Sempre és més fàcil parlar de l'odi que de l'amor

Amb Ara, al novembre –novel·la publicada l’any 1934 durant la Gran Depressió–, l’escriptora Josephine Johnson es va convertir en la guanyadora més jove del premi Pulitzer. Hi llegim la història narrada per la Marget, que mira de reconstruir la vida familiar des que ella tenia deu anys. Aprenem sobre els esdeveniments que tenen lloc des de la seva perspectiva i, a mesura que creix, ens fem un croquis sobre la devastació creixent provocada per les circumstàncies de l’època.

Quan la família Haldmarne deixa la ciutat i arriba a una granja aïllada, decadent i assetjada per la sequera, la Marget i les seves dues germanes (Kerran i Merle) saben que trepitgen un terreny incert i pantanós: el seu pare les adverteix que la terra ha estat hipotecada, que la família està endeutada i que la vida és una lluita. Aprenen a llaurar i a sembrar la terra canviant, a estimar-la i a collir-ne els fruits, a témer la sequera i els incendis. Els anys es dissolen els uns amb els altres. Una dècada després, ja s’han avesat al ritme de les estacions i a una vida amb tan poques novetats que l’arribada d’un jove camperol trasbalsa per sempre el fràgil equilibri de la casa. El fet que Johnson triï la linealitat temporal a l’hora de narrar, augmenta l’impacte en el lector que, a mesura que passa pàgines, pateix amb aquesta gent treballadora afectada per l’economia i per les inclemències de la natura.

L’argument és senzill en aparença –un any de vida rural marcat per tensions internes, frustracions i un futur que s’estreny–, però Johnson el carrega de matisos psicològics: la relació entre les tres germanes, l’ombra constant de la depressió i la frustració del pare, l’ansietat silenciosa de la mare i, sobretot, la manera com la Marget metabolitza la seva pròpia estranyesa i el seu sentiment de desplaçament. El relat avança més per la intensitat amb què la protagonista percep les esquerdes emocionals que no pas per l’acció, i aquest filtre íntim permet entendre com el paisatge corroït i la precarietat material esdevenen també un mapa del seu món interior. A mesura que la tensió augmenta, la Marget esdevé un sismògraf emocional implacable. La seva mirada, nua i feridora, destil·la com la desesperança s’incrusta sense permís en cada racó de la vida.

Johnson avança amb una prosa que no s’excusa, que supura terra eixuta i una mena de lucidesa trencadissa, i la seva protagonista, la Marget, ens mira des d’un lloc on el temps s’ha encallat. Hi ha una tensió persistent entre el batec íntim i el paisatge devastat, com si cada emoció hagués de passar pel sedàs d’un camp exhaust per obtenir permís per existir. La narració s’enfila amb una dolçor agra, sempre a punt d’esberlar-se, i en aquesta fragilitat rau la seva força: allò que no diu pesa tant com el que esclata a la superfície. Johnson desplega la tragèdia amb naturalitat ferotge, sense fer-la teatral, i aconsegueix que la pèrdua i la desesperança s’enganxin als dits del lector. L'eco del món rural, tan íntimament humanitzat, es converteix en un mirall incòmode que reflecteix els límits del desig i la duresa d’una època ferida. I al final, allò que persisteix no és només el record d’unes vides arrasades, sinó la certesa abrupta que la bellesa –fina, mineral, gairebé secreta– també pot créixer enmig de la ruïna.