Viatge a la cara oculta de Barcelona

Sota les pancartes institucionals que esbomben com és –o era– de guapa Barcelona, una altra ciutat respira… amb dificultat. Darrere dels aparadors de les botigues de luxe del passeig de Gràcia, molts altres locals, sense cues de clients ni guardes de seguretat a les portes, lluiten per subsistir. Més enllà dels restaurants amb estrella, freqüentats pels professionals del Mobile i pels turistes que s'ho poden permetre, també és possible menjar dignament en pizzeries com la Frankie Gallo Cha Cha Cha, al Raval.

Carlos Zanón (Barcelona, 1966) recorre, en la seva novel·la més recent, Objetos perdidos (Salamandra), uns escenaris que li són ben estimats: els de l’altra cara de la lluna d’una Barcelona que sovint no es veu –o no es vol veure–, però que brilla tant o més que l’altra: humanitat i misèria s'hi barregen. Una cara oculta feta de perruqueries on la tallada de cabells costa deu euros, i un passaport fals, ¿què en pot costar, 4.500?; de bars nocturns plens de coca, fum i mala vida, com el Donna Summer; d’hotels amb algunes estrelles, però lleugerament tristos, com l’Excalibur, on els hostes semblen fantasmes de si mateixos mentre es llepen les ferides de vides anteriors.

Siguin reals o no aquests dos últims noms, ben segur que existeixen caus molt semblants sota la pell de la ciutat oficial i artificial. I dels personatges perduts que hi pul·lulen, ¿què en podríem dir? En una gran ciutat, qui no s'ha sentit perdut, alguna vegada, o potser sempre, encara que ni tan sols se n'adoni?

Álex, Inés i Lola K. són, per aquest ordre, el protagonista perdut i dues de les estrelles secundàries igualment perdudes que Zanón segueix d'una banda a l'altra de Barcelona, en una història amb melodia de noir existencial. Una història amb la il·luminació d'un film de Jules Dassin i amb algunes pàgines que mereixerien la música de Jackie Gleason: una combinació impossible però estimulant.

Pacte amb la consciència

Álex és un advocat que passa per una profunda crisi personal i viu en un hotel, un no man's land per excel·lència, mentre decideix –o no– què fer amb la seva vida, i mentre pacta amb la seva consciència cadascun dels seus actes (Zanón anomenaNiño Gordo al Pepito Grillo que l'acompanya les 24 hores del dia en un dels molts encerts del text). Inés, una de tantes dones arribades de Llatinoamèrica a Catalunya els darrers anys, treballa al Donna Summer servint copes, espantant faldillers, cuidant una filla, fugint d'un marit violent i pagant un deute impossible al vell amo de local, un tal Señor Paco, que ja no té més vici que acumular diners. I Lola K, que és el pol d'atracció, perdició i redempció d'Álex. La dona és pintora d'èxit i muller fracassada d'un representant encara més fracassat de la burgesia catalana que ha perdut tots els seus diners, la dignitat i molt més que hi perdrà.

En un noir que ni ho és, ni ho vol ser, el que menys importa és el cadàver que, per entendre'ns, posa en marxa l'acció, que també s'ha perdut. Un suposat cadàver que està manllevat del cas de la desaparició d'un jugador de rugbi anglès a Barcelona, el novembre del 2022, pocs dies després que un altre jugador de rugbi, en aquest cas australià, es matés en un accident a la Sala Apolo. El Señor Paco hi veu l'oportunitat de fer més diners quan la família de l'anglès envia un detectiu a la capital catalana per trobar indicis de què li ha passat al noi. L'Álex s'hi veu embolicat perquè el vell pinxo del Donna Summer li demana que hi trafiqui i li ofereix informació i un passaport. Però, comptat i debatut, els jugadors de rugbi només són un parell de MacGuffins hitchcocktians als quals no cal parar gens d'atenció.

La novel·la queda emparentada, també estilísticament, amb Taxi, amb Love song. També conté picades d'ullet a Juliette Binoche (musa de Zanón?), com ja feia en el seu Carvalho. En altres paraules, el lector habitual de la seva obra el reconeixerà. Però el més atent encara sabrà valorar la gran paradoxa que eleva Objetos perdidos al que és: un joc de mans literari en què la desaparició de tot el que perden els seus personatges perduts –al cap i a la fi, la identitat– serveix per mostrar la realitat d'una ciutat en què irremeiablement es perden, i que també ens perd, potser com qualsevol gran urbs del segle XXI. A la Barcelona de Carlos Zanón la supervivència és més dura i dramàtica que el delicte; viure és una prova de foc quotidiana. I el capítol 31 de la novel·la és una petita joia que, malauradament, només ajorna la tragèdia: perquè l'amor o el desig són poc més que enganys que ens permeten sobreviure una estona més.