El títol de la nova novel·la de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) és Escenaris, però són els personatges, i sobretot les seves veus, els que carreguen tot el pes de l’obra, que és més reflexiva, especulativa i psicològica que pròpiament narrativa. Vull dir que el que diuen i pensen i expliquen els personatges és més important que els fets que passen i s’hi conten. Concebuda i estructurada com una exploració del que s’esdevé quan persones que no tenen res a veure es troben casualment i interactuen, Escenaris es desplega com un mosaic de psicologies i alhora com el retrat d’una època i un país: la Catalunya deprimida, envilida i sòrdidament erràtica de la post-pandèmia i del post-procés. Una frase dita per un dels protagonistes, un actor famós que s’avergonyeix del seu èxit en l’audiovisual i que ara està en procés de reinventar-se com a monologuista teatral, defineix l’estat d’ànim predominant i l’atmosfera general de la novel·la: “No crec que es pugui passar dignament pel món”.

La novel·la comença amb l’actor protagonista explicant les seves rutines de preparació prèvies a una funció. Li agrada conduir i, mentre repassa el text, mentre posa el cervell i el cos a punt per exhibir-se davant del públic, s’enfila al cotxe i, sense direcció, fa hores i més hores de carretera. Mentre explica aquesta rutina preparatòria, l’actor conta també els seus orígens modestos, com a fill d’una família que regentava una bacallaneria, i les raons de la seva fama, una saga de pel·lícules de terror gore, després convertida en una sèrie de televisió, titulades Malicious. Que el seu èxit i la seva prosperitat descansin sobre el metratge de desenes d’hores de violència i de sang vessada –violència fictícia i sang de broma, però violència i sang al cap i a la fi– dona una pàtina d’amoralitat inesquivable al personatge i a la seva biografia. Més important que les rutines preparatòries pre-funció, en tot cas, és l’accident de trànsit –un senglar en una carretera secundària de la Cerdanya– que gairebé el mata. Qui li salva la vida és en Vadó, un guàrdia jurat jove i obès, desesperat per trobar una dona que li faci cas, i que casualment sembla que la troba la mateixa nit de l’accident. La dona en qüestió, l’Olga, és una infermera també grassa, solitària, obsessiva, amb un únic objectiu a la vida: trobar un home que li faci un fill i després desaparegui.

Una novel·la emocionalment dura i difícil

A partir de l’encadenament i la interacció d’aquests tres personatges, cada un d’ells amb els seus torns de veu i les seves torrentades retòriques de greuges, manies, pors, gustos, expectatives, passions, desgràcies, sorts, esperances, desencants, misèries i mancances, Sala construeix una novel·la introspectiva i expressiva, de textura verbal forta i treballada, bastant desconjuntada argumentalment, la qual avança i es desplega prenent un to cada cop més esllanguit i lúgubre. La vulnerabilitat patològica del trio protagonista –un per massa ego i massa exposició al món, els altres dos per manca autoestima i per un excés de claustrofòbia íntima–, així com l’inventari de ferides que carreguen i els traumes que arrosseguen, fan que la novel·la sigui emocionalment dura i difícil.

Sala vol fer una novel·la dura i difícil, per això la carrega fins al caire de l’exuberància. De vegades li surt bé i de vegades no tant. La manera com descriu l’ànsia obsessiva de la infermera per quedar prenyada i la relació compulsiva d’en Vadó amb el menjar –d’una opulència golafre fascinant i fastigosa alhora, que fa pensar en la memorable Germà gran de Lionel Shriver, també publicada en català a L’Altra– són molt poderoses i donen a la novel·la un vigor malaltís, d’autodestrucció plena de vitalitat. La carta de comiat prèvia al suïcidi d’en Vadó, en canvi, així com el monòleg sarcàstic i autopunitiu sobre la llengua catalana, fan un efecte com de cos estrany dins el conjunt, i per ells mateixos funcionen només relativament.

Escenaris és el retrat, escrit amb prosa musculosa i en ocasions rutilant, d’una societat i d’un país degradats, poblats per homes i dones desorientats en cerca d’una redempció que se’ls esmuny, uns homes i unes dones a qui sovint sembla que només fan companyia les seves pròpies ferides.