjor que pot passar quan treballes és sentir-te un inútil. En aquest sentit, un dels meus llibres de capçalera és Apunts del subsòl, de Dostoievski. El protagonista explica les feines absurdes que li toca fer... li paguen per no fer res.

En el cas de L'amo, el personatge, en comptes de no fer res, més aviat fingeix que fa determinades coses.

— Esgota molt, fingir que treballes i que t'agrada el que fas. Una de les feines absurdes que fa en Ludvik és agafar el llenguatge bèl·lic i transformar-lo en una cosa atractiva. Es dedica a edulcorar missatges. En comptes d'insultar un periodista que demana una novetat, com faria l'amo, li escriu: "Malauradament, ara mateix no disposem de més exemplars de promoció".

Llegint el llibre em preguntava quin paper ha de ser més difícil d'interpretar, si el del treballador o el de l'amo, en una empresa com la que descriu.

— L'amo ha de prendre consciència del poder que té. No sé si hi pensen, els directors i els caps, en això, perquè tenen moltes preocupacions. El treballador ha d'aprendre a defensar-se, i no és fàcil.

Miquel Adam aquesta setmana a Barcelona

Un dels secundaris de la novel·la és una editora que, tot i creure's la millor del món, és incapaç de fer factures. ¿Si no saps fer factures ets un mal editor?

— Un bon editor ha de saber fer factures. Qualsevol que és a dalt ha d'haver passat per baix: ha d'haver fet caixes, preparar factures... Si no, és incapaç de conèixer el patiment de l'altre i no hi pot empatitzar. Dit d'una altra manera, en aquests casos no parlem d'un editor, sinó d'un reietó. Un reietó es mereix topar amb un bufó d'aquells que anuncien que va nu.

Potser el paper més difícil de la novel·la no és ni el de l'amo ni el del narrador, sinó el del Primer Hàmster, que en principi ha de substituir K quan es jubili, però aquest moment mai no arriba. I entremig l'únic que li queda és obeir-lo.

— El Primer Hàmster és una mena d'innocent culpable. Jo no sé com jutjar-lo... Pel narrador forma part de l'entramat, teixeix el fil que porta al laberint, i aquest no se sostindria sense la seva col·laboració.

És un món on abunden les delacions. Dins i fora de l'empresa.

— Ben vist. La societat txeca va viure sota l'estalinisme durant dècades. És inevitable que hi hagin quedat tics autoritaris. Vaig triar Txèquia perquè és un país petit, amb dos sistemes literaris.

Com Catalunya.

— Sí, i com el Quebec. L'amo és una novel·la plena de tensions subterrànies. S'arriba a parlar del concepte de llengües enemigues, que vaig treure d'Agota Kristof. Ella era hongaresa, però va haver d'aprendre el rus a conseqüència de la dictadura soviètica. Una llengua enemiga és la que no vols utilitzar per a res...

Descrivint-se com a perdedor i explicant totes les misèries dels altres, el protagonista acaba convertit en heroi.

— El protagonista és un covard que ha estat quatre anys degradant-se a ell mateix. Al principi de la novel·la es planteja fer un gest valent... Girar-se contra la vida grisa del treballador potser és un gest heroic.

En un sistema tan degradat com el que explora el protagonista, hi ha esperança?

— El que em rebenta del món cultural és la seva immaduresa. Una de les feines absurdes del nostre món és la de lacai: en Ludvik cobra per donar importància a algú altre. És una realitat que existeix i que, per tant, cal explicar. No podem abolir els amos, però els podem assenyalar.

¿L'impuls per escriure aquesta història va ser el ressentiment?

Després de publicar Torero d'hivern [Edicions de 1984, 2015] tenia ganes d'escriure més, i m'hi vaig posar sense ànims de publicar. Hi havia un personatge que maldava per sortir, però no el podia escriure seguint l'estil diàfan i autoirònic que havia fet servir fins llavors. Aquell personatge em demanava explicar coses molt fosques. Era la veu d'algú derrotat, dominat per la ira i el ressentiment... em vaig sentir empès a cavalcar-lo.

Abans que el llibre es publiqués vas estar penjant algunes de les lectures que deies que t'havien influït. Hi havia, entre d'altres, Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt; Estupor i tremolors, d'Amélie Nothomb, i El bevedor de vi de palma, d'Amos Tutuola. Hi vaig trobar a faltar Thomas Bernhard.

— Em va semblar massa obvi copiar Bernhard. Vaig preferir copiar un copiador de Bernhard com va ser Imre Kertész a Kaddish pel fill no nascut. Ell mateix diu que vol fer això, en aquell llibre. Aquesta estratègia em va envalentir.

Potser també és òbvia la referència a Kafka tenint en compte que l'acció de la novel·la transcorre a Praga.

— Un dels llibres més importants que he llegit mai és la megabiografia de Kafka escrita per Reiner Stach. La vida de Kafka és apassionant. És un covard, no sap com relacionar-se amb les dones, té una bona feina en una companyia d'assegurances... i creu molt poc en ell mateix. La seva vida és una catàstrofe. Stach penetra de forma brillant en la psicologia de Kafka i del seu pare. La figura del pare, que era botiguer, inspira la figura de K del meu llibre. Stach recorda que tractava els treballadors "d'enemics pagats". Jo he fet que K parli dels treballadors de l'editorial com a "enemics econòmics".

Després d'un llibre com aquest, pot fer l'efecte que no et queden ganes de tornar a treballar al sector. I no és així.

— El febrer del 2022 sortiran els primers títols de la meva editorial, La Segona Perifèria. Publicaré nou llibres l'any. Narrativa i no-ficció catalana i estrangera, del segle XX i XXI. No descarto provar altres gèneres. Ser cap de tu mateix està molt bé perquè et pots subvertir. Després de servir a trinxeres molt diferents estic preparat per a la meva aventura. És el somni de la meva vida.

Més que publicar llibres propis?

— No ho sé. Ara soc una persona gairebé plenament realitzada i radiant. He fet una novel·la que m'agrada i estic construint un catàleg que m'agrada molt.

A L'amo llegim que "la immortalitat és un deliri d'escriptors, no pas d'editors". ¿Un escriptor que també és editor vol ser doblement immortal?

— Aquests dies, quan es publica una entrevista, sempre em defineixen com a "editor i escriptor". Què té a veure una cosa amb l'altra? Quan em tanco al despatx a escriure, soc immortal. Quan em tanco al despatx a treballar d'editor, soc un pobre desgraciat que ha de pagar les factures a final de mes.

stats