L’alliberament i la redempció d’una noia rara i un vell trist

Des que va néixer, l’Isor ha sigut una nena diferent. No parla, no escolta, no mostra cap interès per gairebé res del que l’envolta. És autista? No ben bé, diuen els metges. Els seus pares l’estimen, però no entenen res i estan exhausts. Farts de diagnòstics imprecisos i de tractaments inútils, incapaços de gestionar-la socialment, no han escolaritzat la seva filla, que ara ja té tretze anys i sembla que només li agraden els canals de televisió estrangers i els documentals d’animals. A més, l’Isor de tant en tant té atacs de còlera terribles, que provoquen el caos i deixen els seus pares –la Maude, bombera, i en Camillio, netejavidres d’edificis alts– abatuts. Amb aquesta protagonista tan especial, Alice Renard (París, 2002) podria haver fet un relat d’un sentimentalisme extravagant, poètic i no normatiu però ple de cursileria. La còlera i el desig no és gens això. És una novel·leta emotivament estranya sobre una noia que no és normal.

La novel·la de Renard té tres parts, cadascuna amb els seus narradors i el seu joc de punts de vista. A la primera els pares de l’Isor expliquen, a través de paràgrafs breus en què es van intercanviant el testimoni de la narració, com veuen la seva filla, quins sentiments els genera i com s’hi relacionen: des de l’amor incondicional fins a l’esgotament d’haver de carregar amb la frustració de no comprendre la nena, passant per la incertesa, la sensació permanent de sacrifici i la temptació de rebutjar-la i desentendre-se’n. Tot és condicionat per l’Isor en les vides de la Maude i en Camillio, que ja no poden més però, alhora, volen protegir-la i no poden evitar de preocupar-se per ella, per exemple quan s’escapa de casa per explorar el seu barri de París.

La segona part està narrada per un veí del barri, en Lucien, un home vell i culte, ferit per un fet dramàtic del passat, que només troba consol en la solitud i la música. Fins que l’Isor apareix en la seva vida i neix una amistat prodigiosa travessada d’amor no sensual. Així, tot el que en el relat dels pares era crispació, impotència, malentesos i dissonàncies, en el relat d’en Lucien és comprensió, afecte, entesa i correspondències. Aquesta segona part és igual d’àgil que la primera, tot i que un punt més convencional, i relata d’una manera convincent la connexió improbable entre un vell trist i una noia rara que de seguida saben que poden salvar-se mútuament. La prosa de Renard, amb escorços lírics que no embafen ni entrebanquen el ritme, és plàstica i humanament perspicaç.

Versemblant i plausible més des d’un punt de vista poètic que no pas clínic, la tercera part no conta una fuga de l’Isor pel seu barri sinó un viatge a Sicília. Potser perquè en aquest tram final l’Isor pren per primera vegada la paraula –envia cartes als seus pares que són d’una loquacitat insòlita, i ella es mostra torrencial, expansiva, enlairada–, o potser perquè aquí deixa de ser una exploració dura però encomiàstica de la diferència i es converteix en un relat d’alliberament i de redempció, la novel·la decau i resulta més tòpica. Això no difumina el talent d’Alice Renard, una autora joveníssima que en la seva novel·la de debut, escrita el 2023, fa gala d’una precocitat literària arquetípicament parisenca.