Com fer passar una bona estona al lector sense ser pueril ni banal

Hi ha llibres que, sense ser puerils ni banals, semblen fets ben bé per fer passar una bona estona al lector. El Llibre d’esbossos (del cavaller Geoffrey Crayon), del diplomàtic i escriptor nord-americà Washington Irving (1783-1859), és un cas paradigmàtic d’aquest fenomen. El volum, publicat per Adesiara, el formen una sèrie de narracions, entre les quals la cèlebre "Llegenda de Sleepy Hollow", la llegenda del genet sense cap. Aquesta història, juntament amb "Rip Van Winkle", són una mostra de la influència cultural dels primers colonitzadors holandesos —i danesos i alemanys— de la zona de Nova York. Els contes aplegats aquí són una mostra del primer romanticisme nord-americà, que inspirarà autors llargament coneguts i traduïts, com ara Edgar Allan Poe, però també s’emparenta amb el transcendentalisme, el corrent de pensament que relliga la divinitat amb el curs de la naturalesa i que creu en una bondat inherent en l’ésser humà. Si bé no podem situar Irving dins d’una escola de pensament específica, ni tampoc incloure’l en el grup d’Emerson o Thoreau, sí que formava part de l’ambient cultural en què va néixer aquest corrent.

Un tret que destaca d’aquest volum és com la veu narradora —que és molt variable— busca repetidament l’element fabulós que amoroseixi allò que explica, en "una barreja estranya de discreta astúcia i de credulitat ingènua". Un exemple força clar d’això són les històries nadalenques, en què un viatger passa el Nadal en una finca d’una família de l’aristocràcia anglesa. Els personatges, el jove estudiant pedant i faldiller, el tiet bocamoll que és l’ànima de la festa o l’avi que ho vol tot tal-com-era-abans-que-Anglaterra-perdés-el-seu-caràcter, podrien haver estat descrits amb un cert sarcasme. Sense haver d’exagerar res, el narrador podria fer befa del pastitx que representa aquella família, però, en canvi, opta per destacar-ne el caràcter bonhomiós. Les extravagàncies es converteixen en simpàtiques finestres al caràcter anglès més genuí i així el patriarca, tot i el seu sentit pragmàtic, més proper al ritual religiós que a la creença metafísica, sent una petita enveja dels més crèduls, "perquè una persona supersticiosa, pensava, deu viure en una mena de món ple de fades". Justament aquest dualisme és característic de les circumstàncies en què neix el llibre i en fan un bon exemple.

Dispersió i unitat

Hi juga un paper l’aparent dispersió dels materials, que converteixen l’aplec de narracions en un llibre d’esbossos, però que, tot i això, manté un caràcter unitari, amb trets estilístics (falsa autoficció) i temàtics (tradicions angleses, herència cultural holandesa, elements fantàstics) constants. És una manera de fer que apareix en altres obres clàssiques del romanticisme, com ara Opinions sobre la vida del gat Murr, d'E.T.A. Hoffmann. També destaca la manera com la naturalesa esdevé no només un escenari per a l’acció, sinó també un condicionant per al desenvolupament de l’obra. És el cas dels Apalatxes a "Rip Van Winkle", dels meandres obscurs i boirosos del Hudson a "Sleepy Hollow" i, esclar, del camp a "La vida rural a Anglaterra". La interacció entre els individus i la naturalesa s’articula, doncs, en termes culturals i morals com en el camp anglès, en què pagesos i nobles conformen un cos social únic i coherent gràcies a la proximitat amb què viuen i a les tradicions que mantenen. Però també es mostra la bondat d’aquesta relació amb la naturalesa a "Trets del caràcter indi", en què s’expliquen les virtuts dels aborígens d’Amèrica i la incomprensió i violència a què van ser sotmesos.

Tot plegat conforma un volum del qual l’autor podria quedar del tot satisfet, perquè compleix amb escreix el propòsit amb què tanca "L’àpat de Nadal": "Si aconsegueixo [...] desfer una arruga del front de la preocupació o alliberar un cor entristit d’un moment de pena; si puc [...] travessar la capa creixent de la misantropia, afavorir una visió benèvola de la naturalesa humana i fer que el meu lector estigui de més bon humor amb els altres i amb ell mateix, puc afirmar amb certesa que no hauré escrit en va".