GironaEls últims onze anys Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) ha publicat tres novel·les que són tres maneres d'aproximar-se a la vida i a la mort. Escenaris (L'Altra) culmina la trilogia que va començar amb Els nois (L'Altra, 2014) i va continuar amb Persecució (L'Altra, 2019). Juntes configuren també un retrat de Catalunya en ple procés i postprocés independentista. L'escriptor, una de les veus més sòlides i menys complaents de la literatura catalana, relata ara la història d'en Tomàs Niubó, un actor popular que té un accident a la carretera a prop de Puigcerdà. Aquest fet l'apropa a en Vadó, un home gras i solitari que és qui el troba, i l'Olga, una infermera que treballa a l'hospital on anirà a parar l'actor. Són els vèrtexs d'un triangle narratiu introspectiu i exuberant, a través del qual Sala es capbussa en les ments de tres personatges ferits i alhora desorientats, tant com la societat que habiten.

Tanques un cicle que va començar el 2014 amb Els nois. El vas concebre així d’entrada?

— No, després d’escriure Persecució em vaig adonar que això seria una trilogia. Els nois era un conte i quan l’Eugènia [Broggi] em va dir que obria una editorial, em va proposar de convertir-lo en una novel·la, que va acabar inaugurant L’Altra. Amb Persecució vaig veure que tot tornava a girar al voltant del tema de la mort i en Jan Arimany, el meu editor en castellà, em va dir: “Això serà una trilogia”. La mort és al centre de cada llibre, són cercles concèntrics. A Els nois és més exterior, perquè ve d’un accident. A Persecució hi ha un assassinat. I aquí no puc explicar-ho, però encara és més central en la persona.

Per què escrius sobre la mort?

— No ho trio jo. La mort ens persegueix a tots, i amb l’amor configuren els dos pilars de la literatura. Em permet tocar-ho tot, perquè és universal i absolutament literària. Com que ningú en sap res (perquè ningú n’ha tornat), l’única manera de parlar-ne és a través de la literatura. Cap científic pot dir-ne res i, en canvi, els escriptors poden dir-ne molt. És inevitable anar-hi a parar. 

Un dels protagonistes és un actor d'èxit que deixa l'audiovisual pel teatre. Per què li assignes aquest ofici?

— És de les poques coses que tenia clares quan vaig començar a escriure. L’actor personifica el text, l’encarna. Amb el teatre, d’una banda, el text és carnal, la paraula feta cos. I, al mateix temps, és exterior perquè l’actor, mentre recita, pot mirar-se des de fora, veure què diu i reflexionar sobre allò que ell mateix està encarnant. Volia reflexionar sobre la mateixa escriptura des de fora.

Això ha condicionat la forma? Els monòlegs conformen bona part del llibre.

— Al principi pensava que faria un llibre de monòlegs, però ha quedat enganxat a la novel·la, i crec que més aviat l’enriqueix. Tenia aquesta intuïció. Quan començo a escriure no sé gaire de què anirà ni com m’ho faré. Hi ha una palpitació energètica, engego un mecanisme, és com un cor que posa en marxa la sang, com una immersió, com si jo fos un extraterrestre que arriba a un univers i vaig apuntant amb la meva llibreta.

Els altres dos protagonistes, en Vadó i l'Olga, comparteixen el fet que són molt grassos i han patit tota la vida el judici excloent de la societat. Què t'interessava, d'aquest tret físic?

— D’una banda, cada vegada m’interessa més fer una literatura corporal. De l’altra, també em volia fixar en l’individu desencaixat, que necessita mirar-se el món des de fora perquè encara que no ho vulgui tot l’empeny cap allà. Qualsevol forma d’art és també una forma d’exili. Quan estem llegint, d’alguna manera, estem sortint del món per posar-nos en un altre àmbit. A través d’aquest joc, que no és mai fàcil ni complaent, pots veure com són les coses.

Alguns d’aquests monòlegs són abassegadors i tendeixen a l’excés. Com has treballat la reescriptura?

— Treballo paraula per paraula, com un paleta, maó per maó. És complicat, perquè tot i que diuen que menys és més, de vegades dir més és dir menys. Encara que sigui paradoxal, l’excés també forma part de la reducció: per atenuar una frase necessites dir-la dues vegades, així perd intensitat. També m’interessava el fet oral del teatre, com si els personatges quedessin borratxos de parlar, la borratxera de la consciència. Volia sortir dels límits. Els escriptors que m’interessen són els que travessen territoris vedats en la vida normal. La literatura serveix per això.

L’Olga és, potser, el personatge que surt més dels límits. Ella mateixa s'ha posat una missió: trobar un home, embarassar-se sense dir-li, i després desaparèixer per tenir el fill tota sola.

— Ella té un desengany molt gran i ha decidit que assumirà la maternitat sense haver d’assumir un home. Decideix no fer una inseminació artificial perquè vol saber qui és el pare. Aquí hi ha la qüestió de la implicació moral que té el fet de no dir-li a l’home que serà pare. Planteja un conflicte al lector: hi estic d’acord o no hi estic d’acord?

Més enllà del viatge dels personatges, les teves novel·les són també un mirall del moment que viu Catalunya. En aquesta novel·la transmets una imatge de fracàs col·lectiu.

— Escenaris és el postprocés. Hi deu haver pocs catalans que pensin que vivim un moment brillant de la nostra història. Ni el president de la Generalitat, ho diu. Ens ha tocat això. Ja m’agradaria que hi hagués un altre ambient. De vegades penso que aquesta trilogia és fruit d’un moment d’autoconfiança del país en si mateix, amb un plantejament d’inici, nus i desenllaç. És una tragèdia, i com a tal, també acaba malament. 

Un dels moments més punyents de la novel·la és el monòleg en què en Tomàs afirma que "som zombis lingüístics" i el català "és una rata enverinada".

— La llengua és un detector de la llibertat d’un país. És la màxima consecució cultural que ha donat la humanitat, la seva màxima expressió. Entenc la cultura com un àmbit de llibertat, perquè serveix per expandir-la. Per això, sempre que hi ha repressió, la primera que rep és la cultura i viceversa. El que ens passa ara és que tenim l’idioma reprimit i això afecta la nostra llibertat.

Al monòleg l’actor està molt enfadat i diu amb sarcasme que és millor deixar-ho estar, abandonar la lluita.

— Ens volen convèncer d’això. A còpia d'anar-te atonyinant arriba un moment que et rendeixes. El món està ple de gent que s’ha rendit, que s’han passat al castellà quan parlen amb algú altre. El president, els influencers que creuen que tindran més públic, simplement han renunciat i moltes vegades ho fan de manera inconscient. És terrible, perquè també té a veure amb la cultura, perquè la cultura i la llibertat són consciència. Tenim una herència i l’hem de defensar. La llibertat que ens dona la llengua no ens la dona res més, això els catalans ho sabem. El que passa és que hi ha una falta de cultura que no ens permet ser conscients de la importància d’un idioma. I això, inevitablement, ho hem de relacionar amb l’ensenyament.

Ja vas ser molt crític amb l'ensenyament a Petita crònica d’un professor a secundària (Edicions 62, 2001). Han passat més de 20 anys.

— El que s’ha fet amb l’ensenyament és un crim. S’ha desposseït de literatura i d’humanisme una o dues generacions. S’hauria d’agafar els consellers d’ensenyament de les últimes sis o set legislatures i fer-los un judici públic. No pot ser que no fossin conscients del que estava passant a les aules. Tot això té un efecte sobre la cultura i la llengua. 

I els professors?

— Estan completament desemparats. S'ha degradat l’ensenyament i la seva peça fonamental, els professors. Això no és culpa dels docents, ells s’han trobat trinxats per totes bandes, també són víctimes. És culpa dels consellers, començant per la Carme Laura Gil. Me la vaig trobar quan vaig fer la Petita crònica... i el primer que em va dir va ser: “I tu què saps?”. “Jo estic en una aula i tu no”, li vaig respondre. En comptes de donar-me la raó, em va menystenir. Això s’ha anat perpetuant fins que hem arribat a aquest extrem en què l’educació pública ja pràcticament no existeix, és un desastre.

S’està solucionant? 

— En absolut. Tanta importància que ens donem els catalans, dient que som gent civilitzada i culta, i hem arribat fins a ser la cua d’Europa. No és un problema només d’aquí, efectivament, però aquí és pitjor. També per la mateixa importància que té la cultura pels catalans. Nosaltres, si no som cultura, no som res. L’escola necessitaria una reforma de dalt a baix, però estem tan desorientats, ens ho hem tret tant de sobre, que hem deixat l’ensenyament en mans dels robots. Si un professor fa fer un treball a casa, li farà un robot. Ho sap el professor, ho sap l’alumne i ho sap el polític que permet que s’utilitzin ordinadors. Forma part d’una hipocresia general.

Ara sembla que les pantalles desapareixeran de les aules o almenys que se'n reduirà l'ús.

— Per decidir que els mòbils no han d’entrar a les escoles, han trigat cinc o deu anys. No es veia des del primer dia, que tenir joguines a classe molesta? On són els responsables d’això? I tots els diners que s’han gastat en pantalles, regalant ordinadors als alumnes? És com qui tira un verí en un camp perquè quedi erm per sempre més. I encara hi ha pedagogs com Jaume Funes, que diuen que els alumnes no llegeixen i ni cal que llegeixin. Aquest senyor, que ha hagut d’aprendre a llegir i ha hagut de llegir uns quants llibres per escriure aquest article, està traient als altres la possibilitat de llegir. És una vergonya.