BarcelonaDes de fa uns anys, ETA ha anat penetrant a la literatura, però no és tan habitual trobar-la en una novel·la negra. A La última princesa (Planeta), d’Alaitz Leceaga (Bilbao, 1982), hi és ben present. Si l’euskal noir és un subgènere amb les particularitats socials, culturals, històriques i el conflicte polític del País Basc, el llibre de l’exitosa novel·lista basca en reuneix molts dels requisits. Tot succeeix als anys 90, a Lemoiz, un poble dominat per una central nuclear que mai ha funcionat, on hi ha rituals ancestrals i mitologia basca, i la protagonista, que ha de resoldre el crim, té un trastorn neurodivergent. Leceaga, autora basca en llengua castellana, va fer el salt d’escriure en un blog a triomfar a la Fira de Frankfurt amb El bosque sabe tu nombre (Ediciones B, 2019). La segueixen milers de lectors i està treballant en una sèrie televisiva basada en els seus relats.

Com va fer el salt del blog al món editorial?

— Va ser gairebé com una extensió natural. Sempre he llegit moltíssim i va ser fàcil començar a escriure les meves pròpies històries a internet. Ho feia per capítols i tenia força seguidors, que m’escrivien per recordar-me que havia d’anar actualitzant la història.

Últimament, la novel·la negra del nord peninsular, amb autoria navarresa, gallega i basca, té un gran èxit. Autores com Dolores Redondo, María Oruña, Ledicia Costas o Arantza Portabales tenen moltíssims lectors.

— Tenim un paisatge que és un gran aliat per a la novel·la negra: la pluja, els boscos ancestrals, una natura que pot semblar hostil... En el fons el que ens atrau és resoldre misteris. Personalment, m’agraden les persecucions, i en la meva novel·la volia que els caçadors, els caçadors de monstres, hi fossin molt presents. El meu repte és que el lector tingui adrenalina per la vena perquè està a punt de caçar un assassí.

A part del paisatge, com Redondo, incorpora també elements ancestrals i la mitologia basca.

— Tenim una gran riquesa de llegendes, de folklore i de mites. I no és tan sols patrimoni, sinó que perviu. Quan era petita, els primers contes que em van explicar eren sobre mites de la zona. Tot aquest aprenentatge a través dels contes ha acabat formant part de les meves novel·les. Hi pot haver elements comuns dins de l’euskal noir, però és un subgènere que integra moltes històries diferents. Cada autor té una manera diferent d’aproximar-se a la realitat i les trames són molt diferents.

El gènere de la novel·la negra està en auge i atrau molts lectors joves. Què ens explica la novel·la negra del context actual, tan incert i amb tants conflictes?

— La novel·la negra recull moltes inquietuds actuals. Té un rerefons social, sovint relacionat amb l’actualitat, que recull coses que ens preocupen. Els autors, fins i tot inconscientment, reflectim aquestes preocupacions per tot el que passa al nostre entorn.

No ha escollit un paisatge bucòlic, sinó un lloc dominat per un monstre, que és una central nuclear abandonada.

— Sí, perquè és una contraposició radical. Per una banda, tens un paisatge meravellós, amb tots aquests boscos mil·lenaris i profunds, i el mar Cantàbric; i, per l’altra, una central nuclear descomunal abandonada. I, a més, una plataforma petroliera enmig del mar. Són dos mons que conviuen en un món molt petit.

ETA està molt present al llibre. No passa de puntetes sobre el tema del terrorisme.

— Quan t’asseus a escriure una novel·la ambientada el 1992 a Euskadi no pots deixar de mencionar ETA. És inevitable. No hauria estat creïble no fer-ho. Hauria estat com parlar de Barcelona el 1992 i no dir res dels Jocs Olímpics. D’altra banda, la mirada d’algú el 2025 té poc a veure amb la d’algú dels anys 90, i he intentat escriure amb el punt de vista d’algú que ho va viure en aquell moment. Parlo d’altres temes molt delicats, com el trastorn neurodivergent de la protagonista.

¿ETA continua sent un tema delicat o difícil de tractar?

— Tinc un avantatge, si es pot dir així: he viscut més temps sense la banda que amb la banda. Per a la meva generació, és una cosa llunyana en el temps. Crec que es pot escriure sobre ETA i sobre qualsevol altre tema que d’alguna manera ens remogui.

En molts moments, la protagonista, que té un diagnòstic d'espectre autista, s’angoixa pensant que té el monstre a dins, perquè el seu pare ha matat vuit persones. Què és el monstre?

— Hi ha dues preguntes que planen sobre el llibre. Fins a quin punt et pot afectar el mal que ha fet una altra persona, i fins a quin punt el mal s’hereta. Hi ha la complicada infància de la protagonista, una excavació arqueològica que ens connecta amb el passat i amb un mal sobrenatural, i el mal que representa un assassí en sèrie. I, sobretot, tracta de com tots nosaltres ens podem enfrontar al mal i perseguir els monstres. La meva protagonista és impecable i no accepta que el mal formi part de la seva vida.

¿Creu que el trastorn que pateix la protagonista no està prou visibilitzat?

— No volia que aquest trastorn la definís, com tampoc que la figura del pare es reduís a la d’un assassí. Era molt important per a mi fer una representació real i respectuosa de les persones que pertanyen a l’espectre autista. Hi ha moltes pel·lícules i sèries que els representen com a genis i persones molt intel·ligents, però m’atreia fer que fos més real i vaig tenir la sort de parlar-ne amb diferents associacions.