Començant amb la Carta al pare, de Franz Kafka, la llista de novel·les que han indagat en les relacions entre pares i fills és llarga i frondosa. Dins d’aquest tema amplíssim, no són poques les novel·les en què els fills demanen explicacions als progenitors. Les més nombroses segurament són les de fills contra pares, seguides de les de filles contra mares o pares i potser les de menor quantitat són les de fills que s’enfronten a la mare. Nois o homes que, arribats a un cert punt de la vida, miren enrere i volen retre comptes amb la dona que els va portar al món. Doncs bé, Marc Cerdó n’ha escrit una d’aquestes, i una de ben particular: una novel·la a dues veus, la seva i la de la mare absent, que s’esbatussen i s’estimen, s’ignoren i s’espien, i es llegeixen i gairebé que s’escriuen l’un a l’altre. El llibre és un exemple magnífic de com escriure una novel·la que no segueixi cap manual: no fa encaixar totes les peces, no té clímax, no presenta personatges a través d’irrupcions estel·lars en escenes construïdes expressament per presentar-los... Es mou en un territori sense mapa i avança col·locant una peça rere l’altra fins a completar un trencaclosques que és un dibuix del que significa créixer i fer créixer fora de les normes socials més convencionals. A més, conté un seguit de reflexions profundes, gairebé aforístiques, sobre la vida i la mort i l’amor maternofilial, que representen els moments més encertats, i melangiosos, de la lectura.

El mecanisme funciona de meravella. A partir del diàleg amb els materials que el fill troba en el canterano on la mare ja morta guardava tots els seus papers, des de cartes fins a denúncies a la policia, es va traçant un doble retrat: el d’una dona fora de tota convenció de la Mallorca dels anys setanta i el d’un fill que li demana explicacions, molts anys després. Qui és el pare, per què va passar més anys amb tietes i àvies que amb ella, qui eren tots aquells amics peculiars que freqüentaven la casa, per què no va tenir una vida com els altres nens, en definitiva. Però és que la mare tenia un projecte per a ell. Volia convertir-lo en escriptor, i a fe que ho va aconseguir.

Ara, ser escriptor quan s’és fill d’una altra escriptora no ha de ser fàcil, i ser-ho d’una dona amb la força i el caràcter que devia tenir Xesca Ensenyat (1953-2009), encara menys. Havia sigut activista per la llengua, una de les primeres blogueres en català, havia rebut uns quants premis literaris i havia estat considerada entre les escriptores de la generació literària dels setanta, com Carme Riera o Maria Antònia Oliver. I Marc Cerdó –per bé i per mal, perquè aquest és potser el seu únic punt feble com a escriptor– encara malda per alliberar-se de la teranyina que va teixir Xesca Ensenyat al començar a ser mare i adonar-se que havia de ser responsable d’una altra vida que no era la seva. Les capes de lectura aquí són moltes, perquè, per a l’època que estem parlant, ser dona creadora i enrabiar-se perquè la maternitat posa fre a la vena artística no era gens habitual ni estava ben vist.

L’any que va néixer Marc Cerdó, el 1974, s’estrenava una de les pel·lícules més meravelloses de John Cassavetes, Una dona ofuscada, amb un Peter Falk desesperat per estimar una Gena Rowlands que cada vegada està més lluny de la raó. Només és una casualitat, esclar, però els bons lectors saben que, en mans d’un bon escriptor que hi sàpiga posar narrativa, les casualitats poden convertir-se en tota una altra cosa. Cerdó ha tingut l’habilitat i la saviesa, a més de l’astúcia, d’articular una història que, essent com és un trencaclosques amb peces que falten i informació que no es dona mai, és el retrat més fidedigne possible d’un dels actes més generosos que es poden fer: estimar a qui no sap fer-ho.