Barcelona"Els àpats exigus i d'una absurditat idiota, la fam, una fam autèntica i lancinant que ataca els nervis; els polls, aquestes bestioletes que, si poguéssim, anul·laríem en cinc minuts i contra les quals cal sostenir una lluita esgotadora i estèril. I el fred, aquest enemic nou que no havia conegut fins ara, que t'acorrala i que t'esmola els nervis", escriu Pere Vives (Barcelona, 1910 - Mauthausen, 1941) al poeta Agustí Bartra el 14 de desembre del 1939. Poc més d'un mes després, el 27 de gener del 1940, li va enviar l'última. A la seva família n'hi faria arribar una última, des d'un camp de presoners, el 22 de juny del 1941. Després va arribar un llarg silenci, perquè fins després de la Segona Guerra Mundial, la mare de Vives no va saber que el seu fill havia mort l'octubre del 1941 a Mauthausen, on l'havien deportat dos mesos abans. Des del camp de concentració no va enviar mai cap carta, i l'únic testimoni sobre com va morir és el que va deixar el seu company Joaquim Amat-Piniella a KL Reich: li havien donat una injecció de benzina.

Club Editor, coincidint amb els 80 anys de l'alliberament de Mauthausen, ha publicat una nova edició, amb força novetats, de Cartes des dels camps de concentració, amb pròleg de Marta Marín-Dòmine. La primera edició es va publicar el 1972, i no va ser fàcil, perquè la germana de Vives no en volia sentir parlar, i se'n va fer una reimpressió el 1980. En aquesta nova edició hi ha un enriquiment epistolar –n'hi ha 15 de destinades a Bartra i 27 a la família–, s'ha reproduït un dels capítols de KL Reich i s'han inclòs els poemes de Bartra que Vives comenta a les seves cartes. "Són poemes tal com eren quan els va enviar a Pere Vives, i no ha estat fàcil trobar aquestes primeres edicions", explica l'editora de Club Editor, Maria Bohigas. "El llibre mostra com persones que es troben en una situació en què tot falla s'agafen a la companyonia i a la poesia com a única manera raonable de projectar-se en el futur", diu l'editora. Vives podria haver estat un gran escriptor, però, a diferència de Bartra, no va poder ser rescatat i no va sobreviure.

Vives i Bartra, que havien combatut en el bàndol republicà i van compartir part del seu exili, es van conèixer al camp d'Agde. Bartra va tenir la sort de poder-se'n sortir perquè formava part del grup d'escriptors catalans que la Generalitat i el govern francès van instal·lar al castell de Roissy-en-Brie. Vives tenia l'esperança que també l'ajudessin i de poder anar a Anglaterra, però ell i Amat-Piniella van acabar a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Van ser enviats a la Línia Maginot, les fortificacions que havien de protegir França dels nazis –van fracassar–, i van ser fets presoners pels alemanys i enviats a Mauthausen.

"La bomba de felicitat"

En una de les seves cartes, Bartra explica a Vives com és la seva vida al castell, on va conèixer l'escriptora Anna Murià, de qui es va enamorar i amb qui va poder marxar primer a Santo Domingo i després a Mèxic. Vives menciona la "bomba de felicitat" que explica el poeta i li respon: "No vaig tenir ni per un moment la sensació d'enveja perquè tu estaves bé a París i jo estava brutalment pitjor. Em sento ple i responsable del meu destí. Per miserable i trist que sigui és només meu, i no en faig responsables ni els feixistes", escriu Vives. Unes línies més avall, afegeix: "I en els quatre mesos d'Agde i els quatre de correspondència la nostra amistat, que desitjo i espero perdurable, no podia arribar i no ha arribat a la fraternitat. I no hi havia cap motiu perquè tu em lliguessis a tu com hi has lligat Anna, per exemple. Amb tot, m'hauria agradat anar amb tu per l'ample món".

Vives, que era fill d'un porter i d'una pagesa, aspirava a ser escriptor abans d'anar de voluntari al front quan va esclatar la Guerra Civil. Havia après anglès, italià i francès, intentava fer alguna traducció, havia participat en els fets del Sis d'Octubre i organitzava conferències a l'Ateneu Enciclopèdic Popular. "Era una aprenent a escriptor", assegura Marín-Dòmine, i no formava part del grup d'escriptors que la Generalitat va considerar que havia de salvar. "A les cartes hi ha amor, però també una certa rancúnia de la desesperació", afegeix Marín-Dòmine.

Amb el temps, la seva veu va esdevenir més agre i la mort va ser-hi més present. Amb tot, Marín-Dòmine destaca que la veu de Vives és una veu jove, que vol escriure, té talent, i que no vol fer llàstima, sinó que s'escuda amb la literatura. Vives recitava Bartra als companys de barracó, hi havia també una certa adoració. Amb els mesos, va ser conscient que Bartra no podia entendre el que li passava, perquè el poeta era lliure i estava fora de perill amb un grup d'intel·lectuals: "Intentava cridar i dir-li que no hi podia fer res", precisa Marín-Dòmine. "Vives esdevé per Bartra un fantasma molt fèrtil, explica també tot el que succeeix a partir d'una absència", afegeix Bohigas.

La tragèdia de perdre les ulleres

Vives va arribar a Mauthausen amb un estat físic força lamentable. Amb Ferran Planes, l'autor d'El desgavell, i Joaquim Amat-Piniella va intentar fugir del centre d'internament de l'exèrcit alemany als afores de Mülhausen (França). L'únic que ho va aconseguir va ser Planes. Curiosament, tant Amat-Piniella com Vives havien perdut les ulleres, i no veure-hi bé crea una sensació de vulnerabilitat. Segons Amat-Piniella, Vives les havia perdut a Agde i, a partir d'aquell moment, va començar a patir una degradació física.

Al llibre apareix també una carta de Julie Ausset a Pere Vives, que ella signa en nom seu i de la seva germana Éloïse. "És una carta important perquè remarca la importància de la solidaritat d'un sector de la població francesa amb els republicans espanyols", destaca Marín-Dòmine. Les dues germanes van estar en contacte amb Bartra i Vives. Una era mestra i l'altra professora d'anglès ja jubilada. Eren l'esperança de Vives de sortir del camp. "Aquesta solidaritat ha quedat moltes vegades oblidada, i ara és quelcom que ens queda molt a prop, perquè les actuals democràcies ens prohibeixen la solidaritat i l'assistència", destaca Marín-Dòmine.