Quan i com va néixer l’editorial?

Ens vam constituir com a societat anònima l’agost del 1984. Érem quatre socis: Àngels Agulló, Jordi Rojas, Carme Sansa i jo mateix. Feia anys que tenia la dèria d’editar, em venia de temps enrere... Hi van convergir dues coses. La primera és que jo era un consumidor literari compulsiu, de cultura autodidacta, que devorava llibres d’assaig i novel·la. La segona és que desenvolupava una activitat intensa de militant antifranquista. Arran de la coincidència de l’any en què George Orwell ambientava la seva novel·la més coneguda, 1984, els quatre socis vam tirar endavant el projecte. Durant els primers cinc anys vam publicar dos o tres títols a l’any, en col·leccions com ara Temps Maleïts i Soldats de Ploma.

Quina era la intenció inicial?

Per nosaltres, la literatura era el mirall més directe, personal i íntim de l’ésser humà, però també dibuixava un fresc de la societat. En aquells moments volíem explorar quins fruits literaris s’havien donat en relació a les societats totalitàries. Llibres que mostressin les xacres del sistema.

No es va dedicar plenament a l’editorial fins al 1996.

L’any 1989 vam entrar en un període d’impàs. En aquest interval, hi havia hagut la caiguda del Mur de Berlín i la desintegració de l’URSS. Aquí teníem un sistema semidemocràtic... I els lectors s’allunyaven de la perspectiva que havíem plantejat als primers títols. El 1996 el sistema de societats anònimes va variar i vam constituir una societat limitada. Inicialment érem: Àngels Agulló, Carme Sansa i jo. Vam començar publicant butxaca i el 1999 vam engegar la col·lecció Mirmanda.

Què ha canviat en aquests 15 anys de Mirmanda?

La voluntat era publicar-hi narrativa en un sentit ampli: novel·les, contes... i fins i tot algun llibre de poesia. Hem fet 129 títols, i ara dedico la col·lecció a l’obra contemporània més roent i a llibres emblemàtics del segle XX. Els títols escrits en segles anteriors van a la col·lecció La Clàssica. Fa 20 anys la novetat era tot el que es publicava en català; ara els lectors volen novetats estrictes. Una de les dificultats per a una editorial com la nostra ha sigut ser coneguda i reconeguda. Ens ha costat molt.

El vostre bestseller continua sent la novel·la Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara.

Sí, senyor. El 2008 vaig rebre el manuscrit de la Sílvia i vaig entrar de seguida en el món que proposava. Per a mi, que sóc de Manresa, les colònies eren una visió natural: si m’haguessin dit que el món estava fet de pobles, ciutats i colònies, m’ho hauria cregut. Quan vaig publicar el llibre el 2009 he d’admetre que no copsava la dimensió social que podia tenir. A partir de la primera presentació a Terrassa i la de Puig-reig em vaig adonar que Olor de Colònia tenia una dimensió que superava el que era literari... Va saber connectar amb els descendents de generacions que havien passat per les colònies. N’hem venut 55.000. I no s’atura: l’any passat encara en vam vendre al voltant de 2.000.

Com descriuria la situació editorial del context present?

El català encara és subsidiari i no és la llengua ambiental del país. La literatura per a adults continua representant des de fa anys el 22% dels lectors. Això no permet un desenvolupament gaire gran. A més, en els últims cinc anys, la baixada de vendes ha sigut molt gran, més del 30%. Tal com estan les coses, vivim de miracle, però no ens podem mantenir així. El sector ha quedat enfonsat en un entresòl, i no tenim escala per pujar al primer pis. Només ens queda una corda...