Barcelona"El Senyor havia disposat que un gran peix engolís Jonàs. I Jonàs va estar dins el ventre del peix tres dies i tres nits". El profeta de l'Antic Testament va ser un dels primers que, al segle VIII aC, va narrar l'aparició d'un monstre marí que l'engolia i que, en comptes de digerir-lo, l'acabava expulsant del seu interior gràcies a la intercessió divina. Des de llavors, les aigües, siguin salades o dolces, han amagat centenars de criatures que han inspirat els autors, clàssics i contemporanis, que n'han tret històries de primera, sovint alimentades pel substrat mitològic i pel folklore.

Ja a l'Odissea d'Homer –fixada entre els segles VIII i VI aC–, Ulisses i la seva tripulació s'han d'enfrontar amb Escil·la i Caribdis, dos monstres gegants que els barren el pas, situats a banda i banda de l'estret de Messina. Encara que Plini el Vell provés d'apaivagar la imaginació humana catalogant 170 espècies aquàtiques a la seva Història natural (77-79 dC), l'exploració de mars, oceans, rius i llacs va avançar en paral·lel a la creativitat a l'hora de concebre criatures i animals subaquàtics, tant en relats considerats precursors del fantàstic i la ciència-ficció –cas de les Històries verídiques de Llucià de Samòsata, al segle II dC–, com a les llegendes, en part alimentades per la fèrtil inventiva dels dibuixants de mapes medievals i renaixentistes. "Per molt horrible que sigui un monstre, ens atreu secretament, ens persegueix i obsessiona. Representa, augmentades, la nostra superioritat i misèries. Ens proclama: és el nostre portaestendard", admetia el filòsof Emil Cioran a De l'inconvenient d'haver nascut (1973; en català a Empúries).

Un catxalot "mortalment immortal"

El Romanticisme va aprofundir en els monstres vinguts de l'aigua

Quan, a mitjans del segle XIX, Herman Melville (1819-1891) va publicar l'ambiciosa, i llavors incompresa, Moby Dick, bevia tant de l'herència bíblica –el gran peix que es va cruspir Jonàs, però també el leviatan multiforme sobre el qual va escriure Job al segle II aC– com de les llegendes nòrdiques al voltant del kraken, cefalòpode de grans dimensions que atemoria els mariners, al qual Fabio Genovesi ha dedicat El calamar gegant (Periscopi, 2023).

El catxalot de Melville, "monstre molt blanc i famós, mortalment immortal" –segons es pot llegir en la traducció catalana de Maria Antònia Oliver, que La Magrana reeditarà al novembre–, és perseguit obsessivament pel capità Ahab. Durant gran part del llibre és també un mite que podria mantenir-se ocult al fons de l'oceà, sense arribar a fer-se visible mai. Moby Dick ofereix, en paraules del filòleg Jaume Martí i Olivella a la introducció de l'edició de 1984 de la novel·la, "una imatge única i ambivalent, feta de tot l'horror i tota la bellesa de la natura, que ens fa partícips de la contemplació al·lucinada i fascinant de la força cega, buida, primigènia i fatal de la natura, símbol perenne del misteri de l'existència".

Una mica més endavant, Jules Verne oferiria als lectors tota classe d'aventures: a 20.000 llegües de viatge submarí (1869), el cetaci que feia desaparèixer nombroses embarcacions era, en realitat, el submarí Nautilus, comandat pel capità Nemo. Al segle XX, tant la novel·la d'aventures com la de terror pouarien en éssers vinguts del mar: en el primer cas destaquen els violents citauca de La pell freda (2002), amb la qual Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) es va convertir en un dels autors més coneguts i traduïts de la literatura catalana; en el segon, hi ha des de l'horror abissal i còsmic de H.P. Lovecraft fins al tauró blanc insaciable de Peter Benchley, protagonista de Tauró (1974) i de la pel·lícula homònima de Steven Spielberg (1977).

Les dones d'aigua

Els seus encants poden arribar a enfollir qui les veu

Melville va publicar un dels cims de la literatura romàntica, que va explorar les criatures aquàtiques amb devoció, pouant sovint en la mitologia i el folklore, com van fer prèviament John Keats (1795-1821) al poema narratiu Lamia (1820), Alfred Tennyson (1809-1892) al sonet The Kraken (1830) i Friedrich de la Motte Fouqué a Ondina (1811), disponible en català a Quid Pro Quo (2020) en traducció de Clara Formosa Plans. En aquest últim cas, l'autor alemany es fixava en una deïtat fluvial d'aparença humana que s'enamora d'un cavaller i que és present, com a mite, en la majoria de cultures. A Catalunya són conegudes com a dones d'aigua, encantades i goges, i poden habitar estanys, torrents, gorgs i deus.

Les dones d'aigua han viscut durant segles en l'imaginari popular, però també han fet acte de presència en diverses novel·les. A Solitud (Joventut, 1905), de Víctor Català (1869-1966), el pastor explica la història d'un vell que es troba amb una dona d'aigua que el tempta de seguir-lo al fons del gorg. "Si vols vindre-te'n amb mi, te faré l'home més ric de tota la terra", li promet, però ell rebutja l'oferiment en tres ocasions, i després que ella li hagi fet un petó i desaparegui per sempre, el vell enfolleix. "Per un altre petó dels seus llavis, donaria de grat, a més de totes les ventures de la terra, la mateixa glòria del cel... –escriu Víctor Català–. I a l'oir tal cosa, les encantades, d'allò més divertides, s'espandiren per tots els indrets de la muntanya i es posaren a escarnir el vei, repetint lo mateix que ell deia amb unes grans rialles..." Més d'un segle després, Irene Solà no s'oblidaria de les dones d'aigua entre les múltiples criatures boscanes que rescatava a Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019).

Sirenes i 'xucladores'

Trobades decisives amb éssers "hermosos" que tenen "cor de fera"

Tornant a l'Odissea d'Homer, unes altres criatures vingudes del mar, molt atractives però alhora temibles, són les sirenes, armades amb un cant irresistible per als mariners. Hans Christian Andersen (1805-1875) va popularitzar el mite de l'ésser mig dona mig peix a La sireneta (1837), en què la jove cobeja convertir-se en humana després d'haver-se enamorat d'un príncep. El revers de la benèvola sirena d'Andersen –que Adesiara publicarà juntament amb la resta de contes de l'autor danès per primera vegada en català– és La xucladora (1903), de Joaquim Ruyra (1858-1939), en què una criatura misteriosa vinguda del mar que, en un primer moment, pren la forma d'una "banyista joveneta i guapa", vol que el narrador del relat es banyi amb ella per emportar-se'l al fons del mar. "Sembla mentida que un ser tan hermós pugui tenir el cor de fera", li etziba l'home abans de desfer-se del monstre fent-li el senyal de la creu del front al pit.

La versió masculina –i mediterrània– de les sirenes és el llegendari peix Nicolau, que habita les profunditats marines. Inspirat pel folklorista Joan Amades, Antoni Veciana (Reus, 1977) va dedicar-hi la novel·la Nicolau (La Segona Perifèria, 2022), ambientada en un poble de costa tarragoní durant el segle XIX. "Quan un matí Nicolau Pou va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al bocoi transformat en un peix meravellós", hi llegim, parafrasejant La transformació de Franz Kafka. El Nicolau de Veciana és un jove inadaptat que opta per abandonar els vincles familiars i viure sota l'aigua, on aparentment és feliç, tot i que mai no deixi de perseguir-lo l'angoixa. "Això admet una lectura actual –comenta l'autor–. Cada vegada hi ha més gent que necessita dissociar-se de la realitat. ¿Evadir-te et permet fugir del dolor? Jo soc dels que pensen que la gent més lúcida no s'esfuma, encara que potser n'acaba pagant les conseqüències".

Els llacs també tenen un monstre famós

La realitat és més delirant que la ficció, en el cas del llac Ness

Des que, el 1933, l'hotelera Aldie MacKay expliqués que havia vist alguna cosa gegant moure's en les aigües tranquil·les del llac Ness, han estat milers de persones les que asseguren haver notat o fins i tot presenciat l'existència del que ja el primer periodista que en va parlar, Alex Campbell, va categoritzar com a "monstre" a The Inverness Courier. "Per descobrir si existeix un monstre real seria tan fàcil com drenar el llac, però preferim no fer-ho, perquè el món es divideix entre els que creuen i els que no", assegura l'escriptora i periodista Laura Fernández (Terrassa, 1981), que l'estiu passat va viatjar fins al llac més popular de les Highlands per treure'n un magnífic assaig-crònica, Hay un monstruo en el lago (Debate, 2024), que en alguns passatges és tant o més delirant que les ficcions de l'autora.

"M'obsessionen els llocs on la realitat vol ser ficció i reivindica continuar sent inestable, com per exemple Rovaniemi, el poble del Pare Noel", explica Fernández, que va prendre aquest espai i parc temàtic finlandès com a punt de partida de l'aclamada La señora Potter no es exactamente Santa Claus (Random House, 2021). Mentre parla dels llibres, museus, botigues de souvenirs i refrescos inspirats en Nessie, Fernández també repassa les etapes de furor i decepció pel monstre del llac. "No és casual que se'n comencés a parlar a partir del 1933 –diu l'autora–. S'acabava d'estrenar la primera pel·lícula sobre King Kong, que va ajudar a empatitzar amb el monstre: encara que pensem que ens vol destruir, l'únic que vol el goril·la és salvar la noia. Nessie és E.T. abans d'E.T., una criatura meravellosa que veuen només uns quants i que es resisteix a ser fotografiada o filmada, perquè en aquest cas es convertiria en objecte d'estudi i experimentació". Per a Fernández, la gràcia de Nessie és que tant podria ser un plesiosaure com una anguila gegant o, simplement, no existir. "Depèn del que estem disposats a creure –argumenta–. Els humans som l'únic animal que sap que el final és la mort i la destrucció de tot el que hem conegut, i perquè la veritat no ens faci tant de mal, ens dediquem a inventar històries".