Florence Knapp: "El nom que ens posen marca el nostre destí més del que pensem"

Barcelona¿Una elecció tan simple com el nom pot canviar la nostra vida? És el que planteja l'escriptora britànica Florence Knapp en el seu debut literari: Els noms (Edicions 62/Salamandra), que ha traduït al català Núria Parés Sellarès. La novel·la, que ja s'ha traduït a 25 llengües, explica com una mare, víctima de la violència del marit, va al registre civil i dubta sobre el nom que posarà al segon fill. A partir d'aquí, presenta tres vides ben diferents segons el nom escollit.

La Cora va al registre acompanyada de la filla per inscriure el naixement del segon fill. El marit vol que li posi el seu nom, Gordon, però ella no vol aquesta càrrega, perquè tant el Gordon com el seu pare, que es diu igual, són autoritaris i violents. Al llibre desenvolupa tres històries diferents a partir de tres opcions de nom: Bear, Julian i Gordon. El nostre nom pot definir tant la nostra vida?

— Sempre m’han fascinat els noms. És el primer que se’ns dona a la vida i sempre el portem amb nosaltres. Pot influir per les associacions que fan els altres i, per tant, com ens veuen, però també marca la nostra percepció. M’interessa tot el que fa que siguem com som. El nom té el potencial de ser l’arrel de tot encara que no en siguem del tot conscients.

El nom marca clarament el destí dels personatges del llibre.

— M’interessa molt la idea de destins diferents que es despleguen. Quan tenia sis anys la meva família es va traslladar a l’altra punta del món. Vam anar a viure a Austràlia. Així que, de ben petita, vaig tenir la sensació que hi havia una versió alternativa de la meva vida que continuava desenvolupant-se en un poble d’Anglaterra, en paral·lel a la vida que jo vivia a Austràlia. Tot i que els meus llibres són ficció, és inevitable portar-hi les meves obsessions.

En el cas de la Cora, la por és molt present a l’hora de decidir quin nom posarà al segon fill. No és lliure del tot perquè l'aterreix la reacció del marit, que la maltracta físicament i psicològicament.

— En una de les versions, la Cora posa Bear al fill, el nom que li suggereix la Maia, la filla gran. Ho decideix després d’una gran tempesta. Instants després li entra el pànic. Hi ha una frase al començament del llibre que diu que la mare de la Cora sempre deia que el vent excitava els nens, fins i tot els més tranquils. I crec que això també li passa a la Cora: la seva vida era molt reglada, les seves decisions estaven governades per la por. I aquella tempesta ho sacseja tot i fa que aquell matí decideixi sortir del camí marcat. Quan decideixes des de la por, sovint no tries per tu mateixa, sinó per apaivagar algú altre. I crec que afecta els fills de la Cora: viuen amb una por semblant, encara que en el seu cas sigui heretada. I això marca les decisions del Gordon fill durant molt de temps, fins que arriba a l’edat adulta i s’adona que té autonomia i pot decidir des d’un altre lloc.

Per què els noms de Bear, Gordon i Julian?

— Amb Bear volia un nom expansiu, que permetés al nen ser qualsevol cosa: dolç i amable, valent i fort, o fins i tot ferotge. Era un nom amb espai perquè ell hi creixés. Gordon, en canvi, a Anglaterra és un nom tradicional, heretat generació rere generació, i també em permetia jugar amb la idea del reconeixement. El nom que ens posen marca el nostre destí més del que pensem. I amb Julian, pensava en algú que treballés amb joies. Quan vaig veure que també volia dir “pare del cel” [per Júpiter, el déu romà], va ser màgic: la Cora podia dir que era un homenatge a Gordon, però en realitat el situava per sobre de tots aquells pares terrenals terribles. Els tres noms hi eren des del principi.

La violència domèstica hi és molt present, però també diferents tipus d’amor.

— Sí, l’amor fa que la vida de tots ells sigui més fàcil, més completa i més plena, però això no vol dir que siguin famílies perfectes: són imperfectes, desordenades. En una de les versions, la Maia viu a Irlanda amb la seva àvia i és molt estimada, però no és capaç de reconèixer que és lesbiana fins ben entrada la trentena. No perquè la seva àvia no ho hauria acceptat, sinó perquè ella mateixa no pot per tot el que li ha passat abans.

Com va abordar un tema tan delicat com la violència domèstica?

— Abans d’escriure el llibre, una treballadora d’un refugi de dones va venir a parlar-nos del seu dia a dia. Va ser devastador. La meva manera de processar les coses és escrivint o llegint. Entenia intel·lectualment per què una dona no marxa quan la maltracten, però emocionalment em costava més. Escriure la història de la Cora em va ajudar a entendre-ho millor. En la versió que es queda amb el seu marit, anava pensant en les opcions que tenia i com ho podia fer per marxar. Tanmateix, el Gordon sempre hi posava un obstacle més: ho manipulava tot perquè semblés que ella era mentalment inestable, l’aïllava socialment, controlava tots els diners, l’amenaçava amb els fills... La ficció et permet caminar al costat d’algú i comprendre millor aquestes situacions.

Encara avui moltes dones se senten soles i sense prou ajuda.

— Sí, continua sent difícil, però la meva percepció és que les coses han canviat molt en els últims anys. Ha canviat sobretot la consciència pública i social. La societat està molt més preparada i és molt més comprensiva amb les dones maltractades. El que fa que la violència domèstica sigui tan complicada és que sovint els maltractadors tenen poder sobre moltes coses. Hi ha els fills. A la meva novel·la, els fills no són víctimes de la violència del pare, però la idea de deixar-los sols amb ell, sense la seva presència o influència, aterreix la Cora.

El Gordon pare sempre hi és, d’alguna manera, però no l’escoltem. No sabem què pensa. Per què no vol que la seva veu sigui escoltada?

— En casos de violència domèstica, les veus de les persones que en són víctimes queden completament silenciades. Volia arrabassar el poder a l’agressor i donar-lo a la família, de manera que fos la seva història. El Gordon pare és un personatge que gairebé només està esbossat, perquè tampoc volia que el lector hi empatitzés. En realitat, podem entendre les motivacions d’en Gordon pare mirant en Gordon fill, perquè, d’alguna manera, tota aquella generació d’homes anomenats Gordon són com un conjunt de nines russes. La diferència entre pare i fill, és que el pare mai fa res per canviar. Per això, em semblava més acceptable explorar el personatge a través del seu fill.

Els fills, en totes les seves versions, tenen por d'estar predisposats a la violència. La violència s’hereta?

— La influència del pare és molt negativa, tant ell com l’avi són molt tòxics. Inicialment, podria semblar que estem modelats per tots aquests factors externs i que no tenim opcions. Però sí que tenim elecció. D’altra banda, és molt normal que mirem els nostres pares i avis i ens preguntem què en tenim, d’ells.

Hi ha exemples de masculinitat positiva. En Cian, n'és un exemple.

— Estic envoltada d’homes absolutament meravellosos i em semblava molt important no fer tots els homes iguals. El Gordon és horrible i calia compensar-ho amb homes increïbles. En Cian està inspirat en el Matthew d’Anna de les Teules Verdes. N'estic enamorada.