Sánchez Piñol passa comptes amb el Procés a la seqüela de 'Moby Dick'

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és un novel·lista que té les virtuts de l’audàcia i del sentit de l’oportunitat. Això em sembla que no se li pot regatejar, més enllà de si les seves novel·les t’agraden més o menys. Quan dic que té la virtut de l’audàcia vull dir que concep projectes narratius que són grans tant en ambició com en capacitat de sorpresa, i que gosa provar d’executar-los sense prendre precaucions fabuladores ni embridar-se la imaginació. I quan dic que té la virtut del sentit de l’oportunitat vull dir que sap llegir els signes i els interessos de cada moment històric i, amb una triple mirada literària, política i antropològica, sap introduir-los en les seves novel·les. Ho va demostrar amb Victus i la commemoració del tricentenari de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques a la Guerra de Successió. Ho va demostrar amb El monstre de Santa Helena i l’afany de relectura de la realitat en clau de justícia feminista que va activar el moviment del Me too. I ho torna a demostrar ara amb Després del naufragi i el rancor venjatiu i el miasma de decepció i vergonya que el fracàs del Procés independentista ha inoculat en la societat catalana.

Després del naufragi, que Sánchez Piñol ha publicat a Univers després de tota una vida a La Campana, és dues novel·les en una: és una seqüela de Moby Dick i és una al·legoria del Procés independentista. Com a seqüela de l’obra mestra de Herman Melville, Després del naufragi fa bo l’adagi que diu que les seqüeles mai no estan a l’alçada de l’original. Com a al·legoria del Procés, funciona millor en la seva voluntat de passar comptes amb els líders independentistes que com a explicació política del que va passar i de per què va passar. Com que són dues novel·les en una, miraré d’explicar-me fent dues ressenyes en una.

Fàcil, previsible i pobra

Com a seqüela de Moby Dick, Després del naufragi és argumentalment fàcil i previsible i literàriament prima i pobra. N’és, literalment, una estricta continuació. Tal com indica el títol, Sánchez Piñol reprèn la història just allà on la va deixar Melville, això és, després del naufragi del Pequod, vençut i destrossat per la potència gairebé sobrenatural de la gran balena blanca. El narrador en primera persona de Sánchez Piñol també és el mateix que el de Melville, el mariner Ismael, i les peripècies i les desgràcies que viurà al vaixell, el Lònia, que el rescata de morir en alta mar són, amb matisos, una rèplica exacta dels que ja va viure a bord del Pequod: l’obsessió per la caça del temible monstre blanc i la seva persecució insensata i condemnada al fracàs. Per si això fos poc, igual que el culpable de la missió maníaca del Pequod de Melville era el capità Ahab, aquí els culpables també són els dos oficials de bord, el capità Karl van der Berg i el seu segon, el senyor Jon Quer.

Tot el que en matèria argumental són semblances i mimetismes, en qüestions formals són diferències. Mentre que Moby Dick de Melville és una novel·la de naturalesa, dimensions i riqueses oceàniques, una novel·la èpica i lírica en què conviuen l’aventura, la metafísica, l’assaig i el terror, plena d’especulacions existencials i situacions trepidants i evocacions sensorials pletòriques, una novel·la escrita amb una prosa tumultuosa, plàstica i profunda, Després del naufragi és una historieta d’aventures amb monstre escrita amb prosa grisa i funcional, molt inferior al talent demostrat per l’autor en novel·les anteriors com La pell freda. Fa la impressió que Sánchez Piñol treballa els materials amb desgana, com si fossin un mer pretext, i que sobretot li interessa l’al·legoria política.

Com a al·legoria del Procés, Després del naufragi és lúcida, tot i que no és original. Vull dir que la interpretació que fa dels fets del Procés són els majoritaris entre els discursos i els altaveus no oficials. Això és el que Sánchez Piñol explica: tot i que tots dos saben que és impossible caçar Moby Dick, perquè el Lònia és un simple vaixell tonyinaire i ni tan sols té els mitjans d’un balener, el capità Karl van der Berg i el senyor Jon Quer fan creure que sí que volen caçar-la i manipulen, cadascun a la seva manera, l’entusiasme pueril i l’ambició ingènua de la tripulació del Lònia, tot per pugnar entre ells per mantenir o per aconseguir el poder de la nau. Despullat de la disfressa de l’al·legoria, això és el que Sánchez Piñol diu: Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van mentir usant l’ideal de la independència, en què mai van creure, per assolir l’hegemonia autonòmica, i fent-ho van posar Catalunya i la catalanitat a mercè de la bèstia. Tot i que carrega les tintes en els dos líders, Sánchez Piñol no eximeix de culpa els ciutadans independentistes, els tripulants del Lònia: “Les seves pràctiques d’arpó eren coreografies precioses, res més. Els faltava l’instint assassí”. La lucidesa política, però, no és suficient per fer una bona novel·la.