Vida i mort d'un amo del seu destí

A l’erudita introducció que ha escrit per a la present reedició de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, el professor Josep Murgades fa una mena de genealogia o d’inventari de moltes de les descripcions, interpretacions i anàlisis que, més o menys perspicaces, més o menys reduccionistes, s’han fet al llarg de les dècades de l’estudiadíssima novel·la de Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873–Barcelona, 1952): balanç autobiogràfic disfressat de novel·la, exemple de narrativa ruralista, història d’un self-made-man, “l’última novel·la modernista”, concreció d’aquell precepte d’Albert Camus segons el qual la novel·la és un “univers on l’acció troba la seva forma”... La introducció de Murgades, instructiva en la seva naturalesa de mostrari hermenèutic, és pertinent com a presentació d’un clàssic de la novel·la catalana del segle XX perquè implícitament ens recorda que, més enllà del que se n’hagi dit i escrit fins ara, el nostre deure lector és procurar llegir el llibre des del que som avui i aquí, sense anacronismes ni apriorismes.

Publicada per primer cop el 1912, just a la cruïlla dels dos moviments fundacionals de la Catalunya cultural moderna, el Modernisme i el Noucentisme, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals és una novel·la decimonònica químicament pura: per la peripècia existencial del protagonista, una peripècia de formació, de revolta, de superació i de tragèdia, i per la formalització d’aquesta peripècia, amb una estructura lineal, un narrador omniscient i tot un entramat d’elements reflexius i de motius simbòlics. Es podria considerar que una novel·la de principis del segle XX escrita segons els patrons del segle XIX és una novel·la que ja va néixer dessincronitzada, però si una cosa hauríem de tenir clara ja ben entrat el segle XXI és que la sincronització amb la modernitat –el que a cada moment històric es considera modernitat– té poc o gens a veure amb la qualitat literària. A aquestes alçades de la història de la literatura, també ja hauríem d’haver après que, a la fi, el pas del temps ho sincronitza tot.

La lluita entre el tradicionalisme i la decisió revoltada d'un fill

La vida i la mort d’en Jordi Fraginals fa, llegida avui, un efecte a estones didàctic i un punt ingenu, però el seu pinyol humà i expressiu –el drama humà que conta, el llenguatge amb què el conta– continua imposant-se amb tota la seva potència i energia. Si tinguéssim una indústria audiovisual sòlida i autocentrada, ja se n’haurien rodat una pel·lícula o una minisèrie. Més enllà de l’ambientació rural i de la teatralitat dels diàlegs, tant la història com els personatges i els temes tenen la simplicitat forta i clara dels arquetips, i són d’una modernitat rotunda. La lluita entre el tradicionalisme obtús, superb i autoritari d’en Mateu Fraginals, que confon les inèrcies d’un ordre social secular amb l’ordre natural etern de les coses, i la decisió revoltada del seu fill Jordi de viure la vida tal com ell la vol viure, representen un conflicte concretíssim i universal.

A La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, absolutament tot –des de l’estil de la prosa fins a les motivacions i les batalles del protagonista– està alçurat pel vitalisme autoafirmatiu en voga a l’època que Pous i Pagès va escriure la novel·la. Els estudiosos han mencionat Nietzsche, Ibsen, Alomar... Tenint en compte que en Jordi Fraginals, però, s’escapa del jou del seu pare caparrut i primari, i renuncia a fer-se capellà, per seguir una vida d’home casat amb fills i d’emprenedor comercial d’èxit, un self-made man anglosaxó de manual, i no per fer d’artista bohemi amoral o de revolucionari inflamat, no és gens forçat veure-hi també el model ètic i existencial del poema If, de Rudyard Kipling, apòstol d’un individualisme industriós i productiu i d’un vitalisme pragmàtic i diligent.

La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, una celebració tràgica del “sentir-se viure amb aquella plenitud de qui no troba impossible cap empresa”, continua sent un pilar, un punt antiquat però encara robust i sempre venerable, de la narrativa catalana.